OPINIÓ
FILÒLEG - 9 novembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

Condemnats a guanyar

JOAN ABRIL ESPAÑOL - FILÒLEG
“Ara més que mai ens espe­rona l’espe­rit de Fabra, de no aban­do­nar mai ‘ni la tasca ni l’espe­rança’

L’1 de novem­bre de 1931 es posa a la venda el pri­mer fas­ci­cle del Dic­ci­o­nari gene­ral de la llen­gua cata­lana, l’obra pro­ba­ble­ment més emblemàtica de Pom­peu Fabra, cone­guda popu­lar­ment com el Dic­ci­o­nari Fabra. El dic­ci­o­nari en un sol volum es publica el 30 de novem­bre de 1932. Fabra, gràcies a la seva capa­ci­tat intel·lec­tual, va saber lide­rar un pro­jecte lexi­cogràfic l’èxit del qual pro­ve­nia, si més no, del 1906, després de la gene­rosa aco­llida del I Congrés Inter­na­ci­o­nal de la Llen­gua Cata­lana, i després que el 1913 s’apro­ves­sin les Nor­mes ortogràfiques. Per això la soci­e­tat cata­lana espe­rava el Dic­ci­o­nari Fabra amb un interès crei­xent i s’expo­sava enga­la­nat als apa­ra­dors comer­ci­als com l’obra que havia de sal­var-nos els mots.

I els va sal­var de la repressió quan l’any 1936 un cel enne­grit va recórrer tot el país, que apa­rent­ment va durar 40 anys. El 31 de gener del 1939, amb la seva família i altres intel·lec­tu­als, tra­vessa la fron­tera amb França: comença l’exili, durant el qual passa difi­cul­tats i estre­tors mate­ri­als de tota mena. Una pobresa que no li va impe­dir for­mar part de tots els con­sells i governs de Cata­lu­nya a l’exili, com ara del Con­sell Naci­o­nal de Cata­lu­nya, del Con­sell Asses­sor de la Pre­sidència o del Govern de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya del 1945 al 1948.

La negror va con­ti­nuar amb la post­guerra i no es va pas aca­bar l’any 1975 amb la mort de Franco, sinó que el règim del 78, maqui­llat com el res­ta­bli­ment de la democràcia, ha con­ser­vat l’herència del dic­ta­dor fins als nos­tres dies. I, sal­vant les distàncies i els con­tex­tos històrics, ara mateix tor­nem a tenir exi­li­ats i pre­sos polítics. Fabra, en el seu dic­ci­o­nari del 1932, defi­neix exili com a “pena que con­sis­teix a fer sor­tir algú de la seva pàtria amb pro­hi­bició d’entrar-hi”. Una defi­nició que no s’ha esme­nat al llarg de múlti­ples edi­ci­ons –mal­grat que el Mes­tre el va patir en la seva pròpia pell–, ja que no s’hi espe­ci­fica l’àmbit polític. Contrària­ment a la defi­nició d’exili con­tin­guda en el Dic­ci­o­nari de l’IEC: “Expa­tri­ació, voluntària o forçosa, espe­ci­al­ment per motius polítics”. La cur­siva és meva.

L’arti­cle 9 de la Decla­ració Uni­ver­sal dels Drets Humans esta­bleix que “ningú pot ser arres­tat, detin­gut ni exi­liat arbitrària­ment”, arbi­tra­ri­e­tat comesa per l’Estat a través de tots els seus meca­nis­mes repres­sors con­dem­nant a l’exili i man­te­nint a la presó tot un govern, a més dels Jor­dis com a repre­sen­tants de la soci­e­tat civil. Tot un govern esco­llit legítima­ment pel poble. El 2 de novem­bre del 2018 la fis­ca­lia espa­nyola posa a la venda un relat fic­tici que vol que sigui com­prat pels poders que man­te­nen el règim del 78. Ara més que mai l’espe­rit de Fabra, de “no aban­do­nar mai ni la tasca ni l’espe­rança”, ens espe­rona per impul­sar més acci­ons de govern (al país i a l’exili) i grans mobi­lit­za­ci­ons, perquè mai renun­ci­a­rem als drets i les lli­ber­tats naci­o­nals.