Cartesians i rizomàtics

Mas no veu unes eleccions de les normals, no plebiscitàries, i Junqueras encara menys unes plebiscitàries pures

La Vanguardia en català | 09/12/2014 - 00:00h


David González

Barcelona


Ben aviat s'aclarirà la doble X de si a) Artur Mas i Oriol Junqueras acordaran la manera de presentar-se a unes eleccions plebiscitàries en format eleccions al Parlament i b) si, amb acord o sense, el president convocarà les urnes per segona vegada en dos anys de manera anticipada. En el cas que es concreti una entesa, i perdoneu l'encadenament argumental, però és el que triomfa per aquests verals, hi ha tres hipòtesis: a) que Junqueras accepti donar suport a la llista unitària del sobiranisme civil proposada per Mas; b) que Mas assumeixi la multillista de Junqueras, les candidatures separades sota un paraigua comú. El primer podria dir-se plantejament congelador de sigles polítiques (o dissolvent de sigles cremades, diran els més conspicus) a favor d'un sí-sí clar i sense matisos ideològics i democràticament homologable sense cap mena de dubtes. El segon equivaldria a un potser tots a taula, en l'objectiu comú compartit, la independència, però cadascú amb el seu plat, atès que els temps vénen molt complicats i són molts els riscos per jugar-se-les a veritable o fals. Davant Descartes i les seves idees clares i distintes (i el procés pantalla a pantalla), és millor recórrer al pensament complex, rizomàtic (Deleuze i Guattari) en el qual res no té ni principi ni final i la realitat és una suma horitzontal i infinita de veritats, mentides, veritats a mitges, mitges mentides, i mentides i veritats de tres quarts. Ahir nyerros i cadells, avui cartesians i rizomàtics.

De tota manera, encara hi ha la possibilitat c): que Mas i Junqueras sorprenguin amb una síntesi els contorns de la qual, ara com ara, no arribo a albirar, encara que molt em temo que la seva plausibilitat és directament proporcional a les veritables intencions de l'un i l'altre a la partida oberta. Sembla que Mas no veu unes eleccions de les normals, no plebiscitàries, amb llistes separades, i Junqueras menys encara unes plebiscitàries pures, en les quals l'independentisme se la jugui de veritat sí o sí.

Ja hi ha una majoria sobiranista al Parlament i tot i que CiU no es va presentar el 2012 amb un programa independentista explícit la seva actuació posterior és poc equívoca. Les interpretacions són lliures i els fets són els fets: per això Mas rebutja unes eleccions a la pràctica convencionals que tornarien la jugada a la casella de sortida però amb Podem com a estrella ascendent en un Parlament hiperfragmentat. I és natural que Junqueras s'ho pensi molt i molt abans de reeditar en mode abducció aquella fraternal abraçada del 9-N entre el dirigent de la CUP David Fernàndez i Artur Mas que tanta agror ha sembrat a l'alterindependentisme. Encara que potser no cal que els líders d'ERC i de la CUP es preocupin tant per les presumptes fidelitats mutants d'una part dels seus votants certs o imaginats. "Nosaltres som la garantia que Espanya no es trenqui", diu Aznar, no perdó, Juan Carlos Monedero, número tres de Podem. O sí que cal?