Història i catalanisme

09/12/14 02:00 JOAQUIM COELLO I BRUFAU
En moments àlgids per al nacionalisme convé saber d'on venim i el perquè d'aquests trets diferencials, però convé també que acabi una història llarga de fracassos

Qui no coneix la seva història no s'entén a si mateix, ni sap per què les coses succeeixen d'una certa manera i no d'una altra, ni pot saber com serà l'esdevenidor. Citant de manera indirecta Salvador Espriu, és aquesta una gran carència a la “pell de brau”...

Explica Pierre Vilar que “la identitat catalana ve de molt lluny. De 1250 a 1350 el Principat català és el país d'Europa a propòsit del qual seria menys inexacte, menys perillós, pronunciar uns termes aparentment anacrònics: imperialisme politicoeconòmic o estat nació”, estat que tenia el seu propi sistema fiscal al marge del monarca i era gestionat per una Diputació que assumia la representativitat de tot el país, els tres braços: els nobles, els oficis i l'església.

Precocitat en la formació i precocitat en la decadència. A finals del segle XV, la guerra civil, la pesta, el bandidatge, fan que Catalunya tingui 300.000 habitants, en perd 200.000 en un segle. Castella en té 8 milions. La unió entre Ferran i Isabel és motivada per la Corona d'Aragó pel perill de França. Amb la unió Catalunya no recupera la seva política, no té força per imposar-la i l'objectiu del Mediterrani després de Lepant es perd perquè per als Àustries la guerra i l'expansió europea són prioritàries, són interessos dinàstics més que nacionals. Les colònies americanes la financen.

Aquesta expansió imperial la paga i la pateix més Castella que Catalunya que queda exhausta i no sap, no pot, agafar el tren de la industrialització a partir del segle XIX. Hi ha un paral·lelisme entre la Guerra dels Comuners a mitjan segle XVI amb l'arribada de Carles I com a primer monarca de la dinastia dels Habsburg a Espanya i la Guerra de Successió dos segles després contra Felip V, primer Borbó. En ambdós casos es defensaven les llibertats pròpies contra l'absolutisme imposat... Catalunya va mantenir fins al 1714 les seves institucions i les seves corts que legislen i fixen impostos i negocien les contribucions que paguen a la corona. Són Pierre Vilar, Jaume Vicens i el seu deixeble Josep Fontana els que assenyalen encertadament la força de Catalunya als segles XVI i XVII. L'absolutisme fa perdre a Castella i Catalunya les seves llibertats. Castella s'aproxima a la cort del monarca, únic centre de poder, Catalunya hi està al marge però no hi renuncia i una i altra vegada les reclama.

L'afirmació que Barcelona havia de ser bombardejada periòdicament i les paraules d'Ortega: “El problema catalán hay que conllevarlo” demostren des de la barbàrie i la intel·ligència la dificultat de comprensió d'aquesta carència que Catalunya sent i reivindica. Escriu Fontana: “La revolta de 1640 era la reacció d'una terra ‘rica i plena' contra les repercussions de la decadència castellana, mentre que la de 1705 naixia ‘del desig de consagrar una esperança' per part d'uns grups que tenien un projecte propi de país.” Identifica Fontana la relació entre el renaixement econòmic iniciat al Principat, les aspiracions al comerç lliure i al comerç colonial, amb les actituds polítiques que durien a la Guerra de Successió. Sense entendre la història d'aquests anys no es pot comprendre la renaixença catalana del XIX. Hi ha una permanència interrompuda amb la Guerra de Successió del sistema de llibertats i privilegis basats en lleis que no eren concessions reials sinó textos aprovats a les Corts i sancionats pel rei. “Vós sou més que nós però tots nosaltres junts som més que vós.” Eren aquestes les paraules repetides a les Corts a Barcelona.

“Que hi hagi una relació directa i definida entre l'existència d'un sistema parlamentari, que garanteixi l'estabilitat de les lleis i l'equitat del repartiment d'impostos i el desenvolupament capitalista modern és un fet que avui es reconeix universalment.” És una afirmació que Fontana fa i que justifica la política catalana que en no tenir estat des de 1714 es concentra en la iniciativa civil en la força de l'associacionisme. Es cobreix la mancança...

En moments àlgids per al nacionalisme convé saber d'on venim i el perquè d'aquests trets diferencials, però convé també que acabi una història llarga de fracassos en processos polítics i d'èxits en culturals i econòmics.

Els catalans volen que aquestes dues trajectòries convergeixin però hem de saber ser pacients. L'aspiració catalana d'afirmació nacional és estable i no circumstancial. Davant d'aquest fet l'oportunisme pot no ser bon company. 

Darrera actualització ( Dimarts, 9 de desembre del 2014 02:00 )