Una proposició modesta

09/12/14 02:00 JULIÀ DE JÒDAR
Les persones integrants d'aquesta llista unitària haurien d'acceptar un codi ètic públic en matèria de remuneració, dedicació i renúncia de privilegis
Altres articles de l'autor

En temps de tribulacions, com els que vivim, sembla que haurem de fer mudança a corre-cuita i ben allistats. No hi tinc res en contra; una determinació col·lectiva ens ha dut on som, i tots sabem que la història cal seguir fent-la per no quedar-se'n fora mentre les altres la fan per tu. Una modesta proposició de final d'any voldria ajudar a seguir fent via.

Comencem per la demanda de formar una llista unitària per a unes eleccions de caràcter plebiscitari. La primera exigència seria que contingués el mínim nombre possible de gent de partit i, en tot cas, que no es limités “als de sempre” (és en aquest sentit que s'ha d'interpretar la facècia d'Artur Mas d'anar al primer o a l'últim lloc de la fila); consegüentment, la majoria dels seus membres haurien de sorgir dels rengles de la societat civil, deslligada de prestigis derivats de les males pràctiques d'una cultura pública obsoleta, segons una delicada combinació d'excel·lència en una matèria i de serveis reconeguts en la lluita per millorar les condicions generals de vida de la gent: si cal triar, anteposarem una lluitadora pels drets socials dels desnonats a una columnista famosa i preferirem un lluitador pels drets dels marginats per raons de sexe o gènere a un esportista de renom internacional. Les persones integrants d'aquesta llista unitària haurien d'acceptar un codi ètic públic en matèria de remuneració, dedicació i renúncia de privilegis, així com altres derivacions malsanes d'una cultura política corrompuda i corrompent; igualment signarien una declaració patrimonial i es comprometrien a dimitir a l'acte en cas de qualsevol irregularitat en què incorreguessin.

Seguirem amb el govern encarregat de l'administració de les coses en cas que la llista unitària aconseguís una majoria parlamentària. En primer lloc, s'hauria de posar imaginació per crear conselleries de nova planta, que portessin al poder les exigències de la gent mobilitzada al llarg d'aquests anys de crisi, gràcies a una imbricació audaç del poder institucional clàssic amb el poder emanat de l'activitat social i política de la gent mobilitzada; per tant, unes conselleries vives, dinàmiques, treballant a peu d'obra, i amb consellers sorgits dels àmbits de lluita, no pas simples especialistes o tècnics, que, en tot cas, haurien d'estar al servei de la resolució tècnica dels problemes sociopolítics i no al revés. Unes conselleries que haurien de distribuir les partides pressupostàries d'acord amb el programa detallat en la llista unitària, que precisaria en què s'haurien de gastar uns diners no gaire superiors als que s'han d'aprovar enguany; diners amb una concreta i decidida càrrega social per mantenir (o millorar en el que es pugui) un estat del benestar en fallida, amb preferència a qualsevol altra despesa pública de la mena que fos: més que mai, en aquesta fase del procés, la prefiguració de l'Estat propi s'hauria de posar al servei de la gent a la qual es demana una delegació excepcional del poder democràtic. I, en aquest sentit, consellers i especialistes o tècnics del govern haurien de procurar obtenir recursos per tots els mitjans al seu abast, des de la persecució del frau fiscal i la reclamació del deute pendent a l'Estat espanyol fins a la creació de noves figures impositives sobre les grans fortunes o l'obtenció de crèdits tous i a llarg termini del propi sistema financer del país.

De tot plegat, la qüestió és si n'hi ha que ho puguin fer i que ho vulguin fer. I si n'hi ha, ¿per què s'hauria d'allargar tant el camí cap a l'Estat propi...?

Darrera actualització ( Dimarts, 9 de desembre del 2014 02:00 )