Rere les petjades de la independència

El procés català és únic i sense precedents, però busca referents en casos recents per trobar respostes als dubtes de la cruïlla actual

Bàltics i balcànics presenten fulls de ruta diversos després de les plebiscitàries

09/12/14 02:00 BARCELONA - ÒSCAR PALAU
.
Ridao xifra en 1,7 anys la mitjana de temps entre unes eleccions i la DUI
A l'ex-Iugoslàvia
i l'URSS, la lluita era per la llibertat i la independència

Catalunya és davant d'una cruïlla històrica per la qual molts altres estats ara independents ja han hagut de transitar. És inevitable, doncs, que giri la vista per veure com s'han resolt antecedents similars, sobretot els més recents, sobre els quals els últims anys ja s'han publicat diversos llibres, i que cobren un especial interès en moments de dubte com l'actual. Hi ha precedents de declaracions unilaterals d'independència (DUI)? I d'eleccions plebiscitàries? S'hi ha presentat una llista independentista o diverses? Sempre hi ha hagut referèndums de ratificació?

De possibles fulls de ruta en què emmirallar-se, n'hi ha de tota mena, però si en una cosa coincideixen els experts consultats és que cap és del tot comparable al català. “Hi ha molt poc on agafar-se, la via que està prenent Catalunya és molt sui generis; és difícil trobar exemples de precedents”, reflexiona David Forniés, de l'àrea de coneixement del Ciemen, entitat que estudia les nacions sense estat. El jurista Joan Ridao ho analitza en part en el llibre El derecho a decidir, i conclou que “la DUI no és una fórmula insòlita; ja s'ha viscut en altres llocs, i el full de ruta de Mas s'hi inspira, ja que hi ha un seguit de regles internacionals que l'emparen”. Per exemple, la sentència del Tribunal de Justícia Internacional sobre Kosova, la de la Cort Suprema del Canadà sobre el Quebec o el Consell d'Europa, que el 2005 va fixar les regles del referèndum de Montenegro. Ridao, que xifra en 1,7 anys la mitjana de temps entre unes plebiscitàries (se'n poden identificar en tots els casos) i la DUI als llocs que ha analitzat (vegeu gràfic), arriba a les seves conclusions pel que fa al cas català: “Sembla raonable que una declaració al Parlament s'hauria de ratificar a les urnes en un referèndum legal i pactat amb l'Estat, però si seguís sense acceptar-lo s'estaria legitimat a tirar pel dret.”

D'Europa al Quebec

“Vaig estudiar quatre casos, i com el català no n'hi ha cap, perquè no hi havia una història de partits, ni tan sols estaven constituïts”, ratifica el periodista i delegat del govern a París Martí Anglada, autor del llibreQuatre vies per a la independència”, en què dissecciona les d'Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia. “L'URSS i Iugoslàvia eren dos estats que s'estaven dissolent, i Espanya no; la situació és molt diferent”, insisteix Forniés. A més, allà es venia d'una dictadura, i a Catalunya, de vora 40 anys de democràcia. “I els bàltics ho tenien més fàcil perquè no els calia procés constituent, només havien de recuperar les seves constitucions d'abans de la II Guerra Mundial”, indica Ridao.

El Quebec i Escòcia, de fet, són els que més s'assimilarien a Catalunya si l'Estat espanyol s'avingués a negociar les condicions del procés, tot i que no hagin acabat reeixint en el referèndum definitiu. A la resta del món, les independències al llarg del segle XX han estat arran de processos de descolonització a l'Àfrica o al Carib, que han arribat després d'acords amb la metròpoli, i en què, en alguns casos, ni tan sols hi havia govern propi previ.

Eslovàquia i Macedònia

La jurista Dolors Feliu, autora del llibre Manual per la independència, destaca els casos d'Eslovàquia i Macedònia, que també sortien del comunisme, perquè van formar “candidatures unitàries en eleccions prèvies, plebiscitàries que van ser el desllorigador o detonant definitiu per al procés d'independència”. A Eslovàquia, les del juny del 1992, en què de fet els partits guanyadors optaven per la confederació, van dur al Divorci de Vellut en mig any, ja que els txecs van preferir l'escissió. A Macedònia el procés es va completar en deu mesos, però Forniés matisa que la unitat total va ser impossible, ja que si bé els comunistes no s'oposaven a la secessió perquè veien que el nacionalisme serbi s'havia apropiat de Iugoslàvia, la minoria albanesa també volia el seu estat.

El Demos d'Eslovènia

Potser el cas més comparable al català avui és l'eslovè. L'abril del 1990, les primeres eleccions després de la fi del comunisme van esdevenir també plebiscitàries. Dins de la coalició Demos (similar a la que proposa ERC), hi van concórrer sis grups, tot i que per separat. No es pot saber què haurien obtingut amb una sola llista, lògicament, ni es poden comparar resultats perquè era el primer cop que s'hi presentaven. Cinc dels quals, de diverses tendències (liberals, socialdemòcrates, cristianodemòcrates, verds i partit agrari), van obtenir representació i un 55% dels vots, per a un total de 41 diputats sobre 80. Molt lluny, amb el 17%, es van quedar els excomunistes, que, això sí, van guanyar les presidencials que es feien alhora i que també havien pres ja una clara tendència independentista, una altra diferència amb el cas català.

Demos va formar govern, va promoure una declaració de sobirania (com la del Parlament català el gener del 2013) i, al desembre, va convocar un referèndum en què la independència va guanyar amb un 90% dels vots. Tot i que la comunitat internacional havia avisat que no la reconeixeria mai, el 25 de juny del 1991 el govern va fer la DUI, i l'endemà l'exèrcit iugoslau hi va enviar els tancs. El conflicte no va durar ni deu dies. “Va ser un error molt gran, perquè a partir d'aquell moment Bonn i Viena es van adonar que no hi havia possibilitats de mantenir Iugoslàvia unida i no hi havia marxa enrere”, explica Forniés. Al cap d'unes setmanes es va arribar a un acord multilateral, que tot el que va fer és ajornar tres mesos la data del reconeixement de la independència.

Els bàltics i Ucraïna

La Constitució soviètica incloïa des del 1977 el dret a l'autodeterminació, però els països bàltics van haver de patir fins i tot l'assetjament de l'exèrcit rus per ser independents. En tots tres, els moviments van ser liderats per fronts populars, tot i que, segons Anglada, són poc comparables a Catalunya perquè “lluitaven per la independència i la llibertat alhora, i era fàcil muntar plataformes de dissidents contra el règim comunista”. Tant a Estònia com a Letònia també es van crear fronts alternatius lligats a la dreta i l'exili. En el primer cas, la seva força es va equiparar a la del Front Popular, i uns i altres van arribar a convocar dues eleccions, amb criteris censals diferents, que, això sí, no es van boicotejar. Al contrari, “fins i tot van crear una comissió paritària per dur el procés”, explica Anglada, que destaca també que això va permetre integrar la gran minoria russòfona del país. Els grups independentistes van assolir una àmplia majoria en les eleccions del maig del 1990, i a l'agost el Parlament va proclamar la independència, que es va ratificar en referèndum el març del 1991, quinze mesos abans d'un altre sobre la nova Constitució.

A Letònia, en canvi, la plataforma de dretes no va reeixir, i el que va pilotar el procés va ser el Front Popular, que va arrasar en les eleccions del març del 1990. Un any després van fer una consulta d'acord amb la legalitat soviètica, i la independència va guanyar de molt. La DUI es va proclamar al juny i, menys d'un any i mig després, es va aprovar la nova Constitució. “Hi anaven tots units i després ha tingut una experiència política més agitada que Estònia”, conclou Anglada.

A Lituània, el procés el va conduir també un front popular, Sajudis, creat el 1988 i que ja havia col·laborat amb el partit comunista. Sajudis va guanyar les eleccions del febrer del 1990, i al març va declarar la independència. Després d'una breu moratòria i una fallida intervenció militar soviètica, un referèndum la va ratificar el febrer del 1991. Després de l'intent fallit de cop d'estat a Moscou a l'agost, Lituània ja va ser reconeguda i fins i tot va entrar a l'ONU. La nova Constitució es va aprovar just al cap d'un any.

Ridao, a més, hi afegeix el cas ucraïnès, ja que el full de ruta és similar: després d'unes plebiscitàries el març del 1990 –en què es va imposar un moviment popular sorgit de la unió dels comunistes i els nacionalistes ucraïnesos–, a l'agost es va aprovar una llei de la independència que va desembocar en un referèndum de ratificació aquell mateix desembre.

El mirall de Kosova

Un darrer exemple és el de Kosova. El tribunal internacional va dir el 2010 que la DUI que va proclamar el febrer del 2008 no era il·legal en dret internacional. De fet, és l'únic cas en què no hi ha hagut referèndum de ratificació. Per Ridao, hi ha “punts de contacte” dels quals Catalunya pot aprendre, com el bloqueig serbi de tota negociació o el principi d'efectivitat, que dóna la clau al reconeixement per part de tercers. És per això que Ridao indica que aquí primer cal saber “guanyar empaties” gràcies a una diplomàcia “sènior”.

LES FRASES

És evident que no
hi ha un exemple clar per seguir: s'ha de construir un model per al cas català
Joan Ridao
JURISTA. EXDIPUTAT D'ERC
Eslovènia i Estònia van tenir dues ànimes polítiques des del principi, i després han estat més estables
Martí Anglada
PERIODISTA. DELEGAT DEL GOVERN CATALÀ A FRANÇA I SUÏSSA

El debat sobre les llistes unitàries o separades

Per David Forniés, no és un aspecte bàsic que a Catalunya hi hagi o no llista unitària. “És molt més important la batalla diplomàtica, contactar amb els governs i cancelleries clau i aprofitar els errors de l'adversari”, indica. L'expert creu que, ja abans, cal “una xarxa molt sòlida de contactes”, i per això felicita la iniciativa d'obrir delegacions a Viena i a Roma: “Aquesta és important pel Vaticà; era estrany que encara no ho hagués fet.”

En canvi, Martí Anglada insisteix: “El món ha de veure claríssimament que no són unes eleccions normals; primer ens han de reconèixer, i no es poden fer plebiscitàries i constituents alhora.” Veu impossible una llista única, però creu que tampoc n'hi ha d'haver tres. “Si la diversitat és dual pot tenir virtuts, i si tothom fes un esforç per ajuntar-se facilitaria un pas enrere dels polítics”, indica. Aposta, així, per una llista de CiU, ERC i MES –els veu “importantíssims”– i una altra amb la CUP, Procés Constituent i ICV-EUiA. I avisa: “ICV-EUiA ha de triar, perquè si va sola quedarà inscrita en el bloc del no.”

Per Joan Ridao, una llista unitària “té més força internacional”, però crea problemes per la gestió partidista. A més, “és evident que amb llistes separades es maximitzen els resultats”. Creu, però, que hi haurà acord, perquè tots els precedents ho indiquen.

Darrera actualització ( Dimarts, 9 de desembre del 2014 02:00 )