ARTICLES
9 desembre 2015 2.00 h

Amb l'elefant

JORDI FONT

Sembla que, a cops de CUP, cada vegada són més els integrants de Junts pel Sí que es fan càrrec dels resultats electorals obtinguts. S'adonen que ni el 39,49% assolit ni el 47,7% que sumen amb la CUP no donen la majoria qualificada que demana una secessió. Això no vol dir que aquests resultats no alterin les coses. Les alteren i molt: per a bé, amb la definitiva superació del trampejat esquema autonòmic, que la sentència del Tribunal Constitucional ja havia deixat del tot malmès; i, per a mal, amb la posició reactiva guanyada per Ciutadans, que opera en contra de la unitat civil del nostre poble.

Contra allò que s'han afartat de dir, no és el mateix la dreta que l'esquerra espanyoles

Però caldrà, com diu ara la Pilar Rahola, que es disposin a passar pantalla un cop més i a concloure que la independència resta per a una millor ocasió i que és hora de negociar. Cal sumar de nou la força de tot el catalanisme, en la seva pluralitat, amb la voluntat d'obtenir un nou encaix entre Catalunya i Espanya, malgrat que les darreres evolucions del propi “procés” hagin bufat a favor del PP amb vista al 20-D. No estaria malament fer aquest pas de seguida, amb la intenció d'influir-hi en sentit invers. Perquè, contra allò que s'han afartat de dir, no és el mateix la dreta que l'esquerra espanyoles, entre altres coses perquè aquesta darrera ja va donar suport a l'Estatut de 1932, va formar part (la FSC del PSOE) de l'Assemblea de Catalunya, va exigir el retorn de la Generalitat exiliada el 1977, va donar suport a l'Estatut de 1979, va donar suport a l'Estatut del 2006, defensa l'escola comuna... Sempre es pot considerar poc, però és deshonest i del gènere idiota sostenir que no hi ha diferència entre la dreta i l'esquerra espanyoles.

Què cal negociar? Un esquema superador del “café para todos”, que inclogui (1) el reconeixement de la nació catalana (encara que la sobirania nominal sigui a l'Estat), (2) un pacte fiscal just i suficient, (3) un compromís clar en la inversió de l'Estat a Catalunya (eix mediterrani, Euroregió de la Mediterrània Occidental...), (4) unes competències de govern plenes i blindades, (5) la possible associació entre comunitats amb denominadors comuns... I un referèndum específic, a part el d'abast espanyol sobre la reforma de la Constitució, en què Catalunya pugui acceptar o refusar el pacte bilateral que s'assoleixi –com ja feia amb l'Estatut– i que, en cas de ser refusat, hauria de donar lloc a un segon referèndum sobre la permanència o no de Catalunya a l'Estat espanyol.

I, per l'amor o la mort de Déu, no caiguem de nou en el jardí semàntic del famós “dret a decidir” (o dret d'autodeterminació), que no és avui a la Constitució de cap estat occidental. I que només ha estat reconegut per mutu acord (Txèquia-Eslovàquia), per descolonització (Algèria) o per l'esfondrament del “bloc de l'Est” arbitrat pel “bloc occidental” (Bòsnia-Hercegovina). D'altra banda, paradoxalment, la dreta espanyola i bona part de l'independentisme, per raons antitètiques, han promogut la confusió entre dret a decidir i independència, cosa que ha inhibit el tradicional ús del primer pels socialistes, atès que un nombre creixent de persones, a Catalunya i a Espanya, confon ara el significat d'ambdós termes i cap opció d'abast espanyol que es vulgui majoritària pot assumir el cost d'incorporar-lo. Altra cosa seria l'exigència, en el cas esmentat, d'un referèndum vinculant i puntual, per acord de les parts, com el que van acordar Escòcia i el Regne Unit.

Estic decididament amb l'elefant del Llibre de les bèsties de Ramon Llull, tan excel·lentment glossat per Antoni Puigverd (La Vanguardia, 2-12-15): “quan no tens prou força per doblegar els teus adversaris, has de pactar-hi i intentar reconduir els seus vicis”. Són les beceroles de qualsevol combat que no sigui merament estètic o cínicament instrumental.