POLÍTICA
ANDORRA LA VELLA - 9 desembre 2018 2.00 h

JOSEP CASADEVALL 

EXVICEPRESIDENT DEL TRIBUNAL EUROPEU DELS DRETS HUMANS (TEDH)

“Els greuges tenen substància perquè se’ls miri Estrasburg”

 “Si els advocats poden demostrar que hi ha un abús de dret del TC per privar-los, que acudeixin al TEDH, els casos dels presos catalans hi podrien arribar abans”

 “Si allà se’ls explica la situació de presó preventiva, s’haurien de pronunciar amb més celeritat sobre Forcadell”

L’EXJUTGE ANDORRÀ.
Nascut a Girona el 1946 i llicenciat en dret a Madrid, l’andorrà Josep Casadevall i Medrano va ser durant 19 anys i mig, del 1996 al 2015, jutge pel seu país al Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, els quatre últims a més com a vicepresident. En aquest temps, va signar sentències com la que condemnava l’Estat espanyol per la violació de la llibertat d’expressió d’Arnaldo Otegi, o la contrària a la doctrina Parot, que va permetre l’alliberament de l’etarra Inés del Río Prada. Encara exercint d’advocat, ens rep al seu despatx d’Andorra la Vella just abans de pronunciar una xerrada convidat per la Societat Andorrana de Ciències per repassar el funcionament del TEDH.
ÒSCAR PALAU - ANDORRA LA VELLA
Si a Espa­nya això és delicte ha d’estar tipi­fi­cat clara­ment, no amb ambigüitats i inter­pre­tació forçada
Les actu­a­ci­ons de les ONG són argu­ments addi­ci­o­nals que el tri­bu­nal sol tenir en compte, és ‘soft-law’
No sé si les mira­des que d’un any ençà es fan des d’Europa a la justícia espa­nyola són gaire bones
El Tri­bu­nal d’Estras­burg acaba de pro­nun­ciar-se a favor d’un dipu­tat kurd que és a la presó, i les defen­ses ho han apro­fi­tat per dema­nar al Suprem la lli­ber­tat dels pre­sos polítics cata­lans.
El Tri­bu­nal d’Estras­burg nor­mal­ment, quan cons­tata una vio­lació de qual­se­vol dels arti­cles del con­veni, inqui­reix l’estat perquè la cessi, la repari i pren­gui dis­po­si­ci­ons perquè no es torni a repe­tir, pels mit­jans que cre­gui més opor­tuns. Això és el tra­di­ci­o­nal de sem­pre, durant 40 o 50 anys. Per tant té lli­ber­tat per fer la repa­ració, li diu: ”Men­tre s’adeqüi al que dic que heu vio­lat, repa­reu-ho com vul­gueu.” Si és una vio­lació de l’arti­cle 8, de la vida de família, de la lli­ber­tat d’expressió..., això pot anar bé. Però què passa quan és una vio­lació de l’arti­cle 5, el dret a la lli­ber­tat indi­vi­dual? Si la per­sona ja ha sor­tit de la presó, aquesta solució també val, però si segueix tan­cada, no. El que diu el tri­bu­nal és que l’única repa­ració pos­si­ble és que l’alli­be­rin imme­di­a­ta­ment, perquè, si no, estan come­tent una vio­lació con­ti­nu­ada en el temps.
Ja hi ha hagut altres casos així?
Sí, sí, ja n’hi ha hagut. El pri­mer que es va pre­sen­tar va ser a Geòrgia el 2004, el cas Assa­nidze, un diri­gent polític a qui després d’haver obtin­gut sentència abso­lutòria man­te­nien tan­cat, i el Tri­bu­nal d’Estras­burg va dir que se l’alli­berés de seguida. I el van alli­be­rar. Quan hi va haver la sentència con­tra Espa­nya, a Inés del Río Prada, que va deri­var en la doc­trina Parot (una dona con­dem­nada per acti­vi­tats ter­ro­ris­tes a ETA, on hi va haver una apli­cació retro­ac­tiva de la llei), Estras­burg va dir: la repa­ració imme­di­ata i ade­quada és que l’alli­be­rin imme­di­a­ta­ment, i al cap de dos dies Espa­nya la va alli­be­rar. I no només a ella, també a altres per­so­nes que esta­ven en una situ­ació simi­lar. Això s’ha donat tres o qua­tre vega­des, i aquesta del novem­bre és l’última.
La diferència és que ara està en presó pre­ven­tiva.
Raó de més per dei­xar-lo anar.
Fins a quin punt el Suprem en pot fer cas per alli­be­rar els pre­sos cata­lans?
Crec que no en farà cap, de cas. I Erdo­gan tam­poc el dei­xarà anar, suposo que forçarà que el con­sell de minis­tres del Con­sell d’Europa tin­gui una gran dis­cussió, perquè són els que con­tro­len l’exe­cució de les sentències, i ja veu­rem què pas­sarà.
Però se’n pot extreure juris­prudència per al cas català?
Diria que sí, perquè hi ha simi­li­tuds interes­sants, per exem­ple que els tenen tan­cats, por­ten ja més d’un any alguns. I també hi va haver fa poques set­ma­nes una sentència de les Pussy Riot, unes noies rus­ses que van can­tar a la cate­dral de Mos­cou, les van dete­nir i les van tenir cinc mesos en presó pro­vi­si­o­nal. Estras­burg va dir que era exces­siu, tot i que no va haver de dir que les dei­xes­sin anar perquè ja havien sor­tit. En el cas kurd, Demir­tas és un opo­si­tor polític del règim, i aquí hi ha tres o qua­tre vio­la­ci­ons, però dues més impor­tants. Una és l’arti­cle 3 del pro­to­col número 1, sobre l’acti­vi­tat política: no el van dei­xar pre­sen­tar-se a les elec­ci­ons men­tre estava tan­cat. I aquí el tri­bu­nal diu que hi ha una vio­lació dels drets polítics, no només del sufragi actiu o pas­siu d’ell de ser ele­git, sinó dels elec­tors que el volien votar. Una segona vio­lació és de l’arti­cle 5, perquè con­si­de­ren que els argu­ments pels quals el man­te­nen a la presó no se sos­te­nen, i d’això es podria fer un símil amb altres situ­a­ci­ons, i en con­cret amb la que vostè plan­teja. És nor­mal que els advo­cats hagin uti­lit­zat aquesta sentència; una altra cosa és que els facin cas.
Pot afe­gir-se a l’argu­men­tari per quan arribi a Estras­burg?
El cas arri­barà agreu­jat per un altre fet: els cata­lans han fet nou recur­sos d’empara. Què ha fet el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal? Nor­mal­ment el que fan són rebut­jar-los, i lla­vors s’obre la porta d’Estras­burg. El que ha fet ara és adme­tre’ls a tràmit, cosa abso­lu­ta­ment inu­sual. Això vol dir que van a un calaix “i ja ens els mira­rem quan ens con­vin­gui”. I men­tres­tant blo­que­gen l’accés a Estras­burg, perquè la pri­mera con­dició allà és que s’hagin esgo­tat tots els recur­sos interns.
Jus­ta­ment per això han ini­ciat una vaga de fam qua­tre pre­sos. No hi ha cap via­rany pos­si­ble perquè arribi abans al TEDH?
Això és una feina d’anàlisi i d’estudi dels advo­cats, per si es pogués arri­bar a demos­trar que en certa manera hi ha un abús de dret a través del qual els estan pri­vant de manera mani­festa que puguin acu­dir al tri­bu­nal inter­na­ci­o­nal.
És a dir, que si ho poden demos­trar, els casos podrien arri­bar a Estras­burg abans que es pro­nunciés el TC.
És clar, però els tem­pos van molt limi­tats.
Hau­ria de pas­sar més temps, per poder-ho demos­trar?
Estras­burg també dirà que és nor­mal que un tri­bu­nal cons­ti­tu­ci­o­nal tardi sis o set mesos, o fins i tot un any, a pro­nun­ciar-se. En el cas Demir­tas, va tri­gar un any el cons­ti­tu­ci­o­nal turc.
En breu sí que hi arri­barà el cas de Carme For­ca­dell, el pri­mer...
Sí, aquest ja podrà tocar el pro­blema de fons, però no sé si hi va per la detenció, per la lega­li­tat de la detenció, per la durada, o per tot... Aquest no el tinc reper­to­riat en aquesta llista.
Un cop el tin­guin sobre la taula, Hi ha un ter­mini perquè Estras­burg el resol­gui? Perquè ella encara és en presó pre­ven­tiva...
No hi ha ter­mini, però suposo que un dels argu­ments que farà ser­vir l’advo­cat és invo­car el que se’n diu la pri­o­ri­tat. A Estras­burg hi ha un sis­tema de pri­o­rit­zació en funció de les situ­a­ci­ons per­so­nals: si és algú que té 85 anys es posa abans, una per­sona en detenció també... Suposo que això ho faran, s’ha d’al·legar de seguida i dema­nar que el cas es posi en llista pri­o­ritària perquè la per­sona està tan­cada.
Així, es podria pro­nun­ciar més ràpid en aquest cas?
No sé què farà Estras­burg, no ho puc pre­jut­jar, però estimo que si se’ls explica que la situ­ació és aquesta hau­rien de mirar-s’ho amb més cele­ri­tat, no posar-ho a la pila.
Si es dictés que ha de sor­tir de la presó pre­ven­tiva, sí que seria juris­prudència directa per als com­panys, jut­jats pel mateix?
Les sentències d’Estras­burg no tenen efec­tes erga omnes, és a dir, efec­tes per a tot­hom. Afec­ten l’estat impu­tat per a cada cas con­cret. El que passa és que tenen uns efec­tes indi­rec­tes que afec­ten el mateix estat per a altres casos simi­lars, i també poden afec­tar altres estats, perquè el que fa el tri­bu­nal és inter­pre­tar el con­veni euro­peu dels drets humans i dir si una cosa és cons­ti­tu­tiva d’una vio­lació. I si això ho és, hem de pres­su­po­sar que altres situ­a­ci­ons que esde­vin­guin en fets iguals o simi­lars tin­dran el mateix resul­tat.
L’estat en qüestió lla­vors es pot donar per al·ludit o no...
Oh, i tant! Se n’hau­ria de donar.
Les sentències d’Estras­burg són de com­pli­ment obli­gat?
Sí, però per ell mateix el tri­bu­nal no té poder exe­cu­tiu per fer-les com­plir. Les envia al comitè de minis­tres del Con­sell d’Europa i ells tenen la força política de com­mi­nar uns o altres perquè vagin com­plint. A vega­des hi ha sentències que ha cos­tat fins i tot anys que s’exe­cu­tes­sin. En la pràctica fun­ci­ona, però sem­pre hi ha excep­ci­ons.
No hi ha eines coer­ci­ti­ves?
El Con­sell d’Europa és un club. Vostè s’hi apunta i hi ha unes regles: o hi juga o se’n va, aquest seria el meca­nisme coer­ci­tiu. Ningú obliga cap estat.
Espa­nya fins ara ha com­plert?
Espa­nya fins ara ha com­plert, i el cas d’Inés del Río Prada que deia abans va ser un exem­ple. Va tar­dar 48 hores.
També hi ha el Tri­bu­nal de la UE a Luxem­burg, però allà no hi pot recórrer un par­ti­cu­lar, oi?
No, perquè el sis­tema és dife­rent. És la qüestió pre­ju­di­cial que plan­te­gen els estats o els matei­xos jut­ges, l’indi­vidu no hi té accés directe, al con­trari del sis­tema a Estras­burg, on l’indi­vidu tot i la seva peti­tesa pot deman­dar un estat amb tota la seva gran­desa i obte­nir una con­demna.
Luxem­burg de fet és per a drets més mer­can­tils...
Sí, ells apli­quen la Carta Euro­pea de Drets Fona­men­tals de Niça del 2000, però és un text molt més ampli que el Con­veni Euro­peu dels Drets Humans, que és del 1950 i té 14 arti­cles de drets fona­men­tals. La Carta de Niça s’ha posat en drets de segona i ter­cera gene­ració: al tre­ball, a la salut..., que si no hi ha diners pel mig, res. I ells ho saben.
Però l’arti­cle 11 de Niça també parla de la lli­ber­tat d’expressió...
Tots els drets que hi ha en el del 1950 també figu­ren en el del 2000, però tots els drets fona­men­tals, i no sé si soc jo qui ho ha de dir perquè li tinc massa afecte, és del Tri­bu­nal d’Estras­burg de qui depe­nen. La resta, que és lliure com­petència, la mida de les pomes per posar-les a les capses, la trans­po­sició de direc­ti­ves al dret intern... Això és Luxem­burg.
És a dir, allà no creu que hi hagi cap filó per explo­tar...
No ho sé, no soc espe­ci­a­lista en Luxem­burg i pot ser que algú l’hi pugui tro­bar, però lla­vors s’ha de tenir en compte que si es va a Luxem­burg es tanca la porta a Estras­burg. No es pot anar als dos llocs, s’ha de deci­dir abans. Igual que algú ha anat al comitè dels drets humans de les Naci­ons Uni­des, tres quarts del mateix: si és el mateix fet, no el pots por­tar als dos llocs.
Aquest comitè va dic­tar que es deixés sor­tir Jordi Sànchez de la presó per ser inves­tit, i el Suprem no li va fer cas.
Em van dema­nar opinió sobre això, i vaig dir que jo no hi ani­ria perquè és un òrgan que fa reco­ma­na­ci­ons, i no té cap força exe­cu­tiva. En canvi, d’Estras­burg ho com­pli­ran més bé o més mala­ment, però con­demna un estat i li diu que ha vio­lat el con­veni. Al comitè, per començar, ja no se’n diu ni demanda del que s’hi pre­senta, perquè no té funció juris­dic­ci­o­nal. Quan hi van anar van donar sis mesos a l’Estat espa­nyol perquè fes al·lega­ci­ons, miri si en tenien, de pressa. I això aca­barà amb una reco­ma­nació dient que el govern de l’estat deman­dat “hau­ria de...” i ja està.
En tot cas, això després té força com a prova a Estras­burg?
És un argu­ment que es pot uti­lit­zar però no serà essen­cial.
I les peti­ci­ons de lli­ber­tat dels pre­sos polítics que han fet mol­tes enti­tats inter­na­ci­o­nals?
De força no en tenen cap, però són argu­ments addi­ci­o­nals que Estras­burg sol tenir en compte. Les actu­a­ci­ons de les ONG (Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal, Met­ges Sense Fron­te­res, els comitès de pre­venció de la tor­tura...) les agafa com a soft-law, dret suau. Ho pren molt sovint en les sentències. Ara, si només hi hagués aquests argu­ments, no n’hi hau­ria prou. Hi ha d’haver substància en la vio­lació, i això el que fa és reforçar els argu­ments que té el tri­bu­nal per con­cloure que s’ha vio­lat el con­veni.
Un dels argu­ments que fan ser­vir les defen­ses és la impre­vi­si­bi­li­tat dels delic­tes.
Això els pena­lis­tes ho tenen molt clar, és el prin­cipi de lega­li­tat penal, en llatí “Non cri­men sina lege”: no es pot con­dem­nar ningú per un delicte que no esti­gui tipi­fi­cat neta­ment al Codi Penal i que ho sigui ante­rior a la data de comissió. És un ele­ment que tenen en compte les sentències a Estras­burg: si té base legal, pre­vi­si­bi­li­tat, si la llei era acces­si­ble, si la per­sona té prou ele­ments per saber que aquell com­por­ta­ment era con­trari a dret... Tot això és un test d’anàlisi que fa el tri­bu­nal en el desen­vo­lu­pa­ment de la lògica per poder arri­bar a una con­clusió.
També en aquest sen­tit hi ha una sentència recent sobre un líder opo­si­tor rus. També es podria aga­far com a juris­prudència?
No sé fins a quin punt s’ha d’ana­lit­zar ben bé si els delic­tes que s’estan impu­tant a les per­so­nes detin­gu­des estan clara­ment tipi­fi­cats o no, o s’està forçant la lec­tura del text per arri­bar a una con­clusió d’impu­tació del delicte que al Codi Penal està escrit d’una manera, que sem­pre s’ha inter­pre­tat d’una manera, i que ara s’està forçant aquesta lec­tura per por­tar-lo més enllà. Això fa part del fons.
Vostè creu que hi ha pos­si­bi­li­tats reals que Estras­burg doni la raó als pre­sos cata­lans?
Jo li diré que pel conei­xe­ment que tinc, el que he lle­git i el que m’han pogut expli­car, els greu­ges que s’estan come­tent en relació amb tot aquest procés (com­petència dels tri­bu­nals, etcètera) tenen substància perquè el Tri­bu­nal d’Estras­burg se’ls miri. El que no li diré és quin serà el resul­tat, perquè no el sé.
Justícies com l’ale­ma­nya ja han dit que no hi ha rebel·lió.
Bé, això ve de l’euro­or­dre, que és un sis­tema que ha esta­blert la UE, no és del Con­sell d’Europa ni d’Estras­burg. És un sis­tema per agi­lit­zar que es basa en la con­fiança entre els estats, en el sen­tit de dir: “Tots som democràtics, tots res­pec­ta­rem els drets fona­men­tals”, i hi ha una llista de delic­tes. I si es tracta d’algun delicte de la llista, els estats es com­pro­me­ten a entre­gar un naci­o­nal a un altre estat. Si el delicte pel qual se’ls reclama no és a la llista, lla­vors la cosa ja can­via i s’han de refe­rir al procés d’extra­dició clàssic, que exi­geix que els fets pels quals recla­mes un indi­vidu siguin con­si­de­rats delicte a l’estat que reclama, però també a l’estat recla­mat. I aquí Ale­ma­nya no es va car­re­gar l’euro­or­dre, sinó que va dir: “Els fets tal com els rela­teu i els hem cone­gut, aquí no cons­ti­tui­rien un delicte.” En canvi, esta­ven dis­po­sats a extra­dir per un altre delicte, el de mal­ver­sació, perquè aquest sí que figura en la llis­teta.
Però en certa manera van entrar en el fons i van dir: “Això aquí no és delicte de rebel·lió”. Això no es valo­rarà a Estras­burg?
Això ja és més com­pli­cat perquè un fet pot ser delicte en un estat i en un altre no. Depèn de les cul­tu­res, de mol­tes coses... Del que es tracta és que si a Espa­nya és delicte, ha d’estar tipi­fi­cat clara­ment, no amb ambigüitats i inter­pre­ta­ci­ons forçades. Abans de la modi­fi­cació del Codi Penal, con­vo­car un referèndum era delicte. Si hagués estat vigent encara, aques­tes per­so­nes ara no se n’esca­pa­ven. Però això es va modi­fi­car: no és delicte.
Ara ho han inten­tat forçar per altres vies.
Aquesta és la qüestió de fons ja.
A Estras­burg es té en compte, el fet que uns fets sigui delicte en un estat i en un altre no?
Si a Espa­nya és delicte, no, perquè estarà ben con­dem­nat. Una altra cosa ales­ho­res és l’evo­lució de la soci­e­tat: en qüesti­ons com la blasfèmia, l’avor­ta­ment, el matri­moni homo­se­xual..., si recu­lem trenta anys hi havia una manera de veure-ho als estats, i en canvi avui els espe­rits s’han obert, hem avançat i hi ha una altra manera de veure-ho. Si lla­vors dels 47 estats del Con­sell d’Europa n’hi ha 35 o 40 que ja han can­viat de línia, Estras­burg colla una mica i diu: “Ara ja s’hau­ria d’anar cap allà.” Però ho diu quan ja apre­cia que hi ha una visió comuna euro­pea, una manera nova de veure les coses.
El TEDH ja s’ha posat dos cops, el pri­mer pre­si­dint vostè el tri­bu­nal, al cos­tat d’Arnaldo Otegi, i ha dit que no va tenir un judici just. Així cal­dria repe­tir-lo?
Això diu la sentència, que és la millor repa­ració, però aquí acaba: falta que ell en tin­gui ganes. Com que té una inha­bi­li­tació de deu anys, i encara n’hi que­den, que li va pri­var d’anar a les elec­ci­ons per a lehen­dakari, li pot interes­sar que es revisi, no per la pena de presó, que ja l’ha fet, sinó perquè li aixe­quin això.
Però lla­vors es podria revi­sar a l’alça?
No, això està pro­hi­bit: “Non refor­ma­tio in peius.”
Vostè va tenir pres­si­ons d’Espa­nya quan va sen­ten­ciar pel cas?
No, d’Espa­nya no en puc tenir cap; no en vaig tenir del meu país, que és el que pot­ser podria, tot i que mai n’he tin­gut... He estat vint anys al tri­bu­nal i he votat sem­pre el que he vol­gut amb total i abso­luta inde­pendència, i he con­dem­nat Andorra tres o qua­tre vega­des.
Pot con­dem­nar el seu propi país?
Sí, el jutge naci­o­nal sem­pre fa part de la sala que jutja un cas intern. Té un vot sobre 7 o 17.
És a dir, els cata­lans tin­dran també un jutge espa­nyol allà.
Sí, es diu María Elo­se­gui.
A Cata­lu­nya hi ha mol­tes quei­xes que la justícia està poli­tit­zada i no hi ha sepa­ració de poders. A Estras­burg es veu igual?
Des d’Estras­burg no sé com es veu, perquè el tri­bu­nal no baixa a fer aques­tes anàlisis. El que li puc dir és que el Greco, que és un grup dins del Con­sell d’Euro­pea que es cuida de la pre­venció de la cor­rupció, ha fet reco­ma­na­ci­ons a Espa­nya sobre la divisió de poders, la manera d’ele­gir els mem­bres del Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial i el fet que una mateixa per­sona pre­si­deixi el Con­sell i el Tri­bu­nal Suprem.
Tot­hom li fa reco­ma­na­ci­ons, però Espa­nya no en fa cas. No hi ha manera que ningú l’obli­gui?
Ha de ser la mateixa soci­e­tat que ha de voler donar una altra manera de ser gover­nada.
Li diré dife­rent: la justícia espa­nyola té pres­tigi a l’exte­rior?
No sé si té pres­tigi, però tam­poc li diré que tin­gui des­pres­tigi. Una altra cosa és el que està pas­sant ara: no sé les anàlisis que s’han fet d’un any cap aquí. Abans Espa­nya no era pas un país que violés més que els altres a Estras­burg. Ara bé, ara es dona una situ­ació molt pun­tual i molt com­plexa, per des­comp­tat. I no sé les mira­des que es fan des d’Europa si són gaire bones...
El que sen­tenciï Estras­burg ara pot supo­sar un pre­ce­dent per a futurs casos simi­lars al català?
Cal tenir en compte per què s’anirà a Estras­burg.
Per la lli­ber­tat dels pre­sos.
Exacte, han de ser drets que for­min part dels 14 fona­men­tals del con­veni euro­peu. I aquí no n’hi ha cap que digui que els pobles tenen dret a l’auto­de­ter­mi­nació. Ara, n’hi ha molts altres, com l’arti­cle 5 (dret a la lli­ber­tat), el 6 (a un procés equi­ta­tiu), el 8 (a la vida pri­vada i fami­liar, i penso en la família dels pre­sos), el 9 (lli­ber­tat de consciència), el 10 (d’expressió), el 13 (dret a un recurs), el 14 (no dis­cri­mi­nació)... Hi ha substància.
El res­pecte a les mino­ries no?
Invo­cat aquí no hi és. Hi ha alguna juris­prudència, però és clar, també s’ha de saber què són mino­ries. Si per vostè Cata­lu­nya ho és, per mi no. Mino­ria ho poden ser els gita­nos, grups situ­ats dins d’un estat que es poden con­si­de­rar mino­ries naci­o­nals, però als cata­lans no els hi con­si­de­ra­ria dins d’Espa­nya.
Ho dic perquè Cata­lu­nya és impos­si­ble que mai pugui can­viar la llei per poder ser inde­pen­dent, ni amb el 100% dels vots. Com es pot invo­car això davant una ins­ti­tució inter­na­ci­o­nal?
Aquesta solució si la tingués seria... (som­riu)
El dret a l’auto­de­ter­mi­nació en tot cas és l’arti­cle 1 del Pacte Inter­na­ci­o­nal pels Drets Civils i Polítics de l’ONU... Si a Estras­burg no es pot invo­car, pot­ser sí a l’Haia?
El Tri­bu­nal de l’Haia és per a liti­gis entre estats.
Però ja va dic­ta­mi­nar que la inde­pendència de Kosovo no era il·legal, i ha obert el camí...
Exac­ta­ment no ho he seguit, Kosovo encara no és mem­bre del Con­sell d’Europa. Suposo que ho serà, s’han anat fent pas­sos, el Comitè Olímpic Inter­na­ci­o­nal ja ha avançat, ja ha estat reco­ne­gut per diver­sos estats dels 47 del Con­sell d’Europa, Espa­nya natu­ral­ment no per altres raons... Jo penso que Kosovo aca­barà sent reco­ne­guda.
Una curi­o­si­tat, vostè podia escriure les sentències en català?
No, sem­pre sur­ten en anglès o francès, les llengües ofi­ci­als de tre­ball. Però els anys que hi vaig ser em vaig cui­dar que el català hi tingués presència; a inter­net veuràs tota la docu­men­tació del tri­bu­nal en totes les llengües, i el català n’és una. I una demanda allà la pots fer en català. Si va enda­vant et diran que bus­quis un advo­cat que pugui tre­ba­llar en anglès o francès, però de sor­tida entres la demanda com vols, i pot ser que la pri­mera carta te la con­tes­tin en català.
Gràcies a Andorra, no a l’Estat.
Sí, és llen­gua ofi­cial per Andorra; si ho fos per Espa­nya també hau­ria d’accep­tar el basc i el gallec, que allà no hi són. Però això ja és un altre pro­blema...