OPINIÓ
9 desembre 2018 2.00 h

OPINIÓ

La Constitució espanyola

DAVID MARCA

L’any 1934, en com­plir 6 anys, el dia 30 de juny, els meus pares em reti­ra­ren del par­vu­lari i, després d’unes bones i llar­gues vacan­ces, el pri­mer dia de setem­bre inicií els meus estu­dis for­mals a les esco­les naci­o­nals d’ense­nya­ment pri­mari. Conei­xia pocs dels alum­nes, és clar. Algun que havia fet com jo el traspàs d’escola o que era d’alguna casa pro­pera a la meva. Tot i que por­tava tres anys de par­vu­lari, no m’atre­veixo a dir que era un veterà. Ben segur que ho hauré dit alguna altra vegada sense més ni més, però ara sí que és impor­tant. És el cas prou rar que jo lle­gia sense sil·labe­jar i escri­via gai­rebé cor­rec­ta­ment un dic­tat sense parau­les rebus­ca­des. Ho feia sense més ni més i no li donava importància perquè la meva men­ta­li­tat encara no arri­bava a donar pes a unes expres­si­ons més que a altres i a sig­ni­fi­car les parau­les raresa i importància. Em movia tant com podia amb els esco­lars del mateix grup, de 8 i 9 anys, als quals els pre­gun­tava cons­tant­ment!

Un dia, a la secció de lec­tura, lle­gint el famós lli­bre del lite­rat peda­gog italià Edmundo de Ami­cis, Corazón, en aca­bar, els tres o qua­tre més grans varen pre­gun­tar-li al mes­tre, que es deia Julio Sala­zar, en què con­sis­tia l’expressió històrica que sovint sor­tia en les clas­ses d’història moderna o de lec­tura històrica con­tem­porània “Cons­ti­tució Espa­nyola”. El mes­tre se’n devia veure un bull per expli­car-nos de manera sen­zi­lla i ente­ne­dora la com­ple­xi­tat d’un con­junt de docu­ments que jus­ti­fi­quen el perquè d’unes nor­mes jurídiques fona­men­tals per viure en lli­ber­tat i democràcia. “La Cons­ti­tució ha de ser la nor­ma­tiva de con­ducta dels habi­tants d’un país.” Jo penso que és com aquest calaix de la cuina on la mes­tressa de casa guarda tots els lli­bres d’ins­truc­ci­ons dels apa­rells electrònics de la casa. Lle­geixi’s cuina d’inducció, forn, micro­o­nes, bate­dora, refri­ge­ra­dor, con­ge­la­dor, fins a una vin­tena de fullets, els quals ben bé es podrien ano­me­nar cons­ti­tu­ci­o­nals. Són la petita cons­ti­tució d’una cuina lliure.

Dir con­duc­tes vol dir ajus­tar-se a les con­duc­tes raci­o­nals, huma­nes, igua­litàries, democràtiques i més, que ten­dei­xin a igua­lar les clas­ses soci­als. La Cons­ti­tució hau­ria de ser no pas una qui­mera ina­bas­ta­ble per tenir i guar­dar com la ger­reta de con­fi­tura de cire­res que cada any ens regala l’àvia. Hau­ria de ser més acces­si­ble i fer-se’n edi­ci­ons resu­mi­des popu­lars, rega­la­des a les famílies modes­tes. A Cata­lu­nya fa temps que se sent par­lar de Cons­ti­tució però prou. En aca­bar l’impro­vi­sat dis­curs, el mes­tre ens ho digué: “No és fàcil expli­car temes que hau­rien de ser del domini públic.” La Cons­ti­tució del 1978 ha cadu­cat fa temps. Què hi fa la monar­quia, al nos­tre país? Què fa el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal per l’equi­li­bri polític i social del país? Res o menys que res. Si el tri­bu­nal no fa seves les cri­des d’auxili dels ferits i opri­mits en un país dit democràtic, no hi fa res!