OPINIÓ
9 desembre 2018 2.00 h

LA CRÒNICA

Han tornat

JOAN RIBAS

Bé, el títol és incert. Perquè ells sem­pre han estat aquí, però no es dei­xa­ven veure gaire. Ara, però, les cir­cumstàncies, l’incre­ment a les urnes de les opci­ons fei­xis­tes a tot Europa –i a Espa­nya– els ha donat estímuls per sor­tir a la superfície, i ense­nyar-se. Quan he vist one­jar les seves ban­de­res, m’han vin­gut a la memòria uns frag­ments de les cançons que els ins­truc­tors de Falange, després de la guerra, ens feien apren­dre als alum­nes del col·legi La Salle, on els fra­res esta­ven obli­gats a col·labo­rar-hi. Un d’ells deia així: “Franco, Franco, Franco; salve cau­di­llo de glo­ria, salve cau­di­llo español; hori­zon­tes por tí de vic­to­ria, asom­brado il·lumina hoy el sol.”

Jo era un noiet de nou anys, però pen­sava que can­tar que l’astre rei, el sol, res­tava asto­rat davant les gràcies del “cau­di­llo”, era increïble, absurd. Com s’atre­vien a escriure sem­blant bes­ti­esa, i obli­gar-nos a nosal­tres a can­tar-la? Més tard –força més tard– em vaig assa­ben­tar dels milers de per­so­nes que aquell home havia manat exe­cu­tar. Lla­vors sí que vaig com­pren­dre millor que fins el sol restés asto­rat!

Però ara han tor­nat. Dijous els vàrem veure a la plaça U d’Octu­bre de Girona. Pre­gun­taríem, tot pri­mer, qui va ser l’estra­teg que va auto­rit­zar les dues mani­fes­ta­ci­ons al mateix lloc! Ja en són ganes, tan­ma­teix! Des de dalt d’un edi­fici observàvem la cridòria dels grups cata­lans, i dar­rere de les tan­que­tes, la fat­xen­de­ria dels ultres bran­dant ban­de­res. Eren qua­tre gats, però se saben crei­xents: tenen les for­ces vives espa­nyo­les al seu cos­tat, tota la llo­pada madri­le­nya... i també alguns cata­lans que ofi­cien de boti­flers. És sag­nant escol­tar les invec­ti­ves que dedi­quen als pre­sos i exi­li­ats, i els desigs expres­sats més d’una vegada, que vol­drien que es podris­sin a la presó!

Acos­tant-nos a Nadal, amb els llums ence­sos i les boti­gues ple­nes, davant de tanta estultícia, l’incons­ci­ent m’ha fet venir a la memòria uns ver­sos de Sal­vat-Papas­seit. Només cal can­viar-los el mot pobres per pre­sos. No penso que al poeta li sabés greu! Diuen: “Sento el fred de la nit / i la sim­bomba fosca. / Així el grup d’homes joves que ara passa can­tant. / Sento el carro dels apis / que l’empe­drat recolza / i els altres qui l’aven­cen, tots d’adreça al mer­cat. / Els de casa, a la cuina, / prop del bra­ser que crema, / amb el gas tot encès han enlles­tit el gall. / Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena; / i ells recu­llen les plo­mes, / i ja enyo­ren demà. / Demà posats a taula obli­da­rem els pobres / –i tan pobres com som–. / Jesús ja serà nat. / Ens mirarà un moment a l’hora de les postres / i després de mirar-nos arren­carà a plo­rar.

Són mots que sem­blen pen­sats per a nosal­tres, que ens pre­pa­rem per pas­sar el Nadal feliçment, com si res. Però a la presó hi tenim gent, i alguns en vaga de fam.