OPINIÓ
9 desembre 2018 2.00 h

DE SET EN SET

Proboscidis

MATTHEW TREE
Vox, però, no és res més que el cant del cigne del règim post­fran­quista

Des de 1978 hi ha hagut dos ele­fants a la sala espa­nyola (és a dir, seguint la metàfora ame­ri­cana, dos ele­ments gros­sos que tot­hom s’esforça a obviar). L’un era el neo­fran­quisme i l’altre era Cata­lu­nya (no l’inde­pen­den­tisme català: Cata­lu­nya i prou). Durant 40 anys l’Estat ha fet mans i mànigues per ama­gar-los tots dos, tot fent veure que el neo­fran­quisme havia estat arra­co­nat per un par­tit de dre­tes nomi­nal­ment democràtic alhora que feia creure a tot­hom que Cata­lu­nya no era res més que una regió (o “comu­ni­tat autònoma”) qual­se­vol. Pel que fa a Cata­lu­nya, la seva pròpia població l’ha feta cada cop més visi­ble a través d’unes mani­fes­ta­ci­ons rècord i un referèndum, amb l’ajut impa­ga­ble dels jut­ges espa­nyols, que, en engar­jo­lar nou per­so­nes pacífiques i en obli­gar nou per­so­nes ídem a exi­liar-se, han con­ver­tit Cata­lu­nya en un país inter­na­ci­o­nal­ment cone­gut. Aquesta sob­tada visi­bi­li­tat ha moles­tat l’altre ele­fant tant que també ha deci­dit fer-se veure, tot adop­tant el nom de Vox (un par­tit el logo­tip del qual, per cert, sem­bla dis­se­nyat per un infant invi­dent). Vox, a més de ser miso­gin, racista, homòfob, auto­ri­tari i fanàtica­ment revi­si­o­nista, vol supri­mir el govern català sine die tot impo­sant una visió mono­cul­tu­ral i monòtona d’Espa­nya de grat o –més pro­ba­ble­ment– per força. Vox, però, no és res més que el cant del cigne del règim post­fran­quista. I Cata­lu­nya, amb qua­tre per­so­nes valentíssi­mes fent vaga de fam a la presó, s’està pre­pa­rant de debò, per fi, per pren­dre el vol.