Ara

La malaltia i la cura

SEBASTIÀ ALZAMORA 

| Actualitzada el 12/04/2013 00:00

Encara que a ells els pugui saber greu, els diputats d'ERC al Congrés Joan Tardà, Albert Bosch i Teresa Jordà són espanyols. Han nascut i crescut en territori espanyol, tenen un document nacional d'identitat espanyol, tributen a l'Hisenda espanyola i ocupen un càrrec polític d'acord amb la llei electoral espanyola. És veritat que el seu credo polític inclou de manera destacada el propòsit que Catalunya es converteixi en un estat independent d'Espanya, però, com que de moment això no ha succeït, el fet de proclamar-se independentistes no els fa menys espanyols que Sara Montiel, al cel sia.

Per la mateixa regla de tres, la llengua catalana també és una llengua espanyola. Així ho dóna a entendre la mateixa Constitució espanyola, que en el punt tercer del seu article 3 diu una cosa que no ens cansarem de reproduir: "La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni que serà objecte d'especial respecte i protecció". Ens pensàvem que això valia per al català, però resultava que era una conya marinera referida als idiomes que els grans partits de l'espanyolisme rampant consideren que són realment existents: el valencià, el castellonenc, el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc i el formenterenc. Potser ens n'oblidem alguna altra, però es veu que la intencionalitat de la carta magna anava per aquí.

Això s'entén millor si el lector es fixa en els dos punts anteriors del mateix article constitucional. El primer: "El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la". I el segon: "Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d'acord amb els seus estatuts".

Feta la llei, feta la trampa. És a dir, a Espanya, d'acord amb la seva Constitució, hi ha una única llengua que no tan sols és oficial sinó que mereix el privilegi de ser esmentada pel seu nom (el castellà). Després hi ha unes altres, ignotes, "llengües espanyoles" que ni tan sols tenen nom i que, a més, es veuen sotmeses a les arbitrarietats dels seus respectius governs autònoms: és a dir, que,segons qui guanyi les eleccions autonòmiques tindran més o menys importància, segons quina idea tingui el partit governant del que és "l'especial respecte i protecció" que mereixen aquestes llengües.

Així, i només així, s'entén que tres diputats espanyols fossin expulsats ahir de la màxima tribuna política de l'estat espanyol per haver-se expressat en una llengua espanyola. Això és el que va succeir amb Tardà, Bosch i Jordà, que van gosar parlar en català al Congrés de Madrid com a signe de protesta. Haver de parlar una llengua en signe de protesta, i ser expulsat de la tribuna per aquest fet, ¿no constitueix un símptoma alarmant de xenofòbia? ¿No és una anomalia inacceptable, legalment o moralment, en tot el món occidental? ¿No els sembla que els gestos simbòlics (parlar català d'una banda; expulsar diputats de l'altra) constitueixen un símptoma d'un país malalt? Busquem la cura.