La primera i més evident conseqüència de l'acord català és que ja no tenim Artur Mas per culpar-lo de tot. Aquests últims anys de simplicitats i tebeos de bons espanyols contra mals catalans, en què milions de ciutadans eren manipulats per un molt astut, pervers i fins i tot diabòlic expresident, es perceben de cop com el que sempre han sigut: una estúpida pèrdua de temps. Tant si agrada com si no, Catalunya té avui un Govern estable, amb un full de ruta traçat i un objectiu d'independència recolzat per la meitat de la població gairebé amb el mateix entusiasme amb què el rebutja l'altra meitat. L'expresident ja no hi és però el problema segueix allà. Més gran, més dur i més fort. Tots aquells que asseguraven que Mas era el problema també continuen allà. Una altra dificultat per afegir a la llarga llista d'inconvenients que s'han d'esquivar. La segona i més dolorosa conseqüència es resumeix en el fet que no sembla que existís cap pla alternatiu a culpar Artur Mas. La política espanyola s'encamina a executar un doble salt moral que es preveia impossible. Fins ara semblava que els partits espanyols no eren capaços d'entendre què succeïa a Catalunya. Ara, a més, semblen incapaços d'entendre's entre ells mateixos. Fa temps que, a Espanya, la política ha deixat de constituir l'art de comprometre's amb qui vol alguna cosa diferent, per limitar-se a la disciplina d'aplegar-se i mantenir collades les files dels teus. L'acord català pot fer saltar a l'hiperespai la política espanyola. Amb l'escenari d'uns imminents comicis catalans, tot convidava a la pau i la parsimònia. Mariano Rajoy guanyava temps per negociar la seva investidura com a ell li agrada, suaument i lentament, les revoltes de barons i cunyats al PSOE s'havien d'esperar, Albert Rivera podia fer oposicions a ministre i Pablo Iglesias podia teoritzar sobre el referèndum i el dret a l'autodeterminació com si fos un estudiant Erasmus a Espanya. Però aquells bons temps ja són història. El marianisme ha perdut el control del compte enrere per a la investidura. Pot ser i tot que algú comenci a preguntar per què Rajoy no es decanta, si Mas ha fet un pas al costat pel bé del seu país. Les pressions que patirà el PSOE per facilitar un govern popular resultaran èpiques. Albert Rivera ja es deu veure de vicepresident i Pablo Iglesias haurà d'obrar miracles per explicar a Espanya la seva demanda d'un referèndum i el seu vot negatiu a Catalunya. La investidura de Carles Puigdemont complica un govern d'esquerres a Espanya. Però un govern de dretes no només no sembla la solució, sinó que serà un altre problema. Rajoy odia les sorpreses en política. Catalunya acaba de donar-li la raó. Quan la teva manera de fer política consisteix fonamentalment a evitar fer-la, les sorpreses suposen alguna cosa més que una molèstia. Es converteixen en una desgràcia perquè obliguen a fer allò que es pretenia eludir peti qui peti: construir solucions polítiques per a problemes polítics |
|
|
