El d'ahir era un vespre anotat per Mariano Rajoy a la seva agenda com a traumàtic perquè el que hi havia en joc posa a prova l'educació sentimental de l'inquilí de La Moncloa: el Reial Madrid, l'equip del president del govern espanyol, s'enfrontava al Deportivo de la Corunya, el segon equip dels seus amors. Un duel que un aficionat al futbol com ell no pot presenciar com qualsevol altre partit, perquè no pot oferir-li una alegria completa ni tampoc una desil·lusió total al final dels noranta minuts reglamentaris. Una hora abans del tràngol del partit que es jugava al Bernabéu, però, Rajoy va rebre l'alerta que en un llunyà terreny de joc, allà on ell no viu amb passió els partits perquè el seu equip local –el PPC– li donava el 27-S el disgust de ser cinquè, el seu gran rival, Pedro Sánchez, hi podia haver trobat el taló d'Aquil·les en una acció sorprenent en els minuts de descompte. “L'acord amb el PSOE és més fàcil ara!”, corejaven amb eufòria fonts del PP.
La Moncloa reacciona al minut exigint al PSOE un ampli acord per fer president el líder del PP
Sánchez s'endinsa en l'espiral de pressions a favor de la gran coalició ara que festejava Podem
Rivera (C's) dicta la visió unionista als perplexos: investidura amb “dos trànsfugues de la CUP”
El “pas al costat” del president Artur Mas en favor de Carles Puigdemont va ser un sotrac per a tots els líders que observen la vida política des de Madrid i ja preveien eleccions el 6 de març. Amb una celeritat inusual, La Moncloa va emetre un comunicat a les 19.15 hores d'un dissabte “davant l'acord d'última hora assolit per dos grups del Parlament de Catalunya de cara a la investidura d'un nou president de la Generalitat”. Com si la factoria de comunicats de La Moncloa encara visqués el que els psicòlegs anomenen “fase de negació”, la nota no citava Mas ni Puigdemont després de quatre anys de personalitzar el procés català. L'última vegada que La Moncloa va reaccionar en dissabte amb igual celeritat, el 22 de novembre del 2014, va ser per combatre la versió de Francisco Nicolás Gómez, el petit Nicolás, de ser amic de dirigents del PP i del govern.
A través del comunicat, de cinc paràgrafs, el govern espanyol en funcions “recorda que tots estem sotmesos a l'imperi de la llei”. La redacció del comunicat, a més, presenta la Generalitat com una creació de la Constitució del 1978. “Les institucions catalanes troben la seva legitimitat en la Constitució Espanyola”, resa.
Després d'omplir el paràgraf tercer amb un avís –“el govern garanteix que la llei es respectarà i que totes les institucions compliran amb el seu deure com fins ara en la defensa de la sobirania nacional”– i un recordatori del que va dictaminar el Tribunal Constitucional el 2 de desembre sobre la “nul·la” desconnexió, La Moncloa situa al cinquè i últim paràgraf el nervi del missatge: “El govern vol traslladar a les diferents forces polítiques la necessitat que el pròxim govern d'Espanya disposi d'una àmplia base parlamentària que garanteixi l'estabilitat i la capacitat per defensar amb solvència i eficàcia el dret de tots els espanyols a decidir sobre el seu país, i fer front al desafiament independentista.”
El paràgraf virtuós que uneix la investidura de Puigdemont amb la petició indissimulada al PSOE perquè s'abstingui i permeti una reelecció de Rajoy és només el primer tast de l'espiral de pressió a favor de la gran coalició que viurà Pedro Sánchez . Curiosament, si la CUP permetia fins ara que el hashtag de #PressingCUP visqués amb el #RelaxingSánchez, a partir d'avui el #PressingSánchez oposita a trending topic dels poders fàctics. El líder del PSOE havia aprofitat la indecisió catalana per fer un simbòlic viatge llampec a Lisboa, abraçar Antonio Costa –el socialista primer ministre tot i el triomf del conservador PSD de Passos– i vendre les bondats d'importar la recepta portuguesa del pacte d'esquerres. Quan començava el festeig del PSOE i veus a Podem apuntaven que el referèndum català “és negociable en la forma i el fons” (Mònica Oltra dixit), Sánchez topa ara amb un escenari asimètric que és diabòlic per als seus interessos: un govern català en marxa amb majoria absoluta i un govern en funcions de Rajoy que pidola a PSOE i Ciutadans el gran acord a tres per posar fi a la fragilitat institucional espanyola. “Ho reitero: dic no a la gran coalició que proposa el PP, però, si Rajoy no aconsegueix formar govern, dic sí a una gran coalició per a un govern progressista a Espanya”, va anunciar amb solemnitat Sánchez dijous des del país del fado. El PSOE no va reaccionar ahir a la sorpresa catalana, però a Ferraz s'estén la sospita que Sánchez haurà de tornar a respondre sobre el que va reiterar a Lisboa.
Enmig de la guerra freda entre PP i PSOE, el líder de Ciutadans, Albert Rivera, irrompia per dictar la visió unionista als perplexos. “Mas segueix, posa Puigdemont de president, tindrà investidura amb dos trànsfugues de la CUP per seguir dividint els catalans. Patètic”, piulava Rivera, que coneix el gust local i sap que tota al·lusió a tamayazo és dolça per al paladar madrileny. A Podem, Pablo Iglesias oferia un apunt que connecta el pont aeri: “Mas i CDC aconsegueixen atrinxerar-se. L'immobilisme intentarà fer el mateix a La Moncloa. La solució: plurinacionalitat i nou acord”. El madrileny que millor parla català a Podem, Íñigo Errejón, airejava la seva perplexitat i burxava la CUP: “Sorprès per flexibilitat de la política catalana: inventar espais on hi havia bloqueig. Però no entenc la posició de la CUP.”
Al Bernabéu, el Reial Madrid va derrotar el Deportivo per 5 a 0. Un resultat agredolç per a Rajoy, que ja sabia que patiria per un o per l'altre. El que no sospitava, però, és que l'alegria li podia venir ahir precisament d'aquell estadi de records ingrats on els seus queden els cinquens.
