Fracturats

Davant l'alarma de l'independentisme català, José María Aznar, l'amo de tot del PP, va voler tranquil·litzar els seus dient-los que abans es fracturaria Catalunya que Espanya. L'asseveració ha acabat tenint molt bona acollida en els ambients on menys s'esperava: entre els decebuts independentistes catalans que han vist com es trencava la unitat sobiranista que representa que va resultar guanyadora en les eleccions del 27 de setembre. Dic “representa” perquè la unitat s'ha demostrat fictícia, quan hem comprovat que cadascú anava pel seu compte amb els seus particulars –i legítims, que no m'oblidi de la santa paraula– interessos ideològics o els seus greuges personals. Per aquella sentència Aznar ha estat conceptuat com algú que coneix els catalans per sobre de les mares respectives que ens van dipositar en aquesta vall de llàgrimes i en particular en aquest país poblat de persones a qui el propi sofriment dóna plaer, com diu la definició de masoquista. S'ha d'estar molt afectat d'aquesta alteració psíquica per donar la raó a Aznar en aquests moments aflictius. No és el meu cas, que no l'hi dono ni quan sembla que la té. Perquè no la té. O no del tot. Josep Maria Brunet, periodista destacat per La Vanguardiaa Madrid des de fa anys, ho explica bé: Aznar no es referia a la fractura dels independentistes, sinó que Catalunya es dividiria gairebé en parts iguals entre els partidaris de la independència i els contraris. Ha estat així? Ha estat així, només que sense el dramatisme que Aznar preveia o desitjava, perquè som un país civilitzat. Allò que el vaticinador no va intuir és que es fracturés l'independentisme. O millor dit i parlant més en general: que els que perseguien un objectiu comú acabarien barallats entre ells. Per saber aquesta constant del nostre ésser col·lectiu no ens calen analistes de fora sinó que n'hi ha prou amb la lectura dels llibres de la història de Catalunya. L'últim, el de Josep Fontana, ho diu clar: cada cop que hem estat a la vora d'una meta sublim, sigui a l'època del rei Pepet o al segle XXI, a l'últim moment ens hem arronsat. Si fins i tot ens discutim individualment. Ara em ve al cap que el gal·licisme camion es va convertir en camió per la bel·ligerància del filòleg Ramon Aramon defensant que en català no hi havia paraules agudes acabades en on.

A pesar de tot, Aznar. Les divisions en el sobiranisme han vingut perquè prèviament hi va haver l'empat o mig empat que ell va veure venir. Si l'independentisme s'hagués imposat amb molta majoria, les baralles també hi haurien estat, però per veure qui l'administrava: Junts pel Sí o la CUP, però també el PSC, ICV o Podem. O el mateix PP, escindit o reconvertit, mirin què els dic.