Marxa enrere

No ha començat el ball i ja estan canviant la música. O això sembla, d’acord amb les declaracions a duo d’aquests dies. D’una banda, Podem ha parlat per boca d’Errejón, i pel camí de seduir al PSOE en la voluntat convergent cap a la Moncloa –aquests tenen menys ximpleries a l’hora de pactar que els seus homòlegs cupaires–, comencen a llançar per la borda el llast català. Pesada carregada, la maleta del referèndum, que tants beneficis va oferir a l’avantsala de les eleccions, però que ara esdevé un incòmode sobrepès. I si Errejón ha començat el reciclatge per la zona de l’arboç, la terra del taronger no ha estat menys, amb Mònica Oltra avisant que “tot és revisable, en el fons i en la forma”, i el tot de la cosa és la qüestió catalana.

Per descomptat que és aviat per dir si aquell compromís de Pablo Iglesias en la nit electoral, en la qual va posar el referèndum com a condició inapel·lable per pactar, se n’ha anat a can Pistraus, jubilat per la lògica del poder. Però van mal dades, i van sobre Catalunya. De manera que, en espera d’esdeveniments, es pot augurar que en el podem de Podem no hi haurà ­cabuda per a un we can català. El re­ferèndum o, més ben dit, la qüestió ­catalana és el gran os de la política espanyola, a més de ser, com s’ha vist, el termòmetre de la seva salut demo­cràtica. Però és alguna cosa més: el ­baròmetre que ens indica el límit de la pressió que pot aguantar un partit. I la pressió contra qualsevol voluntat d’obrir i negociar la qüestió catalana és enorme.

Espanya no es discuteix i la qüestió catalana no es resol, aquest és el lema en el qual conflueixen des de la monarquia fins a la Moncloa, des de les cambres parlamentàries fins als partits polítics, des de la judicatura fins al món intel·lectual. Tret de notables i molt escasses excepcions, Catalunya unifica el pensament a Espanya fins a fer-ho únic.

I aquest és el sostre baix que ha trobat Podem només de posar sota els ­focus una promesa feta als catalans: per aquí no hi ha camí per recórrer.

La qüestió és si aquest nou partit, nascut a mercè d’un canvi de paradigma polític, és capaç de transcendir la rigidesa espanyola i plantejar, a cor obert, el conflicte català. Si ho intenta seriosament, demostrarà una altura de mires molt escassa en la història espanyola.

Però alhora pot liderar un nou temps per a Espanya. Si l’amaga subtilment, enterrat en una decorativa muntanya de subterfugis, camins malintencionats i mitjanes veritats –que, com els embarassos, si són a mitges, no són veritats–, llavors demostrarà que només és un altre partit amb àn­sies d’arribar al poder per substituir els d’abans. Relleu generacional dins del sistema, o voluntat de regenerar el sistema, aquesta és la dualitat en la qual s’ha de debatre la nova esquerra espanyola, ja que la vella no té massa remei. I la moneda que decanti un camí o l’altre és la moneda catalana.