Fa una setmana escrivia en aquest diari que era "un cop més, l'hora de Mas". Podia no haver estat el cas, un altre en el seu lloc possiblement no hauria cedit, però certament, de nou, Artur Mas ha estat a l'alçada de les esperances més exigents dipositades en ell. Estava clar que el millor servei que ara podia fer al país era fer un pas al costat, davant la perspectiva d'unes eleccions anticipades de resultat incert no només a nivell del seu projecte polític, sinó sobretot en clau de país. I s'hi ha posat. Fa un pas de gegant per entrar en la història política d'aquest país a la fila dels presidents i grans líders que van marcar un moment polític i de canvi. I fa un pas de gegant també allò que coneixem com el procés. ¿Cap a on? Això ho veurem en els pròxims temps, però de moment ja podem assumir que el procés és viu. Mas, el mediocre tecnòcrata que descrivia la caricatura a la contra en els seus inicis, ha demostrat que aquest retrat li queda allunyat i ha tornat a sorprendre a propis i estranys. De nou també als propis, als de casa seva, que consti. I ha tornat a demostrar que malgrat les reticències i les desconfiances que encara avui desperta, segurament era l'home adequat en el moment adequat. I marxa però no. És a dir, que no es jubila i es dedicarà a refer allò que molts li han retret que precisament per la seva dedicació al Govern i al procés ha deixat més de banda en els últims anys: el seu partit. Ell ahir no es va referir a Convergència tant com al seu "espai polític". Sap que el partit ha de ser depassat més que refet. Ha de ser reposicionat més que reubicat. Ha de rebre una potent transfusió sanguínia que el renovi a fons sobretot pel que fa a la credibilitat perduda, però també quant a la definició i actualització que li cal per adaptar-se a un context, a un moment i a un país que aquesta fomació política, des de la centralitat, ha ajudat com pocs a confegir. Del sentit de país de Convergència, malgrat el seu full de serveis al capdavant de les principals institucions durant dècades, molts encara el posen en dubte, especialment a tomb dels seus excessos del passat. ¿I ara? ¿Algú podrà dir a Convergència i al seu líder que no s'han mullat com ningú per la independència? Ara tenen aquest actiu i ara manca que sàpiguen guanyar i posar en valor també credibilitat en el vessant social i en la seva definició ideològica. En això pot ajudar el perfil de Carles Puigdemont, fins ara alcalde de Girona, periodista de fort empelt local i de sensibilitat política fixada en el centre-esquerra. Però si d'alguna cosa també ha estat sinònim Convergència històricament és de govern i d'estabilitat. Ara tornen a tenir un representant seu al capdavant de l'Executiu, i tindran carteres importants, junt amb representants d'Esquerra i independents. El govern queda salvat i a més tindrà estabilitat parlamentària. Molt important. Un pas de gegant. Clau, si volen tenir opcions de futur, uns quants actors implicats però molt especialment el procés sobiranista |
|
|
