EDITORIAL

Puigdemont, un any a la presidència

10/01/2017 00:21 | Actualizado a 10/01/2017 00:51

CARLES Puigdemont es va convertir, ara fa un any, en el 130è president de la Generalitat de Catalunya, encarant un mandat molt especial, per diferents motius. En primer lloc, per les circumstàncies en les quals va resultar elegit i investit president: va ser per sorpresa i in extremis, després que el seu antecessor, Artur Mas, cedís a la pressió de la CUP, fes un pas al costat i li passés el testimoni del procés i del compliment del full de ruta sobiranista; tot això, poc abans que expirés el termini per convocar noves eleccions. En segon lloc, perquè el mateix Puigdemont va dir llavors que no estaria en el càrrec més d’un any i mig, cosa que d’alguna manera va confirmar la setmana passada insistint que “l’any vinent no seré president”. I en tercer lloc, i potser més important, perquè l’exalcalde de Girona i expresident de l’Associació de Municipis per la Independència va accedir al Palau de la Generalitat amb un propòsit ­atípic: portar Catalunya des de la fase de la “postautonomia” fins a la de la “preindependència”, fixant la celebració d’un referèndum com a repte capital per deixar Catalunya a un pas de la desvinculació d’ Espanya. La manera en què aquest propòsit es concreti serà clau per avaluar el seu mandat quan s’esgoti.

Des del primer moment, Puigdemont va aportar un estil més fresc i pròxim que el seu predecessor, de tall solemne, i va ser presentat com “un independentista de tota la vida”, la qual cosa es va valorar com un plus en cercles sobiranistes. Però, també des del primer moment, Puigdemont va haver de fer front als problemes amb què ja va topar Mas. Per exemple, l’actitud de la CUP, que malgrat pactar el full de ruta amb Junts pel Sí no ha perdut passada per marcar perfil propi i intentar accelerar el procés. Això es va fer palpable ja a la sessió d’investidura, quan la CUP va escatimar a Puigdemont part dels seus vots. I també en les negociacions del pressupost de la Generalitat per al 2016, la tramitació del qual va ser avortada per la CUP al juny, la qual cosa va induir Puigdemont a presentar una moció de confiança, que va guanyar, reafirmant la seva posició. Però la negociació del pressupost, el del 2017, torna a estar damunt la taula, i si bé aquesta vegada ha estat admès a tràmit, la volubilitat dels antisistema impedeix assegurar que arribarà a bon port. De fet, la CUP, que continua sent necessària per a la majoria sobiranista del ­Parlament, és també un constant maldecap per a Puigdemont. Per això, el president ha fet de l’acostament als comuns d’Ada Colau un dels objectius del seu mandat (malgrat generar reticències en el seu propi partit). Perquè no ignora que el procés manca d’una majoria social suficient i que, sense ella, tots els seus esforços seran en va.

En l’enquesta acabada de publicar per aquest diari Puigdemont apareixia com el candidat favorit dels electors del PDECat (35%), per sobre d’ Artur Mas (10,3%). Però la seva retirada posa en situació delicada aquest partit, que ha passat per un convuls congrés de refundació i que continua caient en els sondejos, en què ERC ja li porta deu diputats d’avantatge.

Podríem concloure, per tant, que si bé aquest any de presidència de Puigdemont ha generat comentaris positius, els sis mesos que li queden d’ara endavant a la Generalitat s’anuncien molt moguts. Tant per la viabilitat, encara incerta, del referèndum al qual ha apostat el seu mandat, com per l’estat de fragilitat en què ­podria quedar el seu partit.