OPINIÓ
PROFESSORS D’ESADE (URL) - 10 gener 2019 2.00 h

TRIBUNA

Intel·lectuals, activistes i polítics

ÀNGEL CASTIÑEIRA / JOSEP M. LOZANO - PROFESSORS D’ESADE (URL)
“Intel·lec­tu­als, acti­vis­tes i polítics reac­ci­o­nen de manera dife­rent davant la incer­tesa

Vivim temps d’incer­tesa. Però encara que aquest diagnòstic és un punt de tro­bada recur­rent, de vega­des ens con­fo­nem, i donem per fet que tots els dis­cur­sos abor­den la incer­tesa de la mateixa manera. I no és així. Ser cons­ci­ents de la diver­si­tat d’apro­xi­ma­ci­ons ens pot evi­tar algu­nes con­fu­si­ons en les anàlisis i en els debats públics.

Per exem­ple, davant la incer­tesa, intel·lec­tu­als, acti­vis­tes i polítics reac­ci­o­nen de manera dife­rent. Per­so­ni­fi­quen apro­xi­ma­ci­ons dife­rents a la rea­li­tat social. L’intel·lec­tual pensa sense la urgència de l’acció i sense els límits o pres­si­ons del dia a dia. L’acti­vista reclama amb impaciència trans­for­ma­ci­ons glo­bals des de la seva pola­rit­zació i mobi­lit­zació per un tema únic. El polític està urgit a actuar, sense massa temps per dete­nir-se a teo­rit­zar sobre el que fa, o a pen­sar en els dile­mes de l’acció. El pri­mer sol accen­tuar la distància crítica exi­gent, i l’ide­a­lisme. El segon sol recla­mar l’exigència de resol­dre per damunt de tot el tema cen­tral que jus­ti­fica el seu acti­visme. El ter­cer sol accen­tuar la via­bi­li­tat pragmàtica dels resul­tats de les seves deci­si­ons i acci­ons, i l’apel·lació al rea­lisme. L’intel·lec­tual no deixa de refe­rir-se als prin­ci­pis; l’acti­vista es con­cen­tra en l’acció i no s’aparta de la seva rei­te­ració / recla­mació monòtona; el polític no pot dei­xar de pre­o­cu­par-se per les con­seqüències (resul­tats, efec­tes) i pels mit­jans (qui i com pagarà les mis­ses). Sovint, l’intel·lec­tual creu que tot està per fer, l’acti­vista creu que –pròpia­ment– només hi ha una cosa a fer; el polític sap que no tot és pos­si­ble (i que no tot allò que sí que és pos­si­ble té la mateixa urgència de rea­lit­zació).

El punt de con­tacte de tots tres és l’acció, però des de pers­pec­ti­ves dife­rents, de manera que encar­nen l’accent en com­po­nents irre­nun­ci­a­bles de l’acció ori­en­tada per una visió, però no en tenen l’exclu­siva: la cons­trucció d’un marc de referència cohe­rent i els prin­ci­pis que l’acom­pa­nyen; la neces­si­tat de pri­o­rit­zar sense des­viar-se (i el refús de la dis­persió); i l’atenció al procés de presa de deci­si­ons, al seu con­text i a les seves con­seqüències. Estem par­lant de la tensió entre com­po­nents igual­ment impor­tants: la nave­gació (i l’exigència de saber por­tar el timó); la direc­ci­o­na­li­tat (i la fer­mesa perquè els vents no ens desviïn); i la consciència del destí (i l’exigència de saber on anem). Entre les figu­res del timo­ner, el cartògraf i el guaita, qui ha d’exer­cir de capità? I davant la boira de la incer­tesa, qui hau­ria de tenir pre­ferència?

Davant d’aquesta pre­gunta, la temp­tació de tots ells és auto­a­tri­buir-se una supe­ri­o­ri­tat moral sobre l’altre. En això es basen també mol­tes de les seves difi­cul­tats d’entesa, i fins i tot un cert menys­preu o retret mutu. I això es tra­du­eix també en dues for­mes d’apro­xi­mació a la res­pon­sa­bi­li­tat per part de cada un d’ells. L’intel·lec­tual és estruc­tu­ral­ment irres­pon­sa­ble perquè, o només parla de deci­si­ons que pre­nen d’altres (i, per tant, en el límit, el seu risc és ins­tal·lar-se en la insa­tis­facció per­ma­nent i cri­ti­car-ho tot); o exi­geix per damunt de tot que –com per art de màgia– es facin rea­li­tat uns prin­ci­pis (com si els prin­ci­pis tin­gues­sin un con­tin­gut propi al marge de tot con­text). L’acti­vista no està dis­po­sat a renun­ciar a res que sigui o pugui sem­blar una traïció o poster­gació de la seva agenda (i lla­vors es pot acom­plir la dita que “els som­nis dels visi­o­na­ris són el pre­ludi dels mal­sons tota­li­ta­ris”). I tots dos es poden con­ver­tir en major­doms ideològics del polític, ser­vint dili­gent­ment una retòrica o un relat que acom­pa­nyi deci­si­ons que ells no han hagut de pren­dre. El polític, en canvi, és estruc­tu­ral­ment res­pon­sa­ble, perquè no pot (i, sovint, no sap) par­lar si no parla de deci­si­ons que ha pres; però el seu risc és ins­tal·lar-se en l’auto­jus­ti­fi­cació per­ma­nent, en el tòpic de “la situ­ació no em per­me­tia actuar d’una altra manera ni obte­nir altres resul­tats que els obtin­guts”.

Però avui, a més, la incer­tesa de la rea­li­tat que vivim pot­ser fa més difícil que puguin enten­dre’s jus­ta­ment: el món i la rea­li­tat social són cada vegada més com­ple­xos. L’intel·lec­tual vol enten­dre i expli­car la com­ple­xi­tat; per això, quan parla sovint encara ho com­plica més tot, i ten­deix a menys­va­lo­rar la força limi­ta­dora de la rea­li­tat. L’acti­vista vol reduir la com­ple­xi­tat en funció de la seva causa, i con­si­dera que aquesta com­ple­xi­tat serà mane­ga­ble si la causa arriba a la seva rea­lit­zació i se li sub­or­di­nen tots els altres pro­ble­mes. El polític vol poder pren­dre deci­si­ons al bell mig de la com­ple­xi­tat; per això, quan parla neces­sita fer ser­vir sim­pli­fi­ca­ci­ons útils i efi­ca­ces. El resul­tat és que cada vegada tots tres s’allu­nyen més del punt de tro­bada. I avui cons­truir espais per faci­li­tar aquest punt de tro­bada és cada vegada més urgent. En cas con­trari, subs­ti­tui­rem pro­gres­si­va­ment el dis­curs (intel·lec­tual, acti­vista i/o polític) per con­sig­nes. I la major irres­pon­sa­bi­li­tat en temps d’incer­tesa és viure de con­sig­nes, ali­men­tar-les o repro­duir-les.

Més encara: cre­iem que el major risc que ens sotja avui és que la nos­tra vida pública (la intel·lec­tual, l’acti­vista i la política) es vagi reduint cada vegada més en una única con­signa, lamen­ta­ble­ment cada vegada com­par­tida més trans­ver­sal­ment, encara que uti­litzi llengües i eines dife­rents: “La legi­ti­mi­tat està del meu cos­tat i els altres s’equi­vo­quen.” Aquesta és, per cert, la pit­jor con­signa pos­si­ble en temps d’incer­tesa. I la més irres­pon­sa­ble.