OPINIÓ
SOCIÒLEG - 10 gener 2019 2.00 h

TRIBUNA

“Com pots permetre-ho?”

JOSÉ RODRÍGUEZ - SOCIÒLEG
“Valls demos­tra la feblesa dels estats que per­vi­uen a costa de negar la iden­ti­tat i la veu als altres

“Com pots per­me­tre-ho?” és una frase abra­o­nada del can­di­dat de Ciu­ta­dans a l’alcal­dia de Bar­ce­lona, Manuel Valls, diri­gida a la dele­gada del Gobi­erno. La va etzi­bar durant els pre­mis Nadal i Pla, quan un dels pre­mi­ats va fer un record cap als pre­sos polítics, i repre­senta el que real­ment és el pen­sa­ment del naci­o­na­lisme banal (i no tan banal) d’estat.

Aquests dies hem vist com els acti­vis­tes d’armi­lles gro­gues fran­ce­sos han fet actes de lluita al car­rer, amb acci­ons vio­len­tes que es tro­ben qua­li­ta­ti­va­ment i quan­ti­ta­ti­va­ment molt més enllà dels supo­sats actes de rebel·lió dels que acu­sen els polítics i acti­vis­tes inde­pen­den­tis­tes cata­lans. És cert que alguns d’aquests acti­vis­tes han estat detin­guts, però les acu­sa­ci­ons són molt més suaus que les que tenen els pre­sos polítics cata­lans, que­dant-se en alter­cats i no en delic­tes com sedició o rebel·lió. A més que hi ha hagut certa tolerància per part de la soci­e­tat i els mit­jans de comu­ni­cació ente­nent que aquest tipus de mani­fes­ta­ci­ons estan dins del marc democràtic. Els anti­a­va­lots que s’enfron­ta­ven als acti­vis­tes d’armi­lles gro­gues no van ser ani­mats per cap “a por ellos” ni rebran meda­lles ni home­nat­ges. En Macron va haver de jugar entre com­ba­tre els alter­cats al car­rer i nego­ciar amb les deman­des dels mani­fes­tants, men­tre el Gobi­erno de España mai en cap cas va plan­te­jar-se cap taula de nego­ci­ació amb els acti­vis­tes i polítics inde­pen­den­tis­tes.

Però ima­gi­nem això si ho hagues­sin fet els inde­pen­den­tis­tes cor­sos o els de la Cata­lu­nya del Nord. No hau­ria pas­sat el mateix. “Au ser­vice de la France” és una màxima que recull el sen­tit del naci­o­na­lisme d’estat. Els armi­lles gro­gues qüesti­o­nen un govern, però no la República fran­cesa, ni l’Estat francès. Els estats democràtics ho són fins que se’ls qüesti­ona les seves bases. La República fran­cesa no pateix cap qüesti­o­na­ment dels armi­lles gro­gues (de fet, són bas­tant naci­o­na­lis­tes per no voler assu­mir el cost que té reduir emis­si­ons per a tot el món). En canvi una petita frase en els pre­mis Nadal i Pla, sí. Par­lar de “pre­sos polítics” qüesti­ona els estats nació, i en Valls és un naci­o­na­lista d’estat.

El que demana en Manuel Valls té tot el sen­tit des d’un naci­o­na­lista d’estat. Com pot per­me­tre una auto­ri­tat de l’Estat que aquest sigui qüesti­o­nat davant dels seus nas­sos? En tot cas, demos­tra un parell de coses. La pri­mera, la feblesa dels naci­o­na­lis­mes d’estats grans, com el francès o l’espa­nyol, que només poden per­viure si neguen la iden­ti­tat i la veu a altres naci­ons que en for­men part. La segona, que els estats es defen­sa­ran sem­pre davant de qui qüesti­oni la seva existència i la base sota la qual estan fun­dats. Fins i tot anant con­tra drets fona­men­tals, com és el dret i la lli­ber­tat d’expressió d’un escrip­tor.