POLÍTICA
BARCELONA - 10 abril 2019 2.00 h

JOSEP RULL 

CAP DE LLISTA DE JUNTSXCAT PER TARRAGONA PER AL 28-A

“Sigui quina sigui la sentència, ja hem guanyat el judici”

 “Anem a Madrid a defensar tot el que va representar l’1-O”

 “L’únic antídot contra el 155 és una victòria rotunda de les forces sobiranistes a Catalunya”

 “[El trencament] és una hipòtesi que no considero de cap de les maneres”

MARIA PALAU - BARCELONA
És audaç arris­car-se a dir “no seran capaços de...” perquè, fins ara, han estat capaços de tot, i subrat­llo aquest ‘tot’
No anem a Madrid a blo­que­jar la política espa­nyola, però sense diàleg no es pot for­mar cap suport esta­ble
El tri­par­tit de dre­tes és el pit­jor esce­nari, però que no s’empri com un espan­tall per dema­nar-nos suport a canvi de res

Aquesta entre­vista no s’ha fet en con­di­ci­ons nor­mals. Perquè la situ­ació de Josep Rull no ho és. Entre­vis­tat i entre­vis­ta­dora no han pogut tenir una con­versa cara a cara. Els sepa­ra­ven els murs de la presó. Els col·labo­ra­dors d’aquest polític que ni en els moments més durs ha per­dut el seu som­riure ens han fet arri­bar per escrit les res­pos­tes a un qüesti­o­nari que l’ha tin­gut ocu­pat les nits després de les esgo­ta­do­res ses­si­ons del judici.

Com afronta aquest repte elec­to­ral?
Des d’un com­promís més rotund que mai amb la democràcia i la lli­ber­tat. En la meva con­dició de pres polític i enmig d’un procés judi­cial que mos­tra la pre­ca­ri­e­tat de la democràcia espa­nyola, la defensa dels drets civils –els meus i els de tot­hom– ha de tenir un lloc des­ta­cadíssim en aquesta cam­pa­nya. Anem a Madrid a fer política. Anem a Madrid a defen­sar tot allò que va repre­sen­tar l’1 d’Octu­bre.
Si surt ele­git, com repre­sen­tarà el poble català al Congrés dels Dipu­tats des de la presó?
Des d’un punt de vista democràtic, no és con­ce­bi­ble que hagi de fer-ho des de la presó. Per tant, la mesa del Congrés haurà de pren­dre les deci­si­ons opor­tu­nes per garan­tir que els dipu­tats elec­tes puguin exer­cir el seu càrrec sense limi­ta­ci­ons ni entre­bancs. És la base mateixa de la democràcia repre­sen­ta­tiva. Tan­ma­teix, durant aquest procés hem après que quan par­lem d’Estat espa­nyol i drets i lli­ber­tats és audaç arris­car-se a dir “no seran capaços de...” perquè, fins ara, han estat capaços de tot, i subrat­llo aquest tot.
Un sec­tor de l’inde­pen­den­tisme defensa l’abs­tenció. Què els diria per convèncer-los que la millor opció és votar?
Les elec­ci­ons espa­nyo­les sem­pre gene­ren un sen­ti­ment de distància en l’elec­to­rat sobi­ra­nista, distància física i, sobre­tot, psi­cològica: molts cata­lans ja han des­con­nec­tat. Però, el 28 d’abril, el món mirarà els resul­tats de les elec­ci­ons a Cata­lu­nya i deter­mi­narà si “el cas català” con­ti­nua viu. Només hi con­ti­nuarà, als seus ulls, si hi ha una majo­ria inde­pen­den­tista clara, inequívoca. A banda d’això, com més dipu­tats i sena­dors inde­pen­den­tis­tes tin­guem, més con­di­ci­o­na­rem la política espa­nyola i, per tant, podrem forçar el diàleg a favor d’una solució política al con­flicte. I evi­tar que s’apro­vin noves mesu­res que per­ju­di­quin Cata­lu­nya, la seva eco­no­mia, la seva gent o, fins i tot, la seva imatge. Cito Joan Fus­ter: “Tota política que no fem nosal­tres serà feta en con­tra nos­tre.”
Per què els costa tant, als par­tits inde­pen­den­tis­tes, apar­car les seves diferències i for­jar una uni­tat sòlida, tal com els reclama la soci­e­tat?
Perquè l’inde­pen­den­tisme és molt plu­ral. Tot i que soc par­ti­dari d’una aliança més forta, que ens per­meti de com­par­tir llis­tes, reco­nec que no tot­hom ho veu igual. Alguns pre­fe­rim que l’inde­pen­den­tisme sigui hegemònic dins la soci­e­tat, d’altres en tenen prou amb pre­ten­dre ser mera­ment hegemònics dins de l’inde­pen­den­tisme. De cara a aques­tes elec­ci­ons, les deci­si­ons ja s’han pres i ens pre­sen­tem per sepa­rat. Per tant, no aporta res con­ti­nuar-hi pen­sant i ens hem de con­cen­trar a fer el millor resul­tat pos­si­ble i bus­car, sense defa­llença, acords poste­ri­ors.
Car­les Cam­pu­zano ha estat apar­tat de les llis­tes. Per diferències de fons o estratègiques?
Car­les Cam­pu­zano és un dels meus millors amics, algú amb qui he com­par­tit quasi 35 anys de tre­ball polític per la lli­ber­tat de Cata­lu­nya i per l’apli­cació de polítiques soci­als pro­gres­sis­tes. Tots els que ens dedi­quem a la política sabem que la nos­tra con­tinuïtat sem­pre està supe­di­tada a les neces­si­tats més imme­di­a­tes dels par­tits o dels governs. És el que ha pas­sat.
El risc de tren­ca­ment del PDe­CAT és real?
És una hipòtesi que no con­si­dero de cap de les mane­res.
Aques­tes elec­ci­ons com­pli­ca­ran encara més la gover­na­bi­li­tat d’Espa­nya?
Hi ha molts països euro­peus que fun­ci­o­nen amb par­la­ments molt més frag­men­tats que l’espa­nyol. Cata­lu­nya mateix fa temps que va dei­xar el bipar­ti­disme enrere. Aquest no és un fac­tor cru­cial. El que deter­mina la gover­na­bi­li­tat és la pre­dis­po­sició a l’acord i al pacte. Aquest hàbit –aquesta acti­tud– manca a les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les. Con­ti­nuen cre­ient, errònia­ment, que la democràcia és el dret d’impo­sar el que vul­gui aquell que gua­nya les elec­ci­ons. I no és així. La democràcia se cen­tra en la recerca con­ti­nu­ada del con­sens. No és el seu estil i, per això, per la manca de cul­tura de pacte, la ingo­ver­na­bi­li­tat pot aug­men­tar encara més.
L’única carta que té el sobi­ra­nisme és blo­que­jar la política espa­nyola? O, dit d’una altra manera, què hi volen anar a fer, al Congrés?
Diguem-ho al revés: l’única carta que té l’uni­o­nisme és sus­pen­dre l’auto­go­vern i mirar d’empre­so­nar els inde­pen­den­tis­tes? La res­posta hau­ria de ser que no, en ambdós casos. El diàleg polític és el meca­nisme ideal per tro­bar el des­llo­ri­ga­dor de qual­se­vol con­flicte polític. Aquesta volun­tat de diàleg l’hem mos­trada rei­te­ra­da­ment i l’hem recla­mada a banda i banda. I ha estat rebut­jada: no hi ha volun­tat real de diàleg quan es veta par­lar del tema de fons. Nosal­tres som la gent del sí, la gent de sumar, de fer, de cons­truir. No anem a Madrid a blo­que­jar la política espa­nyola, però és evi­dent que sense diàleg de debò no pot for­mar-se cap suport esta­ble.
Li pre­o­cupa que Vox tre­gui uns bons resul­tats? El tri­par­tit de la dreta és el pit­jor esce­nari?
No veig gaire diferència, pel que fa a Cata­lu­nya i a la defensa dels drets civils, entre Vox, el PP i Ciu­ta­dans. El tri­par­tit de dre­tes és un molt mal esce­nari, el pit­jor, però que no s’empri com un espan­tall per­ma­nent per dema­nar-nos suport a canvi de res. Hi insis­teixo: cal fer política, cal abor­dar un diàleg seriós, honest i valent sobre la qüestió de fons.
Els soci­a­lis­tes espa­nyols han inter­pre­tat les llis­tes de Junts per Cata­lu­nya com un cop de porta a la via del diàleg. Per què els inco­moda tant la presència dels pre­sos polítics al cap­da­vant de les can­di­da­tu­res?
Perquè els posa davant del mirall de les seves con­tra­dic­ci­ons. La presó pre­ven­tiva i un judici sense garan­ties, tal com no es can­sen de repe­tir els obser­va­dors inter­na­ci­o­nals; la poli­cia patriòtica, l’evidència d’un Estat pro­fund al marge de la democràcia, la causa gene­ral con­tra la mei­tat de la població de Cata­lu­nya, la reta­llada cons­tant de drets i lli­ber­tats... topen amb qual­se­vol sen­si­bi­li­tat democràtica i pro­gres­sista. Tan­ma­teix, ells han triat accep­tar sub­mi­sa­ment aquest esce­nari sota pre­text que la pri­o­ri­tat és la defensa de la uni­tat d’Espa­nya. La uni­tat d’Espa­nya a qual­se­vol preu. Tot allò que els recorda haver girat l’esquena als seus pro­pis prin­ci­pis fa que reac­ci­o­nin d’una manera tan abrupta.
Amb qui­nes con­di­ci­ons inves­ti­ria Pedro Sánchez, que, per cert, recent­ment ha decla­rat que amb un govern del PSOE Cata­lu­nya mai acon­se­guirà la inde­pendència?
No serà el govern del PSOE ni cap altre qui deci­dirà si Cata­lu­nya és inde­pen­dent. Serà el poble de Cata­lu­nya, exclu­si­va­ment. El PSOE només pot deci­dir si assu­meix els postu­lats democràtics i acorda un referèndum amb la Gene­ra­li­tat o si con­ti­nua negant aquest dret col·lec­tiu.
Veu a l’horitzó un altre arti­cle 155?
L’únic antídot con­tra el 155 és una victòria rotunda de les for­ces sobi­ra­nis­tes a Cata­lu­nya. Sabem que el 155 és la pro­posta estel·lar de PP, Vox i Ciu­ta­dans. Però, d’altra banda, José Luis Ábalos [secre­tari d’orga­nit­zació del PSOE] va dei­xar clar que la pri­o­ri­tat del PSOE és un pacte amb Ciu­ta­dans, mal­grat els des­denys de Ribera. En aquest con­text, el PSC pot aca­bar essent el cavall de Troia del 155 des de Cata­lu­nya mateix. El vot a JxCat té una doble fun­ci­o­na­li­tat: atu­rar un tri­par­tit de dre­tes i impe­dir una nova apli­cació del 155 per part dels matei­xos que ja el van impo­sar una vegada.
Després de tants dies de judici, què és el que està sent més dur?
És dura l’exigència física a què se’ns sotmès. I és dur veure la impu­ni­tat i la desim­bol­tura amb què fal­ten a la veri­tat tants tes­ti­mo­nis de l’acu­sació amb l’empara del tri­bu­nal, que ens impe­deix de visi­o­nar vídeos en aquest moment pro­ces­sal. Es vol crear una atmos­fera de cul­pa­bi­li­tat que acabi essent irre­ver­si­ble.
El moment més esperpèntic vis­cut?
Va ser al prin­cipi del judici. Poli­cia Naci­o­nal i Guàrdia Civil encara no ana­ven coor­di­nats. A l’Audiència Naci­o­nal, on es fa l’inter­canvi –som la mer­ca­de­ria–, ens van fer dos escor­colls al mateix pas­sadís en un inter­val de cinc minuts. Pri­mer la Poli­cia i després la Guàrdia Civil. Ells matei­xos es van ado­nar que era sur­re­a­lista, però “el pro­to­colo es el pro­to­colo”. En arri­bar a la presó, al cap de 45 minuts, els fun­ci­o­na­ris de Soto del Real ens van tor­nar a escor­co­llar...
Li va dol­dre que el major Tra­pero qua­li­fiqués d’irres­pon­sa­ble el govern en l’orga­nit­zació de l’1-O?
Em va sor­pren­dre. Però vaig triar dedi­car-me a la política i, en con­seqüència, vaig triar accep­tar el fet que les meves acci­ons podien ser cri­ti­ca­des, fins i tot per aquells en qui has dipo­si­tat con­fiança. No tinc res més a dir, doncs, sobre l’opinió del major Tra­pero, a qui con­ti­nuo i con­ti­nuaré admi­rant per la seva actu­ació durant l’atemp­tat giha­dista de l’agost del 2017.
El dona per per­dut, el judici?
En un estat de dret homo­lo­ga­ble i amb una justícia pre­vi­si­ble –com a Ale­ma­nya o a Bèlgica– no hauríem de tenir cap dubte de ser absolts. Passi el que passi, sigui quin sigui el sen­tit de la sentència, estic con­vençut que ja hem gua­nyat el judici perquè hem estat capaços de posar en evidència, des­pu­llada de tota la seva para­fernàlia, l’ope­ració orques­trada per l’Estat pro­fund per crear unes fal­ses acu­sa­ci­ons de rebel·lió, de sedició, de violència, de mal­ver­sació... que no s’han produït mai.
Està pre­pa­rat per a una sentència con­dem­natòria dura?
El mun­tatge per­pe­trat durant aquests últims anys –des de la poli­cia política de Baena fins al simu­la­cre d’ins­trucció de Lla­rena– és tan colos­sal que tin­dran mol­tes difi­cul­tats per fer-se enrere. He dit en alguna altra ocasió que un sol dia de presó per a una per­sona que no hi ha de ser ja és una con­demna dura, que vio­lenta els valors democràtics i que hau­ria d’inter­pel·lar qual­se­vol per­sona que vul­gui viure’ls amb coherència. Ara bé, tenim tres fac­tors que ens aju­den i ens aju­da­ran: la con­fiança que el Tri­bu­nal d’Estras­burg pugui revo­car una even­tual sentència con­dem­natòria, el suport i l’escalf con­ti­nuat de tants cen­te­nars de milers de per­so­nes i els prin­ci­pis morals que ens han menat a fer política i ser­vir la soci­e­tat cata­lana des del com­promís amb la democràcia, els drets civils i la no-violència.

Fidel per sempre més al poble

“Ara digueu: ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.” Josep Rull (Terrassa, 1968), exconseller de Territori i Sostenibilitat (a la imatge, quan exercia el càrrec), té com a piulada fixada aquests versos del poema Inici del càntic en el temple, de Salvador Espriu, escrit el 1965. El va penjar al seu compte d’aquesta xarxa social la tardor del 2017, pocs dies després de la celebració del referèndum de l’1-O, i continua defensant tots els seus significats ara que ja fa més d’un any que va ser engarjolat.