POLÍTICA
10 abril 2019 8.16 h

Tamara Carrasco veu Viladecans com “una presó sense barrots” un any després de la seva detenció

 L’activista CDR arrestada per terrorisme segueix confinada al municipi a l’espera que un tribunal assumeixi el seu cas

ACN

Un any després de la seva detenció, l’acti­vista Tamara Car­rasco asse­gura que les mesu­res cau­te­lars que li impe­dei­xen sor­tir de Vila­de­cans han con­ver­tit el seu poble en “una presó sense bar­rots”. En decla­ra­ci­ons a l’ACN, Car­rasco recorda com a “sur­re­a­lista” el 10 d’abril del 2018, quan la Guàrdia Civil es van pre­sen­tar al seu domi­cili a les 7 del matí per arres­tar-la. Inves­ti­gada lla­vors per pre­sumpta rebel·lió i ter­ro­risme jun­ta­ment al també mem­bre dels CDR Adrià Car­rasco—que va exi­liar-se a Bèlgica després de bur­lar la poli­cia—, l’Audiència Naci­o­nal va renun­ciar al cas per falta de pro­ves. A l’espera que un tri­bu­nal català assu­meixi la inves­ti­gació, les mesu­res decre­ta­des per l’audiència es man­te­nen.

La con­versa té lloc a la lli­bre­ria Els 9 Rals, que Car­rasco ano­mena amb iro­nia “el Water­loo de Vila­de­cans”. L’acti­vista explica que allà s’hi sent còmode per con­vi­dar-hi els mit­jans que li dema­nen entre­vis­tes.

“El que ens han fer a mi i a l’Adri és un càstig: tu no pots tenir una per­sona con­fi­nada un any sense càrrecs”, asse­gura Car­rasco. Tot i que les mesu­res cau­te­lars li per­me­ten sor­tir del muni­cipi per anar a tre­ba­llar, porta mesos de baixa. El seu con­fi­na­ment també pre­veu per­mi­sos pun­tu­als, però ella asse­gura que a la pràctica no es con­ce­dei­xen. “Si fos Villa­rejo o algú altre pot­ser sí”, iro­nitza.

Un dels epi­so­dis més durs del con­fi­na­ment va ser quan la seva mare va tenir un acci­dent i es va tren­car la cama. Car­rasco va dema­nar permís per visi­tar-la, però li van dene­gar: “Ho vaig pas­sar molt mala­ment: tenia a dos pobles la meva mare ferida i no em per­me­tien veure-la”.

Car­rasco tam­poc podia assis­tir al casa­ment de la seva millor amiga si aquest no se cele­brava a Vila­de­cans: “En defi­ni­tiva, no pots fer vida nor­mal. Cada dia veus pas­sar el tren i l’autobús i pen­ses: no hi puc pujar. És com quan tens 12 anys i t’ha cas­ti­gat el teu pare una set­mana sense sor­tir”.

Tot i mos­trar-se espe­rançada, Car­rasco és pru­dent quan parla del deve­nir del seu cas; tot i decla­rar-se inno­cent, no des­carta una con­demna per una ofensa com desor­dres públics, que també podria supo­sar l’ingrés a la presó: “Des del pri­mer minut, tant en el nos­tre cas com el dels con­se­llers i els Jor­dis s’ha inno­vat jurídica­ment; s’han sal­tat els seus pro­pis pro­ce­di­ments i lleis”. L’advo­cat de Car­rasco és Benet Sale­llas, qui també defensa Jordi Cui­xart al judici per l’1-O.

El cas d’Adrià Car­rasco

Tot i no conei­xer-se ara fa un any, els casos de Tamara i Adrià Car­rasco han dis­cor­re­gut en paral·lel; men­tre una era con­fi­nada al seu poble natal, l’altre dei­xava el seu, Esplu­gues de Llo­bre­gat, per exi­liar-se a Bèlgica. Encara avui, Adrià Car­rasco asse­gura que no tor­narà fins que no s’arxivi la inves­ti­gació i tin­gui la cer­tesa que no l’arres­ta­ran.

Tamara Car­rasco, en canvi, asse­gura que no hagués mar­xat encara que hagués tin­gut l’opor­tu­ni­tat de fer-ho: “Aquesta és la meva terra. Tinc aquí tota la meva gent, el meu acti­visme, el que duc anys fent. I soc inno­cent. Si volen venir a per mi, aquí em tenen. Si volen que acabi a la presó, con­ti­nuaré llui­tant des de la presó.”

“La part posi­tiva”

Car­rasco treu ferro del con­fi­na­ment i asse­gura que aquest dar­rer any li ha sevit per conèixer “gent mera­ve­llosa”, com és el cas d’”altres repres­sa­li­ats” del País Basc, Anda­lu­sia o Madrid. “Totes aques­tes per­so­nes m’han apor­tat alguna cosa i ara són el fona­ment del que soc ara,” asse­gura.

Pel que fa la reacció de Vila­de­cans a la seva situ­ació, diu sen­tir-se “molt orgu­llosa” tant “de la gent inde­pen­den­tista com de la que no”. Recorda com per­so­nes que no la conei­xien l’han atu­rat pel car­rer per dir-li: “No penso com tu, no soc inde­pen­den­tista, però el que t’estan fent és una ver­go­nya”.

Quan acabi el con­fi­na­ment

L’acti­vista asse­gura tenir un “llis­tat al·luci­nant” amb llocs on anirà quan pugui sor­tir de Vila­de­cans. “Aniré a Vic a veure el Joan Coma, també repre­sa­liat per dir en un ple que per fer una truita s’han de tren­car els ous; a Water­loo per veure el pre­si­dent, la Merit­xell, la resta de con­se­llers, l’Adri… També Escòcia, per uns dipu­tats que van venir a veure’m. Glas­gow, París, Milà, Cuba, Nica­ra­gua… Tinc una llista molt maca. I sobre­tot Del­te­bre, és una zona que m’encanta i que em dona molta pau.”