OPINIÓ
ESCRIPTOR - 10 abril 2019 2.00 h

TRIBUNA

Indivisible, indissoluble

JOSEP VALLVERDÚ - ESCRIPTOR
“L’aug­ment que està tenint a Europa l’extrema dreta té a Espa­nya l’ori­gen no en el perill de fora, sinó en el perill que els seus fidels veuen a dins

La Cons­ti­tución Española declara la indi­vi­si­bi­li­tat i la indis­so­lu­bi­li­tat de la “Nació”. En el Congrés Cons­ti­tu­ent, dos dipu­tats i dos sena­dors van pro­po­sar l’expressió “Estat plu­ri­na­ci­o­nal” i, encara més, una esmena dema­nava incloure el “dret a l’auto­de­ter­mi­nació per part de naci­o­na­li­tats i/o regi­ons”. No va pros­pe­rar res d’això i, final­ment, el text declara la indis­so­lu­ble uni­tat de la nació espa­nyola, pàtria comuna i indi­vi­si­ble de tots els espa­nyols, i garan­teix el dret a l’auto­no­mia de les naci­o­na­li­tats i regi­ons.

Indi­vi­si­ble i indis­so­lu­ble, en pre­nem nota. El text es va apro­var per gran majo­ria al Congrés i al Senat. La “nació de naci­ons” o l’“Estat plu­ri­na­ci­o­nal” és quel­com rara­ment esmen­tat, l’actual cap del govern cen­tral hi al·ludia en més d’un dis­curs; ara ho ha des­car­tat i s’ha pas­sat a la defensa de la uni­tat sense cos­tu­res. De nació de naci­ons, res: la Cons­ti­tució nega el terme “nació” als pobles que ho són ( sobre­tot el català) i el supleix per l’abs­tracte “naci­o­na­li­tat”, que, para­do­xal­ment resulta ésser el “caràcter naci­o­nal, que cons­ti­tu­eix una nació”, segons Fabra.

En temps dels Àustries, les Cons­ti­tu­ci­ons i altres lleis dels ter­ri­to­ris es man­te­nien –fins que els “vali­dos” van deci­dir tirar al dret i el Con­sejo de Cas­ti­lla tallà el bacallà–; hom tenia clar que exis­tien naci­ons, com Cata­lu­nya, però poc després ja es par­la­ria d’una sola nació espa­nyola. La defi­nició que Sebastián de Covar­ru­bias dona de nació en el seu Tesoro de la len­gua cas­te­llana o española (1611) és: Nación, vale reyno o pro­vin­cia esten­dida, como la nacion española. Deduïm que la “pro­vin­cia esten­dida” és l’Espa­nya resul­tant d’acu­mu­lació de ter­ri­to­ris. Després la Història ens enco­lo­mava un Felip V, que rema­ta­ria la faena.

És obli­gat entre els més radi­cals naci­o­na­lis­tes espa­nyols refe­rir-se a Espa­nya com una rea­li­tat eterna, la més antiga d’Europa, pro­cla­men alguns. Àdhuc el règim de 1931-39 era una República unitària, amb auto­no­mies, no fede­ral; el fran­quisme suprimí les auto­no­mies, i accentuà amb el sabre alçat el con­cepte d’una Espa­nya eterna, imme­mo­rial, into­ca­ble en la seva uni­ci­tat, glo­ri­osa en la seva història, ens monolític, un toro de Gui­sando més; avui els espa­nyo­lis­tes més voci­fe­rants, i en tenim l’exem­ple en un dis­curs al Par­la­ment Euro­peu del repre­sen­tant de Vox, són prou exal­tats per recórrer a tòpics d’anti­gor, com la bata­lla de Lepant, i encara més enrere, Las Navas de Tolosa. Espa­nya una. A l’escola els de la meva gene­ració, i més ençà encara, havien de repe­tir les ges­tes de Viri­ato, Guzmán el Bueno i Alfonso el Sabio, sense obli­dar Los últi­mos de Fili­pi­nas.

El bon poble de l’Espa­nya inte­rior en con­junt viu d’aquest mannà. Les tele­vi­si­ons i la premsa del cen­tre ser­vei­xen la imatge inal­te­ra­ble d’una sola Espa­nya, tant se val que un dels grans noms de la lite­ra­tura cas­te­llana, Mac­hado, parlés de les dues Espa­nyes, una de més oberta i una de tan­cada, una un xic fle­xi­ble, l’altra rígida. La que es vol fer pre­val­dre és la tan­cada, que no admet par­ti­cu­la­ri­tats, o les tolera vege­ta­ti­ves, altra­ment va “a por ellos” (frase, per cert, incor­recta, cal supri­mir la pre­po­sició). Una Cata­lu­nya amb pre­ten­si­ons inde­pen­den­tis­tes és into­le­ra­ble, sigui quin sigui el color del par­tit cons­ti­tu­ci­o­na­lista que governi.

Que quedi ben clar aquest punt, i més encara: la per­sistència en el cons­ti­tu­ci­o­na­lisme tan­cat engreixa fatal­ment els extre­mis­mes, sobre­tot el de dre­tes. Ara entren al born, esco­me­tent amb totes les seves armes, els defen­sors de l’Espa­nya tan­cada “a cal y canto”. Vegin el pro­grama de Vox, que en els seus ten­ta­cles s’assem­bla peri­llo­sa­ment als que van idear als anys trenta i qua­ranta dels segle XX els segui­dors de Mein Kampf, Himm­ler, Goeb­bels i com­pa­nyia, o la Falange i Fuerza Nueva. L’aug­ment que està tenint a Europa l’extrema dreta té a Espa­nya l’ori­gen no en el perill de fora, sinó en el perill que els seus fidels veuen a dins. Si els extre­mis­tes de dre­tes manes­sin, dina­mi­ta­rien les auto­no­mies, farien unes lleis estre­mi­do­res, asfi­xi­ants.

Nosal­tres estem on estem, cami­nem amb cros­ses, a pas­ses len­tes. És el que hi ha. Com una ombra gegan­tina, al cos­tat, l’Espa­nya altiva, repatània, encros­tada, ferot­ge­ment dic­ta­to­rial, per­dura. Té molt de pas­sat, però no vol per­dre el timó del futur.