Tampoc vam ser no dependents

Una de les vir­tuts que tenia l’Esta­tut que vam votar els dipu­tats de Cata­lu­nya el 30 de setem­bre del 2005, i que, com tot­hom sap, va ser sotmès al ribot del Congrés i final­ment al del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, era la volun­tat d’asso­lir dues coses: blin­dar les com­petències pròpies davant les esco­me­ses cen­tra­lit­za­do­res i fer-nos no depen­dents econòmica­ment. Aquest esta­tus de “no depen­dents” no era una raresa ni un pri­vi­legi: a l’Espa­nya actual, el País Basc i Navarra tenen aquest reco­nei­xe­ment i és accep­tat per tot­hom. És per això que quan avui ens volen com­pa­rar amb les estratègies polítiques que té el PNB, pre­sen­tant-nos sem­pre com un mirall i un exem­ple a seguir, hi ha un punt de mala fe, perquè s’obli­den d’expres­sar la seva situ­ació de pri­vi­legi. Només un detall: ja fa qua­tre anys que no es revisa el finançament de les comu­ni­tats autònomes, i les pre­vi­si­ons són que tri­garà a fer-se, perquè no hi haurà con­sens, men­tre que el PNB nego­cia bila­te­ral­ment amb Espa­nya l’actu­a­lit­zació de la seva quota amb dis­creció, per no dir-ne obs­cu­ran­tisme, sense que els espa­nyo­lis­tes mai diguin res. Això els ha permès dis­po­sar de tots els diners que gene­ren i, quan escau, pas­sar comp­tes amb Espa­nya. Pen­sar que el lehen­dakari Iñigo Urku­llu, en el moment més difícil del procés, podia ser un bon medi­a­dor entre Mari­ano Rajoy i Car­les Puig­de­mont em sem­bla una bona intenció, però total­ment man­cada de rea­lisme. Un medi­a­dor ha de ser sem­pre una per­sona lliure i sense cap interès. Suposo que en aque­lles hores ten­ses es va pecar de molta innocència, i en política, malau­ra­da­ment, es pot ser de tot menys inno­cent.

Frus­trada la nos­tra intenció de ser “no depen­dents” i tan­ca­des totes les sor­ti­des, era lògic que es provés la via directa. No tro­ba­rem cap estudi econòmic seriós que no ens digui el que l’excon­se­ller Andreu Mas-Colell ens va dir: “Espa­nya no ens deixa créixer.” Això vol dir per­dre opor­tu­ni­tats, i s’ha de resol­dre.

Fins fa poc, eren els ter­tu­li­ans d’extrema dreta d’Intere­co­nomía els que pre­sen­ta­ven la irre­llevància d’una Espa­nya sense Cata­lu­nya, però resulta que el 23 de maig pas­sat, a la població cor­do­vesa de Palma del Río, l’epi­cen­tre del Sin­di­cato de Jor­na­le­ros, cone­gut per les ocu­pa­ci­ons de ter­res, el comu­nista i exco­or­di­na­dor d’IU Cayo Lara ho va dir en un míting. En un acte de sin­ce­ri­tat, va defen­sar la uni­tat d’Espa­nya, va cri­ti­car les sim­pa­ties que tenia l’esquerra cap al procés d’auto­de­ter­mi­nació i va al·ludir a la irres­pon­sa­bi­li­tat dels repre­sen­tants dels jor­na­lers d’Anda­lu­sia per haver donat suport a la inde­pendència de Cata­lu­nya. Els va for­mu­lar una pre­gunta enve­ri­nada: “Amb què pen­sen pagar el PER?”, aquell sub­sidi creat per Felipe González el 1986 del qual es bene­fi­cien els tre­ba­lla­dors even­tu­als d’Anda­lu­sia i d’Extre­ma­dura per al foment del tre­ball rural. Cal dir que, uns anys abans, Josep A. Duran i Lleida va dir una cosa sem­blant i va pro­vo­car un escàndol polític i mediàtic des­co­mu­nal.

Una de les diferències entre el con­cert del País Basc i el que pre­te­nia l’Esta­tut català era que Cata­lu­nya sí que accep­tava la soli­da­ri­tat, men­tre que el con­cert ni la pre­veu. Mal­grat això, els cata­lans hem estat estig­ma­tit­zats com a egois­tes i inso­li­da­ris, una infàmia que la pro­pa­ganda espa­nyo­lista s’ha afa­nyat a expan­dir i a man­te­nir, i Cayo Lara n’és un exem­ple.

Atra­pats en aquesta roda infer­nal de la dependència que ens con­di­ci­ona i ens ofega, la resistència és l’única solució. Però, a més de la resistència, neces­si­tem molta més astúcia que afany d’èpica, i faríem bé si poséssim com un dels prin­ci­pals vec­tors de país l’eco­no­mia. Sovint les nos­tres empre­ses, els nos­tres empre­sa­ris i fins i tot el nos­tre govern han de remar con­tra cor­rent, però és només ven­cent les resistències que ens farem forts. De vega­des serà nego­ci­ant; d’altres, plan­tant-nos, però mai “o caixa o faixa”. És clar que per fer aquesta política cal una gran dosi de cre­di­bi­li­tat moral, per no con­ver­tir-se en una pura estratègia par­ti­dista per cer­car l’hege­mo­nia.

Ovidi ens recorda: “O no ho inten­tis mai, o acaba-ho.” Doncs som-hi; fer empre­ses i eco­no­mia també és una via per aca­bar-ho.