CiU i el paradigma espanyol

La Vanguardia en català | 10/05/2015 - 00:00h


José Antonio Zarzalejos


Mañana será tarde (Planeta), títol del llibre que he escrit i que es distribuirà a finals d'aquest mes, recull la destil·lació de moltes converses i lectures, experiències i percepcions. Un capítol està dedicat a la corrupció, un altre a l'abdicació del rei Joan Carles, el tercer a Catalunya, el quart al País Basc i el cinquè a la crisi dels mitjans de comunicació. Després de desenes d'entrevistes amb personalitats de primer ordre i d'una immersió gairebé obsessiva en assajos, relats, llibres d'història i fins i tot de ficció, arribo a la conclusió que la democràcia espanyola ha perdut la seva identitat fundacional que consistia en un sistema de bipartidisme imperfecte -dreta, esquerra, PSOE i PP- completat d'una manera constant i eficaç pels nacionalismes català i basc que eren els que tancaven el cercle amb la seva aportació al Congrés a l'estabilitat dels diferents governs.

CiU i el PNB formaven part, així, del model de referència, del paradigma del sistema polític espanyol. Rebien rèdits per això, però també contribuïen a fer-lo funcional. Aquest paradigma està trencat i s'ha desfet. I el que ha passat i està passant amb CiU no és gens aliè a aquesta destrucció d'un marc referencial de la nostra política que ha estat molt útil. Les dinàmiques polítiques no són eternes, es deterioren i canvien els seus agents. És el que ha passat. El procés sobiranista a Catalunya ha determinat una greu destrossa interna al seu mecanisme de forces polítiques i ha projectat una alteració del modus operandi del sistema a nivell general. Les enquestes, que ofereixen uns resultats molt reduïts a CiU -la de La Vanguardia li atribueix en unes catalanes una fortíssima caiguda-, remet a una consideració molt seriosa: en la mateixa mesura en què la federació nacionalista perd força a Catalunya, la perd també en el conjunt d'Espanya i el seu paper de frontissa, el seu paper de tancament del mecanisme del bipartidisme imperfecte, s'ensorra.

La pèrdua per a Catalunya és important i, especialment, per al catalanisme polític que va residenciar tant en CDC com en UDC les essències d'aquesta manera de comportar-se cap a la resta d'Espanya que ha contribuït a la identitat perduda del sistema constitucional del 1978. Ningú no pensa ja en el paper general, estatal o nacional -la semàntica depèn de qui la utilitzi- que desenvoluparà CiU, a qui es considera abstreta dels assumptes espanyols i només centrada en els catalans. El catalanisme com a extraversió s'ha acabat i ha entrat en introspecció. Una introspecció força similar a la de la resta d'Espanya amb Catalunya. Alienitat. Distància. Displicència. Desconnexió. Els nacionalismes preocupen el 0,7% dels consultats pel CIS.

Sembla una picada d'ull de la història que sigui Ciutadans-Ciudadanos la força política que té totes les paperetes demoscòpiques per substituir els nacionalistes catalans en la funció de frontissa a les cambres legislatives, tant en el Congrés i Senat com en les assemblees autonòmiques. Des de Catalunya es produiria un recanvi: CiU per Ciutadans-Ciudadanos. I en aquesta substitució el catalanisme no apareix perquè els d'Albert Rivera -per raons ­ideològiques i generacionals- no com­bre­guen, no participen d'aquesta pulsió de la Catalunya central que ha emès amb força en la democràcia del 1978 com ja ho va fer en el primer terç del segle passat.

Es tracta d'una pèrdua i d'una troballa. La pèrdua és que amb la fi del catalanisme de CDC -Unió el manté amb prou feines- una part de la ciutadania catalana -entorn de dos milions?- apaga l'interruptor de l'espanyolitat a Catalunya. Encara que sigui una part molt nombrosa de catalans no ho és tant com per energitzar un procés d'independència trontollós. La troballa és que la mateixa Catalunya -i la ­seva crisi interna i de relació amb l'Estat- ha generat C's i ha enfortit el partit de Rivera que si és apreciat per l'electorat espanyol per moltes raons -i per sectors amplis del català- ho és també per l'oposició als plantejaments secessionistes de CDC, ERC i CUP, una oposició que es gesta des de dins del mateix sistema de partit catalans. El nou paradigma que s'entreveu seria el d'una federació nacionalista es­capçada i un Ciutadans-Ciudadanos emer­gent si bé en el context d'una fragmentació de molt difícil gestió.

S'ha trencat el paradigma i no es ­tornarà ja a restablir. El procés sobiranista no només distancia una part dels catalans amb una altra dels espanyols, sinó que també passa a la inversa. Mentrestant, es produeix un procés de substitució: els d'Albert Rivera pels d'Artur Mar i Josep Antoni Duran ­Lleida. Un tomb irreversible. Un paradigma trencat.