Mossegar-se la llengua

La Vanguardia en català | 10/05/2015 - 00:00h


Llucia Ramis


De sobte, et veus reclamant uns drets que ja donaves per suposats. Fa uns anys, creia que seguir parlant de normalització era contraproduent perquè duia implícita una anormalitat en l'ús de la llengua catalana. Passava el mateix amb l'anomenada quota femenina: les quotes transmeten la idea que les dones no obtenen feines pels seus mèrits, sinó perquè les empreses han de complir uns mínims.

El missatge era que, tant una de les meves llengües com el meu gènere, necessitaven un ajut per insuficiència. Però el fet és que, més o menys des que sóc major d'edat, mai no m'he sentit discriminada ni per expressar-me en català ni per ser dona. Ja sé que hi ha un taxista famós a Madrid que escolta la Cope i et deixa anar un sermó imperialista si detecta el teu dolç accent dalinià. També sé que hi ha gent que es nega a atendre't en català a Barcelona. I sé, és clar, que han calgut molts esforços per arribar fins aquí.

De la nena Norma no me'n recordo, però sí d'una boca que treia la llengua i que alguns portaven aferrada a la carpeta o al cotxe. També recordo els primers llibres que vaig llegir en català, en plena normalització, tenia uns sis anys. Deien: "En Pep sopa sopa", i em costava entendre-ho. Vam passar a un nivell més avançat amb El zoo d'en Pitus, Les claus de vidre i Mecanoscrit del segon origen. Arribaren la tele, les rà­dios, la premsa.

D'adolescent, repartia pamflets perquè els supermercats etiquetessin els productes en català. En començar la universitat a Bellaterra, vaig fer les primeres intervencions en castellà perquè si no, poc habituats a l'accent mallorquí, els professors em demanaven que repetís el que acabava de dir. Després vaig emprar les dues llengües indistintament, sense fixar-m'hi. Tampoc no percebia que ser dona tingués res d'extraordinari. No ho sé, potser jo era l'excepció que complia la norma.

Les reivindicacions no es fan només per a un mateix, sinó pels drets de ­tothom. Però jo no reivindicava res. Feia el que em donava la gana, podia fer-ho. Em semblava poc eficaç insistir en un plantejament que convertia en excepcional allò que, al meu parer, ja era normal. Perquè llavors se subratllava la feblesa dels triomfs, i es per­petuaven els prejudicis i els seus complexos: no em tracten igual perquè sóc dona, em tracten diferent perquè parlo català.

Ara he d'empassar-me les meves paraules. Mai no vaig imaginar que repetiria les lluites dels meus pares; per una educació digna, per la llibertat de la dona, d'expressió i decisió. Per normalitzar la llengua pròpia. És una estratègia vella: quan es parla de la llengua, no es parla de res més. I jo vull parlar de tot sense mossegar-me-la ni que m'emmordassin. Només espero no haver de repetir les lluites de les meves àvies i besàvies, perquè a aquest pas, la política acabarà molt per sota de la normalitat. La qual cosa té un nom que no dic.