Oxigen


 10/06/2016 02:28 | Actualizado a 10/06/2016 02:39

Si alguna cosa no es pot negar és la capacitat hercúlia del procés català per resistir els embats i reinventar-se. Cada vegada que hom li canta les absoltes, el presumpte mort demostra ser molt viu, gràcies a l’oxigen que aconse­gueix al darrer minut. Va passar amb el 9-N, amb la investidura de Mas i ara amb l’esmena pressupostària, i en tots els casos el procés es donava per liquidat, el partit estava en descompte i el gol havia estat de penal. Molts diran que només s’aconsegueix guanyar temps, però que els problemes estructurals hi són, amb la fragmentació de les parts, la inestabilitat del Govern i la impossible aliança amb el cuperisme. Ergo, de crisi en crisi fins a la crisi final. O no, perquè potser aquesta capacitat de superar les contingències més vidriòliques és el símptoma de la seva notable fortalesa.

Les conclusions en aquest sentit les ofereix l’endemà. ¿Com ha estat que, d’un dia per l’altre, el que era desànim s’ha transmutat en reforçat ànim i el que semblava perdut ha trobat la brúixola? El que ha passat es diu Carles Puigdemont i la capacitat estratègica que ha demostrat, a la mateixa altura de la demostrada pel seu antecessor Mas quan tot semblava perdut. En ambdós casos, la decisió va passar per assumir un gest de radicalitat
democràtica que ningú, en tot l’entorn polític, incloent-hi els de l’esbombada nova política, ha fet mai. Mas va abandonar la presidència per salvar el procés i Puigdemont la retorna al Parlament perquè siguin els diputats qui la ratifiquin. Amb aquest gest insòlit i sens dubte valent, el president ha aconseguit recuperar la iniciativa, reforçar la seva autoritat i retornar la il·lusió a la ciutadania que li dóna suport. És a dir, la CUP deixa de ser rellevant, el procés aconsegueix l’oxigen que necessitava i es guanya un temps preciós per tenir la perspectiva necessària: resultat de les gene-rals, congrés refundacional de Convergència, prospectiva de noves
aliances…

Alhora, després del calvari inacabable de la CUP i retornada l’autoritat al Govern, també és el moment del rearmament de l’ANC, el president de la qual, Jordi Sànchez, ja ha anunciat un 11-S de gran potència. És a dir, el ­procés torna al curs que li dóna una navegació segura: presidència solvent, Govern estabilitzat i ciutadania motivada.

És cert que la unitat política continua sent fràgil, però comença a ser una fragilitat a prova de bomba perquè aquí està, aguantant totes les tempestes. Potser el procés català sigui com el trencadís gaudinià: està ple de bocins al seu interior, però la suma de fragments el converteix en sòlid i suggeridor. Sigui com sigui, ahir vivíem al Dragon Khan de la CUP, desconcertats i desanimats, i avui la CUP ja no està a l’agenda.

Novament, doncs, el procés demostra la seva vitalitat, la seva resistència i la solvència del seu lideratge. Cal-drà deixar les absoltes pels cadàvers d’altres.