La cadira d'Àngel Ros

La Vanguardia en català | 10/07/2015 - 00:00h


Pilar Rahola


I després preguntaran per què no els estima la gent i què han fet de malament per patir un desprestigi així... Atès que no participo en la caça del polític, tant de moda en aquests temps d'orgia assembleària, puc entendre la queixa d'alguns bons polítics, la feina dels quals durant anys ha estat la que havia de ser, tenir cura de la res publica. Els dirigents polítics són tan importants per a la bona salut d'una democràcia com ho és la població que els vota, i el discurs del no als polítics és, en definitiva, el discurs del no a la política. Altrament, i per bé que no és gens popular -ergo, no és populista- afirmar-ho, el cert és que no hi ha res menys democràtic que una assemblea.

Tanmateix, i amb aquesta prèvia, també és cert que la fatiga ciutadana té a veure amb el mal ús que molts polítics han fet del càrrec, i que algunes de les misèries estructurals han minat els ciments de la credibilitat política. Res neix per generació espontània, i l'acumulació d'escàndols, promeses incomplertes i capteniments erràtics han acabat creant una situació de desconfiança que costarà molt de refer. En aquesta tessitura de descrèdit polític, resulta cridaner que alguns repiquin en les males pràctiques sense adonar-se que la paciència ciutadana està en cotes molt baixes. És el cas, per exemple, d'Àngel Ros, que acaba de subscriure un acord amb Ciutadans per mantenir-se en el càrrec que és un tractat complet d'hipocresia política. O de com allò que vaig dir ja no ho recordo, i si tenia un discurs en tinc un altre per a l'ocasió. És així com l'home del PSC que va vendre la idea que era un heterodox catalanista, i fins i tot va coquetejar amb l'oposició del partit, va fer declaracions aco­lorides a favor de la consulta i fins i tot va picar l'ullet al procés, ara ja no ­recorda aquelles febleses de fa dos ­dies, i accepta pop com a animal de companyia.

El pitjor no és que un líder socialista que ens venia la pel·lícula catalanista sigui alcalde gràcies a un partit que basa la seva identitat a negar la nació catalana, a destruir la immersió lingüística, a negar l'espoli fiscal i a demonitzar tots aquells que defensen els drets catalans. El pitjor és que accepta tocar el moll de l'ós de la nostra identitat pactant algunes de les seves exigències. És així com Àngel Ros passa de dir, fa poc temps, que Catalunya ha de ser un Estat dins d'Espanya, a pactar que Lleida no s'afegirà a l'AMI i que modificarà el manual d'usos del català, fent un exercici de transvestisme polític que només permet una conclusió: les conviccions de Ros duren el que dura la por de perdre lacadira.

Aquesta mena de capteniments, basats en un míser mercadeig de les idees i en un poc dissimulat afany de poder, és el que allunya la gent dels seus representants públics i els fa desconfiar de la pròpia política. Vells polítics per a un temps que ja no troba normal allò que abans ho era.