EL DEBAT INDEPENDENTISTA

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

La llista de la gent

Amb aquesta fórmula encaixen moltes peces, i si Mas es resigna a no ser-hi resultarà invencible


DIVENDRES, 10 DE JULIOL DEL 2015

Mai s'havia produït un desconcert tan important entre les files dels polítics, i encara més entre els que figura que de política hi entenem una mica. ¡Una llista civil! ¿Què és això? La política pels polítics i el futbol pels futbolistes. El joc del poder és el més difícil de tots. La política és l'activitat humana on de més formes es combinen les bones i les males arts. Una cosa és que un espontani pugui aprofitar una escletxa per situar-se, i l'altra és que tots els professionals es retirin per deixar pas als que no s'entrenen cada dia. Desconcert. Rebuig d'entrada. No hi ha cap precedent en democràcia. ¡No fem invents! ¡Només faltaria!

Però vet aquí que el bigoti de Dalí aixeca les dues puntes. Sembla que somrigui. Els locus de l'escola de Francesc Pujols, tan abundants en altres temps, surten de la tomba i es posen a ballar. La proposta és prou esbojarrada per tirar endavant. La gent sensata està obligada a fer l'exercici d'imaginar-ne els efectes. ¿Projectem possibles resultats? ¡Glups! Aquí és on tothom s'empassa la saliva. ¿Funcionaria? ¡Funcionarà! Als partidaris de no tocar la sobirania se'ls eriça el pèl de pànic. Criden que no s'hi val, que aquests fan trampes. Se senten d'una hora lluny els batecs accelerats, cada cop més, dels aromais. Els que ja es veien perduts o amb l'aigua al coll es retroben amb la trempera de les èpoques glorioses. El suflé remunta. Puja just abans de sortir del forn.

Tal com està la temperatura emocional d'aquest país, és possible que ens trobem davant d'una al·lucinació. Tot és fràgil i estantís. Però aquesta vegada, amb la llista de la gent, hi ha moltes peces que encaixen. ¿No estem contra els polítics? ¿No ens hem cansat d'aquestes estructures de poder corruptes i insensibles que són els partits de sempre? ¿No són Mas i Junqueras, amb la seva lluita sorda per destruir-se, causants del desencís? ¿No és el poble el protagonista de la democràcia? ¿Oi que democràcia vol dir govern del poble? ¿Que potser no es tracta d'innovar i ser creatius? ¡Doncs aquí estem! ¡Ara ens representarem nosaltres mateixos! ¡La llista de la gent! De la bona gent, preparada i disposada a servir els interessos del poble sobirà, no els particulars. Després d'infinites giragonses, l'independentisme ha trobat el ninot. Cadascú pensarà el que vulgui. Uns hi veuran èpica i altres demagògia populista. Però hauríem de convenir, si no hi ha arguments objectius o palanques prou potents per fer-lo saltar pels aires, que ara i aquí aquest argumentari és imparable. Si qualla, si el pare de la idea, que és el president Mas, es resigna a no ser-hi, resultarà invencible. Si se'n va en orris per desavinences, a veure qui s'atreveix a carregar-se les culpes.

Donem per fet, encara que per a alguns sigui suposar molt, que la llista de la gent, l'única de l'independentisme, sense polítics, arriba a presentar-se. ¿Amb quines possibilitats de victòria compta? Els pronòstics a primera vista oscil·len entre guanyar i arrasar. ¿Com s'explica si, segons el CEO, l'independentisme va de baixa? Perquè ens hem tornat antijeràrquics. Perquè a la gent li agrada la gent. D'això viu Podem. ¿On érem el dia abans de sorgir la proposta de la llista de la gent? Segons el baròmetre d'EL PERIÓDICO, que és fiable i transparent, la suma dels partidaris dels canvis radicals, tots els independentistes més Catalunya en Comú, es trobava prop del centenar de diputats. Majoria molt més que absoluta per canviar. No per maquillar. Això, que no passa enlloc més, ho explica tot o quasi tot. Ho comptem com ho comptem, hi haurà cent diputats, molt més dels dos terços del Parlament, que estaran disposats a girar la truita. Aquesta és la dada fonamental, la que cal retenir, la que retrata la societat catalana d'avui. Si la posem al frontispici, ens agradi o no, cometrem menys errors que si la banalitzem o la menys­tenim.

Aquest enorme desig social es tradueix, segons el baròmetre esmentat, en els poc més de seixanta diputats que sumen les tres llistes independentistes i més de trenta de Catalunya en Comú. Només cal tenir en compte l'entusiasme del 9-N per deduir que la llista de la gent, si arriba a bon port, pot tenir un efecte de tracció tan formidable que arrossegui bona part dels votants de l'aliança entre una part d'IC i Podem (a això es reduiria el projecte de Catalunya en Comú) i porti l'independentisme a guanyar de llarg. No tan sols pel que fa a escons, sinó també en el recompte absolut de vots d'unes eleccions que, ara sí, sense dubte i als ulls de tothom, es convertirien en plebiscitàries. I amb aquesta fórmula tan insòlita com efectiva les podria guanyar el mateix independentisme que perdria un referèndum
.