Dies de molt

Dies de molt, vespres de no res. El vell refranyer ens avisa que la molta despesa i la liberalitat anticipen l’escassetat, però em temo que bé podem recuperar el refrany i aplicar-lo a tots aquests dies històrics i d’agitació sobreexci­tada que se’ns acumulen. Demà una Diada més amb manifestació que serà de nou multitu­dinària i amb flamejar de banderes i una altra vegada se’ns dirà que és l’última que celebrem sense independència. Algun membre del Govern havia pronosticat el mateix un parell de Diades enrere, per no parlar d’aquelles de­claracions de l’any passat a les festes de Gràcia. El cas és no defallir i renovar convic­cions i energies ara que el tenim a l’abast de la mà (encara que no sé jo si no estem recreant el mític càstig de Tàntal). Ja que avui ni tan sols sabem si hi haurà o no referèndum l’1 d’octubre i en qualsevol cas, està clar que aquest referèndum difícilment pot ser considerat vinculant, no ja pel ­Govern espanyol, sinó per la comunitat interna­cional. O sigui, que continuarem instal·lats en això que el senyor Ma­riano anomena l’embolic i que evidentment és, com a mínim, un enfrontament que torna més feble i escarneix la democràcia. Perquè ja fan mal les orelles de sentir segons quins arguments i fa mal la llengua, feta una nafra, d’intentar explicar que hauríem de preservar la raó i els principis democràtics. Ni el conjunt d’Espanya ni Catalunya no surten gaire afavorides d’aquest tràngol, ni les seves democràcies parlamentàries enfortides. Molt al contrari. Equiparar referèndum a democràcia i abolir de facto bona part de l’Estatut i de les pràctiques parlamentàries que ens han portat fins aquí no són bones notícies. Com tampoc no ho és el recurs permanent als jutges i molt en concret al Tribunal Constitucional. Hi perdem tots, i l’horitzó de negociació i acord ­cada dia sembla una mica més ­llunyà.

Aquells que vam aprendre a valorar les urnes i el vot, perquè veníem d’on veníem i alguns encara recordem el que era una “democràcia orgànica”, hauríem d’evitar que es converteixin en objectes fúnebres, en urnes funeràries on enterrar la concòrdia. I apostar els vots autonòmics futurs a si es retiren o no unes urnes és una jugada que, de nou, ens denigra a tots i debilita la democràcia. I que una part molt important dels ciutadans de Catalunya s’hagi entossudit en una independència exprés que és senzillament molt improbable no fa més que engrandir la divisió i el problema. Perquè en lloc d’un debat racional i ponderat sobre els pros i els contres, estem en aquesta cridòria de mala tertúlia ­esportiva, on els seguidors de cada equip increpen i s’exclamen mentre el resultat continua sent un empat entre la Unió Esportiva i l’Atlètic Independent. Perquè esclar que un govern que no és reconegut com a legítim per un grup nombrós i significat d’una part dels seus ciutadans en una regió concreta té un problema seriós. Però també passa que molts confessen que votaran sí en l’hipotètic referèndum d’independència contra Rajoy o per fer fora Rajoy i amb la convicció que tampoc el referèndum no serà definitiu si es produeix.

(Xavier Cervera)

Així les coses, gairebé tot sembla un disbarat. I és clamar al desert i quedar com un beneit implorar que torni la raó i les raons i es trobi una fórmula de futur, convivència i progrés. Ordre i progrés, com el lema de la bandera del Brasil. O menys samba i més feina, com en el vell acudit. Més política i menys propaganda. Perquè comença a ser molt difícil saber on som i què ens hi juguem. I no es respecta ningú que proposi un nou pacte constitu­cional o una confederació o un Estat lliure associat o la fórmula que es pugui imaginar per tal de deixar enrere aquest moment de pràctica pseudorevolucionària que de passada dinamita la relació amb la Unió Europea, que, en el menys dolent dels casos, s’hauria de reconstruir. En fi, que aquest setembre serà molt llarg. Però crec que encara seran més llargs els mesos de la tardor, mentre continuem en el fang, lluitant en un pantà en el qual xipollegem i ens enfonsem una mica més cada dia, mentre la boira ens cobreix i atordeix.

Sí que tinc clar que aquesta serà l’última Diada de Puigdemont com a president. Anirà, ha anat ja, tan lluny com ha pogut i de fet crec que ell sí que veu aquell horitzó d’una república catalana sobtada i sobrevinguda. Al contrari, Junqueras, que cada vegada em sembla més el que en català anomenem un murri, no sé què pensa realment. Escolto els seus discursos, sempre tan pastorals, i en ocasions em sembla que ni ell creu part del que diu, però continua allà, no sé si convençut de ser el pròxim president –amb menys possibilitats si l’inhabiliten– o simplement jugant a llarg termini perquè és el més llest del pantà.

Sé que estic pessimista i preocupat, però no puc evitar que em passi pel cap la segona estrofa del Dies Irae, “Quantus tremor est futurus...”, la que tra­duïda ve a dir “Quant terror hi haurà en el futur, quan el jutge hagi de venir a investigar-ho tot estrictament!”. Música de rèquiem...