Independència i revolució

Tantes possibilitats malgastades per un i altre bàndol del conflicte polític català han acabat per atrapar-los a tots en els seus propis ardits. Aquesta setmana l’independentisme s’ha fet unes quantes trampes al solitari impel·lit per les presses, mentre que Mariano Rajoy continua teixint la seva teranyina judicial, que tindrà uns efectes que perduraran tant que acabaran per embolicar-lo a ell i al seu partit, de la mateixa manera que encara avui paga les conseqüències de recórrer l’Estatut al Tribunal Constitucional.

Flac favor ha fet l’independentisme a la seva causa amb l’espectacle d’aquesta setmana al Parlament. No només pel menyspreu absolut mostrat a la minoria que compon gairebé la meitat de la Cambra, sinó perquè revela una voluntat determinant d’imposar el seu criteri per qualsevol mitjà. Aprovar la primera llei de la independència abans de preguntar als catalans si desitgen la separació és, com a mínim, un exercici propi de consciències estretes i rigoristes per a les quals només la pròpia veritat és certa i, de passada, és la que convé a la resta. Es pretén justificar en la coerció de l’ Estat la potestat per saltar-se procediments i garanties, i es fa referència a la majoria parlamentària com a raó sobrada per exercir el propi albir.

No a tots els de Junts pel Sí els ha agradat l’espectacle. Alguns al PDECat van sentir que acabaven de perdre els últims esquinçalls de la seva personalitat com a partit hereu d’una tradició de 40 anys. Però després de l’última purga al Govern ningú no entendria noves desercions en plena batalla. Així que només els queda continuar cap endavant. Però avui, els successors de la vella Convergència són tot just un apèndix d’ERC o, encara més insòlit, el “ximple útil” de la CUP, en la seva accepció leninista (que ningú no s’ofengui).

Puigdemont acompanyat de Jordi Sànchez i Xavier Vendrell divendres a Sant Joan Despí (ACN)

Les traves del Govern de Rajoy i de l’aparell judicial de l’ Estat faran molt difícil que el referèndum de l’1 d’octubre pugui ser reconegut com a vinculant pel nostre entorn internacional. Però la seva celebració (fins on s’arribi) és l’aixeta de la mobilització popular. Així ho ha dissenyat una cohort d’activistes que assessoren Carles Puigdemont i Oriol Junqueras en aquesta fase. Un grup molt influent, malgrat que majoritàriament no hagin estat elegits en unes eleccions.

Hi ha un sector de l’independentisme que podríem qualificar de revolucionari que està marcant la pauta, mentre queda enrere una part del PDECat que no comparteix l’estratègia, però no s’atreveix a aixecar la veu i s’espera al desenllaç de l’1- O. Entre els primers figuren, encara que sembli estrany, Artur Mas (que continua escoltant les anàlisis del seu excol·laborador David Madí); el con­seller de Presidència, Jordi Turull; els líders de l’ ANC i Òmnium, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart; el cap de campanya de Junts pel Sí, Oriol Soler, o l’exconseller d’ERC Xavier Vendrell. La reaparició política de Vendrell és reveladora. Amb prou feines va durar 23 dies com a titular de Governació en el tripartit de Maragall. És, per dir-ho amb moderació, un personatge ­impetuós en les formes i en el fons. Sens dubte, no s’esporugueix davant d’una notificació judicial.

Aquests assessors han fet servir moltes hores en reunions d’estratègia. N’han sortit idees per a tots els gustos. Des de la proposta de Vendrell d’utilitzar una firma colombiana (la seva empresa fa negocis en aquest país) per muntar l’arquitectura informàtica del referèndum, fins a la iniciativa de les entitats sobiranistes d’ocupar ports, aeroports o autopistes, que Mas, per exemple, no comparteix. Davant d’aquests plantejaments, una part del PDECat queda descol·locat. Aquests dies a les seves files se senten mostres de preocupació, però també comentaris d’orgull per haver arribat tan lluny.

La Diada de demà es preveu multitudinària per sisè any consecutiu, sense que ningú a la Moncloa es doni per al·ludit. Servirà per prendre la temperatura al carrer. Després veurem si el sector revolucionari de l’independentisme pren el comandament. Ja fa temps que la raó i la política transiten per vies allunyades a Catalunya. Les emocions s’han apoderat dels arguments i el dramatisme comença a apropiar-se de l’escena.