El dia dels catalans

Uns amics creuen que l’anomenat “problema català” s’hauria resolt si cada Onze de Setembre els espanyols es manifestassin amb pancartes que diguessin: “Gràcies, Catalunya, us es­timem”, mostrant grans fotos de les ­autovies i ponts que s’han construït amb la seva contribució. Es donarien situacions berlanguianes, com quan en un poble andalús s’equivocassin de bandera, “no veus que aquesta és la d’Aragó?”. N’hi hauria hagut prou amb una mica de respecte i de reconeixement, diuen, en comptes d’aquest menyspreu cap als qui tenim una llengua i cultura pròpies.

Un altre amic aconsella que no escrigui sobre això; és material sensible, i ara ningú està per bromes. Llavors record uns veïns ancians que, en parlar de política o religió, abaixaven la veu, tancaven portes i persianes. Amb ells vaig entendre per què el vot és secret.

Vaig estudiar Periodisme perquè la carrera no s’impartia a Mallorca, i jo volia sortir de l’illa com fos. Em vaig enamorar de Barcelona i d’una professió que desentranya el que ningú vol veure. He treballat a mitjans amb una línia editorial que posava els pèls de punta a mon pare, qualque entrevistat refusà atendre’m arran de treballar allà. Cal pedagogia per explicar que, a la majoria de redactors, no ens fitxen per la nostra ideologia. I en els casos que és així, Twitter s’encarrega d’esventar-ho.

No soc corporativista en dir que els periodistes a Catalunya són de primer nivell. Si algú es fixa en els continguts més enllà dels titulars retuitejats, veurà que, a diferència de les xarxes, els ­diaris encara contenen més informació que opinió. Una informació contrastada en pot rebatre una altra, mentre que les opinions no canvien mai, sinó que es reforcen. Cada opinió té les seves raons. Avui s’exigeix conèixer la de tothom, perquè és més fàcil basar-hi les idees: estàs amb mi o en contra. Posiciona’t. A veure si ets un referent o em deceps.

Està bé criticar i denunciar la mala praxi d’un mitjà, però no amenaçar els que hi treballen pel fet de treballar-hi, ni molt manco per la seva manera de pensar. És com titllar a tots els catalans de tal o a tots els espanyols de qual, ­perquè l’altre ha començat, i tu més. No hauríem d’emular aquí les famoses dues Espanyes. Si faig cas del meu ­timeline i la meva gent, l’independentisme arrasa. És clar que, segons les mateixes fonts, fa anys que governaria l’esquerra.

A casa discutim molt, perquè estam d’acord en el més important. I vull continuar fent-ho, provocadora, cercant arguments que em contradiguin per poder emprar-los quan jugui a l’altra banda. Així és com detect les incongruències i les trampes, descobresc el que sovint hauria preferit no saber. No vull ser un referent ni un frau. Però sí que estiguem d’acord en el més important, per no tenir por de dir el que vulguem, quan vulguem, i si ens dona la gana. Ningú convenç ningú fent-lo callar.