POLÍTICA
BARCELONA - 10 novembre 2018 2.00 h

SERGI SOL 

COL·LABORADOR I ASSESSOR D’ORIOL JUNQUERAS

“La unitat estratègica és a prop com mai”

 “Tenim la voluntat que entre Junqueras i Puigdemont hi hagi una relació més fluïda, i tornin a plantejar un projecte que els transcendeixi i sigui àmpliament compartit”

 “L’1-O es va fer perquè hi van anar tots dos”

 “Es va fer de manera molt desagradable, i això deixa petja”

VISIÓ DES DE LOMBRA.
Com un dels més estrets col·laboradors que és d’Oriol Junqueras des del 2011, Sergi Sol (Barcelona, 1970) va viure de primera mà tots els fets que van precedir i han seguit l’octubre català del 2017. Això, confessa, el fa sentir culpable perquè “ell és a la presó i jo puc seguir amb la meva vida”, i per això ja al Nadal passat ho volia explicar tot, fins allà on pot per no donar idees a jutges i fiscals, a mode d’homenatge i reconeixement. Finalment ara publica “Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures” (Ara Editors).
ÒSCAR PALAU - BARCELONA
Vostè al lli­bre ha vol­gut posar èmfasi als aspec­tes posi­tius, però també n’explica “que no són recon­for­tants, però són trans­cen­dents”.
Diu que Junts pel Sí va ser una mala decisió.
En tot cas no va tenir el resul­tat que esperàvem, és una evidència.​Els matri­mo­nis han de ser amb lliure con­sen­ti­ment, quan és tan forçat, encara que després les dues parts s’hi mirin de posar bé, sem­pre queda un cert regust agre­dolç, perquè la manera com es va pre­ci­pi­tar no va ser la més ele­gant. Allò va dur una gran con­trovèrsia. Artur Mas va forçar una fórmula elec­to­ral amb ell com a líder con­tra l’opinió d’ERC, i la manera com va fer-ho va ser molt des­a­gra­da­ble, amb una bronca des­co­mu­nal. S’hi va arri­bar no a par­tir d’una cerimònia de fes­teig, sinó molt agra. Al final Jun­que­ras s’hi avin­dria, i a par­tir d’aquell dia vam tre­ba­llar com a lle­ons perquè anés bé, però aques­tes coses dei­xen petja.
Els recels d’ara vénen d’allò?
Sí, tor­nem a tenir epi­so­dis que s’hi assem­blen molt pel que fa a la ges­tació. Amb JxSí hi va haver moments per tot: vaig estar al comitè de cam­pa­nya, l’òrgan més impor­tant, i sé què va pas­sar, vir­tuts i misèries. Ho vam inten­tar fer el millor pos­si­ble i vam obte­nir el 39,5%, lluny del vot escla­tant que havia de jus­ti­fi­car-ho. ‘Ho peta­rem, això arra­sarà’, deien. Doncs no va pas­sar.
Al lli­bre explica que al govern hi havia dub­tes pel referèndum...
Jo parlo d’una part del govern. És obvi que hi ha un moment que només Puig­de­mont i Rull hi estan a favor, a part dels con­se­llers d’ERC. La resta pensa que hem d’anar a elec­ci­ons ple­bis­citàries, no ho veuen clar. I no es pot pre­ten­dre jugar la final de la Cham­pi­ons amb la mei­tat de l’equip que no volia posar la cama per por que li tren­ques­sin, perquè lla­vors ja es par­lava de per­se­guir el patri­moni.
Jun­que­ras volia que aquesta part plegués, però el PDe­CAT dema­nava també caps a ERC...
El PDe­CAT, més que Puig­de­mont, exi­gien un o dos caps per com­pen­sar, i hi va haver un rosari de noms: Ser­ret, Bassa... Al final vam arri­bar a un acord de cava­llers per no fer sang amb el canvi. Es va pre­sen­tar con­jun­ta­ment i ningú va fer cap retret.
I no va ple­gar ningú d’ERC...
Va ser implícit. Estàvem a prop de l’1-O i havíem d’accep­tar que ningú va entrar al govern sabent que faríem un referèndum. Entren amb un full de ruta i l’1-O és sobre­vin­gut, i per tant era legítim que si no ho veien clar ho dei­xes­sin estar, i entres­sin unes altres per­so­nes. Això va ser deter­mi­nant, perquè la incor­po­ració de Quim Forn i Jordi Turull en llocs molt relle­vants aquells dos mesos va ser impor­tantíssima. Tot i que algun no va ple­gar, com Santi Vila, que mai es va qua­drar, sem­pre va defen­sar les ple­bis­citàries. Mas també les va defen­sar en públic, però va aca­bar donant suport a la crisi de govern.
Les rela­ci­ons amb Puig­de­mont eren millors que amb Mas?
Ho vam inten­tar. Com a mínim el resul­tat de la seva relació va ser bona, perquè junts fan el referèndum. Pot­ser a empen­tes i rodo­lons, a vega­des mirant-se de reüll i altres sin­ce­ra­ment a totes, però són els prin­ci­pals res­pon­sa­bles del més impor­tant que passa en aquest país en els últims 40 anys. Es va fer perquè hi van anar tots dos. I molta més gent va aju­dar, és clar, i s’hi ha dei­xat la pell: la Marta Rovira és una per­sona molt deter­mi­nant, els Jor­dis no estan a la presó perquè sí, Forn va tenir un paper estel·lar amb una de les pata­tes més calen­tes, amb tots els dub­tes cons­tants que pesa­ven sobre els Mos­sos. És la pri­mera vegada, i això no es diu, que els dam­ni­fi­cats no són la infan­te­ria, són els gene­rals. La gent que està pagant el preu més alt és la que ho va tirar enda­vant. Jo sóc aquí i ell és a la presó.
Al lli­bre diu que l’ope­ració del 20-S es pre­ci­pita per unes topa­des la vigília entre agents esta­tals i la segu­re­tat de Jun­que­ras...
Tenim con­tac­tes als Mos­sos i se’ns informa que allò ha estat un dels deto­nants, sí... Hi ha unes topa­des perquè ens esta­ven vigi­lant, i el nos­tre ser­vei de segu­re­tat ens informa que el que pas­sava era molt estrany, teníem la poli­cia al damunt. Recordo aque­lla nit comen­tant-ho amb el Muto (asses­sor per­so­nal de Jun­que­ras) que dèiem “vigi­lem demà tots perquè hi ha molta poli­cia aquí, ja ha pas­sat dues vega­des”...
Per a ERC l’1-O havia de ser­vir per pro­cla­mar la inde­pendència, o per forçar la nego­ci­ació?
Pri­mer de tot havia de ser un referèndum inqüesti­o­na­ble, que pogués pre­sen­tar un man­dat democràtic al món i tingués una bona par­ti­ci­pació, però per molts motius no va superar el 50%. Amb tot el que va pas­sar va ser gegan­tina, però espe­rem que la pro­pera vegada puguem par­lar de xifres més con­tun­dents. El 43% és una mica coix.
L’1-O els cata­lans no ens vam auto­de­ter­mi­nar doncs...
Tot­hom reco­neix, fins i tot la CUP en els docu­ments interns, que hem d’acon­se­guir un referèndum amb una par­ti­ci­pació més sig­ni­fi­ca­tiva i sobre­tot un reco­nei­xe­ment de les instàncies euro­pees. I hem d’aspi­rar a fer-ho de manera pac­tada, sem­pre ha estat la volun­tat, però si no ningú ha dit que ens que­dem de braços ple­gats. Si vam fer l’1-O sense acor­dar-ho va ser perquè l’altra part no va voler.
Els dies pre­vis al 27-O, Jun­que­ras era favo­ra­ble a elec­ci­ons?
Hones­ta­ment, té moments que dubta quina és la millor solució. Hi vaig ser molt a prop aquells dies, recordo haver orga­nit­zat reu­ni­ons amb per­so­nes molt sig­ni­fi­ca­ti­ves de la soci­e­tat civil i del món econòmic i periodístic, tots per cert a favor de l’1-O, i no veien clar cap on anàvem. I ell va tenir moments que creia que no teníem més remei que seguir enda­vant i assu­mir la incer­tesa de què podia pas­sar, i altres en què no ho veia tan clar.
I va deci­dir dona per bo el que decidís Puig­de­mont, doncs?
Sí, ara no seria honest dir que ell tenia clar cap on s’havia d’anar. Tenia dub­tes seri­o­sos.
Rovira ho tenia més clar...
La Marta era més vehe­ment.
Va ser un error la DUI?
Quan la lle­bre ja és fugida pocs con­sells per al caçador. Jo par­ti­ci­pava en òrgans de decisió i podia expres­sar la meva opinió a la gent que pre­nia deci­si­ons. I a mi em sem­blava que el més interes­sant era fer una decla­ració si més no com es va fer, seguida simultània­ment per una con­vo­catòria elec­to­ral. Algú em va dir que no ens les dei­xa­rien fer les elec­ci­ons, però jo les defen­sava perquè veia que el resul­tat del 2015 no era prou clar, i volia ava­lar-lo amb una con­vo­catòria on par­ti­cipés el gruix de la gent. I si el govern espa­nyol em negava fer elec­ci­ons, tenia una altra opció molt pode­rosa, tor­nar a defen­sar les urnes davant els que no ens les hau­rien dei­xat posar. Tornàvem a tenir la ini­ci­a­tiva política, i situàvem l’embat en clau democràtica, que és la gua­nya­dora.
Però Jun­que­ras no ho veia clar això?
Era una de les opci­ons que sos­pe­sava, però a moments s’incli­nava per altres opci­ons, com la mobi­lit­zació per­ma­nent al car­rer, que al final van que­dar en res. Hi va haver un període que es va fer etern a l’octu­bre en què vam con­fiar a cegues en la medi­ació, i tot i que hi va haver molts con­tac­tes no es va pro­duir mai, perquè una de les parts no la volia. Va ser un intent infructuós.
Jun­que­ras estava al cor­rent de tots els con­tac­tes de Puig­de­mont?
No, pel que han expli­cat els actors de la pel·lícula a qui es van encar­re­gar ges­ti­ons per al pre­si­dent, se li hau­ria de fer a ell la pre­gunta.
Jun­que­ras tenia con­tac­tes també?
Sí, aquí tot­hom intenta de bona fe resol­dre l’octu­bre amb una solució que fos rao­na­ble. Si no ens en sor­tim és perquè ens tro­bem davant un estat que el 3-O entro­nitza l’‘a por ellos reial’ i ens vol fer la pell. Ens abra­cem a una pos­si­bi­li­tat de medi­ació que pen­sem que es pot pro­duir, però no es con­creta mai.
Es va ser càndid?
Sí, rao­na­ble­ment càndids. No era fàcil ges­ti­o­nar aquell moment, però de tot se n’aprèn a la vida. I hauríem d’apren­dre l’enorme gesta que va acon­se­guir fer aquest país, i també el que hem de fer millor la pro­pera vegada per sor­tir-nos-en, perquè no pen­sem renun­ciar a res.
Hi havia estruc­tu­res d’estat pre­pa­ra­des?
Donar pis­tes seria donar idees a jut­ges i fis­cals que no ens esti­men gaire. Però vam cons­truir una hisenda amb capa­ci­tat per recap­tar-ho tot, que no vam arri­bar a exe­cu­tar. No vam come­tre cap delicte. Pot­ser sí que vam ser inge­nus quan hi havia el debat de si s’hau­ria d’ingres­sar en una o altra hisenda, perquè aquí l’Estat sim­ple­ment inu­ti­lit­zava la teva i no hi havia debat. Igual que quan dèiem que teníem uns recur­sos pro­pis que ens per­me­trien pagar nòmines durant tres mesos, encara que ens talles­sin totes les fonts de finançament. Aquests diners no els tenies tu sinó el banc, i si el banc deci­deix que no et paga res si el govern espa­nyol no l’auto­ritza, ja poden ser teus els diners, que si no els tens mala­ment... Va ser ingenuïtat de creure que l’Estat no tra­ves­sa­ria deter­mi­na­des línies. És una de les coses que hau­rem d’apren­dre: que aquest Estat està dis­po­sat a tot, a això i a molt més com es va demos­trar l’1-O.
Les ame­na­ces d’inter­venció mili­tar que va denun­ciar Rovira també us van arri­bar?
I tant! Això es va dir de viva veu al final d’una de les reu­ni­ons en què hi havia tot­hom, abans d’anar a la DUI. Allà es va tras­lla­dar claríssi­ma­ment que l’Estat anava a totes, i el pre­si­dent ho ha cor­ro­bo­rat més d’una vegada. Arriba a diver­ses per­so­nes. I tot­hom es va creure que això anava així.
Per això es deci­deix aca­bar fent la DUI però no fer-la efec­tiva?
És evi­dent que es fa una DUI però que no s’imple­menta, no hi va haver cap acte jurídic. Va ser una decla­ració que ens van empènyer a fer, i que segu­ra­ment una part del país neces­si­tava, encara que tingués un caràcter estric­ta­ment simbòlic.
Clara Pon­satí diu que s’hau­ria d’haver exi­liat tot­hom, i que la gent que van empre­so­nar és perquè es van entre­gar...
Al final les estratègies són com­ple­mentàries, i si tu has pogut defen­sar a Europa que hi ha hagut un abús de poder de l’Estat és perquè té unes per­so­nes tan­ca­des per aquest motiu, i veu clar que si ells tor­na­ven ana­ven a la presó imme­di­a­ta­ment. De la mateixa manera que les actu­a­ci­ons judi­ci­als han ser­vit per qüesti­o­nar el procés judi­cial con­tra els pre­sos, una part de les defen­ses han fet ser­vir les reso­lu­ci­ons euro­pees. For­mu­lar opi­ni­ons amb aquesta lleu­ge­resa no ajuda en res, dir que es van entre­gar és molt injust. Van dir que tot­hom res­pec­ta­ria què faria cadascú, igual que es va acor­dar que dilluns s’ani­ria a les con­se­lle­ries, en un dinar diu­menge en què hi havia la Marta o el Raül Romeva, entre altres.
I Puig­de­mont i altres van aparèixer l’endemà a Brus­sel·les...
Aquell dilluns tot­hom estava cons­ter­nat, al matí els dipu­tats de JxSí esta­ven des­tros­sats, des­con­cer­tats. Per això l’Oriol va anar a TV3 a expli­car-se... Ell tam­poc en va fer cap valo­ració, estava fotut pel con­text gene­ral. De sobte havíem pas­sat del somni del 3-O a apli­car-nos el 155 sense resistència, ens havien con­vo­cat unes elec­ci­ons, tot­hom havia des­a­pa­re­gut, la gent no era al car­rer... La tensió era bes­tial, les advertències i rumors sobre pos­si­bles deten­ci­ons eren cons­tants, de fet tot l’octu­bre i fins i tot al setem­bre ja pas­sava això. Que tu hi donis vera­ci­tat o no és una decisió per­so­nal, però és evi­dent que hi havia el temor perquè s’estava fil­trant que vin­drien a dete­nir la gent. Això també pre­ci­pita el canvi de parer, i això s’ha d’enten­dre i accep­tar. I s’ha de veure el resul­tat: que hi ha uns pre­sos i uns exi­li­ats que s’aju­den a defen­sar-se amb argu­ments més pode­ro­sos.
Se li ha retret a Jun­que­ras que aquell cap de set­mana des­a­pa­reix i no par­ti­cipa en cap de les reu­ni­ons.
Perquè hi van altres per­so­nes d’ERC. Ell es queda al Baix Llo­bre­gat, i estava en con­tacte, amb un sis­tema que havíem ideat, amb gent de la direcció d’Esquerra, està infor­mat a través d’algu­nes per­so­nes que sabien com s’hi podia con­tac­tar. Quan torna dilluns em diu que ha refle­xi­o­nat molt i que ja té clar què ha de fer i com seguir.
Els Jor­dis ja havien mar­cat el camí...
En aquell moment hi ha un debat molt breu, i a tot­hom li va sem­blar bé que anes­sin a decla­rar. Però després també es va dir molt clar que s’havia de res­pec­tar el que fes cadascú.
Va ser sor­pre­nent després el canvi de papers, amb el dis­curs d’ERC sobre eixam­plar la base.
A mi no és l’expressió que més m’agrada. També podem dir que hem d’apel·lar a la majo­ria política i social del 3-O, perquè és la manera d’obrir les fron­te­res més enllà de l’inde­pen­den­tisme i reconèixer que per sí sol no és sufi­ci­ent. Som molts, més que mai, però no prou. Per fer el canvi que ens pro­po­sem amb mig país, la UE i l’Estat ferot­ge­ment en con­tra ho tenim magre, i per tant hem de ser més. Hem deci­dit que serà un procés estric­ta­ment democràtic i que no hi haurà mai violència, així que no hi ha més opció.
El canvi de xip quan es forja?
Agafa el pro­grama elec­to­ral d’ERC per al 21-D i ja és molt clar. Vam tenir dies per medi­tar-ho fins a la cam­pa­nya, i és la lliçó que extra­iem de tot el que havia pas­sat. Que si volem gua­nyar hau­rem de fer-ho d’una altra manera, ina­pel·lable. La CUP també ho diu en els seus docu­ments interns, torna a la pan­ta­lla del referèndum... I qui va dir que amb el 47,8% no havíem gua­nyat va ser Anto­nio Baños. I és el mateix resul­tat del 21-D.
ERC es va con­fiar massa en cam­pa­nya? Totes les enques­tes la dona­ven gua­nya­dora...
L’últim dia teníem un tracking que ja ens deia que podíem no gua­nyar a les qua­tre demar­ca­ci­ons, i que mal­grat que podíem pas­sar igual­ment al davant ja ens apun­tava que a Bar­ce­lona i Tar­ra­gona gua­nya­ria Cs i a Girona i Lleida JxCat.
A què atri­bu­ei­xen el canvi?
Hi va haver un vot urbà, amb un avenç com no havíem acon­se­guit mai, però a les zones amb més vot inde­pen­den­tista, la nos­tra Guipúscoa, la pro­posta més ago­sa­rada del pre­si­dent Puig­de­mont va tenir més recor­re­gut.
ERC faria una cam­pa­nya dife­rent ara?
Faríem una cam­pa­nya encara més clara sobre què estem plan­te­jant, tot i que Joan Tardà s’ha endut quan­ti­tat de crítiques.
També és el pri­mer a qui es fa sor­tir a llençar glo­bus sonda...
No, el Joan té molta per­so­na­li­tat i caràcter, i tira. I és evi­dent que ha des­bros­sat el camí per molts, perquè el que diu és el que acaba dient tot­hom, des de la CUP fins als matei­xos plan­te­ja­ments de Puig­de­mont. Estic con­vençut que la uni­tat estratègica és més a prop ara que mai, perquè és evi­dent que per decan­tació, perquè no n’hi ha cap altra, estem arri­bant tots a la mateixa con­clusió.
L’últim any ha estat ine­xis­tent la relació entre Jun­que­ras i Puig­de­mont. Com es refreda?
Pri­mer ho fa la sepa­ració, la distància amb un a la presó i l’altre a Brus­sel·les, amb un canvi de vida molt nota­ble, que no afa­vo­ria cap tro­bada. Són ells i les seves con­di­ci­ons. Si hagues­sin estat aquí...
Hi ha car­tes, telèfon...
Posar-se al telèfon no és tan fàcil, a l’Oriol no l’hagues­sin dei­xat tru­car a Brus­sel·les, tot i que és cert que es podria bus­car una meto­do­lo­gia per fer-ho... La situ­ació per­so­nal de tots dos ha estat un pro­blema greu. També hi ha un cert refre­da­ment perquè la con­tesa elec­to­ral del 21-D accen­tua el posar en valor una opció en detri­ment de l’altra. De Jun­que­ras es van dir coses hor­ro­ro­ses (pot­ser de Puig­de­mont també, però jo no les he vis­tes tant), i les patei­xes. Per favor, que li estan dema­nant 25 anys! I per una per­sona de 50 és gai­rebé cadena perpètua. Aquí tot­hom ha pagat un preu.
Ara hi ha símpto­mes de des­gel.
Ho inten­tem almenys, molts tenim la volun­tat que, tot i que la represa de con­tac­tes entre ells és molt super­fi­cial encara, hi hagi una relació més fluïda que per­meti algun tipus d’acord estratègic. Hi ha la con­vicció que cal tor­nar a plan­te­jar un pro­jecte que sigui àmpli­a­ment com­par­tit, si pot ser, per la majo­ria política i social del 80%. Ha de trans­cen­dir a ells dos, ha de poder ser vist amb sim­pa­tia i com­pli­ci­tat pel públic del 3-O, la massa crítica més impor­tant que s’ha mobi­lit­zat mai al país.
Puig­de­mont hi està d’acord?
Crec que sí. Han con­vi­dat Dante Fachín a par­ti­ci­par al procés cons­ti­tu­ent, algú que no és inde­pen­den­tista oi? I si es deci­deix que en l’àmbit sani­tari o en un altre de l’estat del benes­tar volem una con­fe­de­ració trans­fron­te­rera perquè fun­ci­oni millor? En el moment que admets no inde­pen­den­tis­tes a una ponència estàs adme­tent que facin pro­pos­tes. Jo sem­pre defen­saré la República cata­lana, però he d’enten­dre que hi haurà gent que no ho veu exac­ta­ment així.
Les bases d’ERC, però, al juliol van endu­rir la ponència política
Va ser més semàntic que una altra cosa. La uni­la­te­ra­li­tat, i aquí tots ens podem posar d’acord, té molt sen­tit si ets el 80%: pots tirar milles i que facin el que vul­guin, fins i tot aquesta Europa tan com­plexa. Amb el 60% costa més, però si tens el 47,5% ho tenim com­pli­cat... Com més força tin­guem més uni­la­te­rals podrem ser, i com menys, menys. És obvi. Com a esce­nari de futur a què no renun­ciem si acu­mu­lem l’ener­gia sufi­ci­ent, la uni­la­te­ra­li­tat em sem­bla rao­na­ble, però la pre­missa és aquesta.
Us diuen auto­no­mis­tes i boti­flers per obli­dar-la curt ter­mini.
Sí, ho estan dient al Joan Tardà, una de les per­so­nes que més ha fet per la inde­pendència, i que ha obert un camí pel qual ara ha tran­si­tat tot­hom... Si en el país que volen cons­truir no hi cap ell més val que ho dei­xem córrer, estem par­lant d’una mino­ria soro­llosa que no va enlloc. Si entre els inde­pen­den­tis­tes ja seg­men­tes, perquè en vols eli­mi­nar uns quants perquè som uns boti­flers, de quina majo­ria estàs par­lant? A quin per­cen­tatge del país repre­sen­ten aquests?