ARTICLES
10 desembre 2015 2.00 h

Catalunya en construcció?

IMMA TUBELLA

Sovint diem que des de fa uns quants anys els catalans, especialment els independentistes, vivim en una autèntica muntanya russa emocional. Ara ens mengem el món, ara ho creiem tot perdut.

Necessitem ampliar la base social de l'independentisme, i només ho aconseguirem fent realitat un somni català diferent, original, innovador, equitatiu i modern

Jo he intentat mantenir durant tots aquests anys un grau raonable d'optimisme i he intentat tranquil·litzar la gent i donar-li confiança, especialment a la més gran, que de manera angoixada em feien la mateixa pregunta: creus que arribaré a veure la independència? I penso en la meva mare, en la Remei, en la Montserrat, la més jove de les quals té 88 anys...

Tinc la sensació que tots plegats, sacsejats per aquesta diabòlica muntanya russa, ens hem posat les antipares dels cavalls i ens hem obsessionat a mirar només cap a una direcció, la del curt termini, la que només ens presenta les picabaralles tàctiques d'una política que de moment segueix els esquemes tradicionals.

No cal esperar a ser independents per canviar-ho tot, hi ha moltes coses que fa molt temps que hauríem pogut canviar o almenys proposar. Per exemple, si per comptes de riure'ns de la política assembleària haguéssim fet una reflexió aprofundida sobre la democràcia consensual, la que, més enllà de pràctiques més o menys anecdòtiques i sovint superficials com les dels moviments dels indignats, fan servir Suïssa o Bèlgica per arribar a acords i governar-se, hauríem ofert a la gent confosa i angoixada un bri d'esperança. La democràcia consensual, variant de la democràcia participativa, és l'aplicació de la presa de decisions que té en compte la concertació del major nombre possible d'opinions, cosa que implica que no requereix votació. Aquest sistema intenta propiciar que les opinions minoritàries siguin tingudes en compte per la majoria, però també implica que la minoria no pugui paralitzar la majoria. Això fa que el consens esdevingui una part integrant de la cultura política.

Trobo doncs a faltar un gran debat sobre la democràcia, sobre la neutralitat, sobre l'estat del benestar, sobre un sistema educatiu pensat per fer front a les necessitats de la revolució industrial i amb evidents deficiències per la societat del segle XXI, sobre uns mitjans de comunicació heretats de la dependència a l'Estat espanyol que s'han de repensar i refundar, i una llarga llista de temes vitals per a la construcció d'un nou estat.

Tenim l'oportunitat de repensar-ho tot i ser un punt de referència per a un món cada cop més convuls i desorientat o bé potser ser independents però essent una còpia dolenta d'un Estat espanyol en plena decadència. I no exagero. El que dic ja ens va passar amb l'autonomia quan teníem l'oportunitat de fer les coses diferents i no la vàrem aprofitar i vàrem preferir copiar més que innovar, sigui perquè encara no ens havíem desprès del provincianisme. Sigui perquè tenim tendència a ser innovadors adormits... Em vénen al cap greus exemples que ara no diré.

Necessitem ampliar la base social de l'independentisme i només ho aconseguirem fent realitat un somni català diferent, original, innovador, equitatiu i modern. I el que dic és força conservador, i si no em creuen facin un cop d'ull a l'obra de govern de la Mancomunitat. En Prat de la Riba ni volia ni podia capgirar-ho tot però en canvi va tenir la visió i la valentia d'intentar fer de Catalunya un referent a Europa i va convidar a participar d'aquest procés les ments més brillants i avançades de l'època. Un exemple? Nomenar la Maria Montessori directora del Seminari-Laboratori de Pedagogia.

Espero que algú em respongui i em demostri, amb fets, que m'equivoco i que aquest nou país que una gran majoria somiem, ja s'estigui construint. Però de moment, jo no en tinc gaire evidència.