OPINIÓ
ESCRIPTOR - 10 desembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

La utilitat de la repetició

MIQUEL DE PALOL - ESCRIPTOR
“No s’ha après res de l’any 1937. Amb un ene­mic impla­ca­ble davant, s’és prou incons­ci­ent, inepte i curt de mires de bara­llar-se pel color de la moqueta. La inca­pa­ci­tat per la uni­tat reclama una revisió radi­cal de la casta política en pes

Fa mesos que estic fent el mateix arti­cle? M’hi poso i penso: “Ep, això ja ho has dit.” I que con­ti­nuem igual no és prou raó per tor­nar-ho a dir. Fa anys que he expres­sat cer­tes rea­li­tats que ara són en pri­mer pla de l’actu­a­li­tat, i haver-ho pogut fer no vol dir que sigui més llest que els altres sinó, sim­ple­ment, que conec l’ene­mic. I per això no deixa de sor­pren­dre’m que sor­pren­gui tant els cata­lans l’actu­ació d’Espa­nya. Quan estàs en guerra –i hi estem–, no et pots per­me­tre d’ima­gi­nar que l’ene­mic actuarà segons els teus esque­mes men­tals. Has d’haver estu­diat els seus, per no dei­xar-te arre­ple­gar a cada pas. Als espa­nyols, els passa el mateix, però s’ho poden per­me­tre perquè tenen la força. Si a més se’ls regala l’estratègia, ani­rem de pata­cada en pata­cada, tal com ja està pas­sant. Des­conèixer amb qui te les heus explica en pri­mer lloc la cala­mi­tosa gestió del procés.

En segon lloc ho explica la nega­tiva a pagar els cos­tos de la revo­lució. Perquè –em repe­teixo, ho sé–, quan un ter­ri­tori es vol inde­pen­dit­zar i l’Estat matriu ho vol impe­dir peti qui peti –cre­guin-s’ho, si pogues­sin afu­se­lla­rien i bom­bar­de­ja­rien–, del que cal per acon­se­guir-ho se’n diu revo­lució. I –em repe­tiré de nou–, una revo­lució té un cost molt alt, i no tot­hom està dis­po­sat a pagar-lo. La broma del “no som prous” és fal·laç apli­cada als qui volen la inde­pendència, però pot­ser no tant apli­cada als qui estan dis­po­sats a jugar-s’ho tot. Si fem un cop d’ull a la història veu­rem que una població que fa tres àpats calents al dia, quan té casa i feina (encara que més o menys precària) no s’ho juga tot per un ideal, per més que sigui un que els millo­ra­ria la vida i els faria més feliços. Les revo­lu­ci­ons es fan quan la gent no menja. I tot i així… Quanta gent va assal­tar la Bas­ti­lla? Quanta el Palau d’Hivern? Quants eren els refu­gi­ats a Sierra Maes­tra en algun moment deci­siu de la Revo­lució Cubana?

En ter­cer lloc, i lli­gat a una pre­o­cu­pant falta d’autocrítica seri­osa, és a dir útil per redreçar el rumb i fer bé les coses, hi ha la divisió entre els grups inde­pen­den­tis­tes. No s’ha après res de l’any 1937. Amb un ene­mic impla­ca­ble davant, s’és prou incons­ci­ent, inepte i curt de mires d’estar-se bara­llant pel color de la moqueta. La inca­pa­ci­tat per la uni­tat reclama una revisió radi­cal de la casta política en pes. És casual que només facin vaga de fam els pre­sos del PDe­CAT? No: en el fons hi ha la brega per la supre­ma­cia, que pel que sem­bla passa davant de l’objec­tiu de la sobi­ra­nia. Ho ha dit més d’un: ERC no vol anar junts a les elec­ci­ons perquè (com en les últi­mes) es pen­sen que les gua­nya­ran, i el PDe­CAT (o com se n’acabi dient) volen anar-hi en coa­lició perquè es pen­sen que per sepa­rat les per­drien, i volen con­ti­nuar a davant. Amb aquesta estratègia –o bé ja és tan sols tàctica?– no anem enlloc. L’únic indi­ca­dor d’opti­misme és la cura des­truc­tora dels espa­nyols envers el sobi­ra­nisme català. Em penso que se’n cre­uen més ells que nosal­tres. L’obs­ta­cle per a la inde­pendència no és a Espa­nya, ni a Europa, ni a Was­hing­ton. És a Cata­lu­nya. No és a les altu­res finan­ce­res dels Olimps cos­mo­po­li­tes, és a la cuina de casa.

I, en últim lloc, el pro­blema pot­ser més greu de tots, el que afecta el fona­ment de la causa. El país no està estruc­tu­rat per encar­nar-se en un estat. Cal una arti­cu­lació social de la cul­tura, la ciència, l’art, la tec­no­lo­gia i la indústria capaç de fer-lo efec­tiu, i pot­ser la relació causa-efecte és la inversa: quan es té tot això, la con­seqüència natu­ral és l’Estat. Cata­lu­nya ho ha tin­gut en algun moment de la història. El té, ara? Fallen estre­pi­to­sa­ment les dues colum­nes –seqüenci­als en el temps de la vida del ciu­tadà–: l’edu­cació –la pai­deia dels antics– i la infor­mació. La dis­bauxa de valors sem­bla pro­ducte d’haver dei­xat la gestió en mans de dis­minuïts men­tals, o de lla­dres sense escrúpols. El Barça, els cas­te­llers, la cuina, les plat­ges, el turisme, Gaudí en el punt més alt, no arti­cu­len un país. Es pot atri­buir al resul­ta­disme comer­cial de la glo­ba­lit­zació, però no ser­veix: en ter­mes par­ti­cu­lars, l’Europa culta ha pre­ser­vat els seus valors i els seus con­tin­guts, i Cata­lu­nya ha estat arra­sada per un ven­da­val d’amnèsia, abúlia, plàstic, llet­jor, xivarri, desor­dre i anal­fa­be­tisme. El mal va de dalt a baix; tret de les excep­ci­ons de sem­pre, afecta la majo­ria de la població, i una àmplia majo­ria de la classe diri­gent, una reflex de l’altra.

No hi ha cap remei perquè no s’ha reco­ne­gut, ni tan sols detec­tat, el pro­blema. Aquest cro­nista no es pot repe­tir més. En l’esde­ve­nir, si la parca m’ho per­met, els par­laré de poe­sia.