OPINIÓ
PERIODISTA - 10 desembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

El monstre no dormia

PIUS PUJADES - PERIODISTA

Podíem fer veure que el mons­tre no hi era, podíem creure que les coses havien can­viat, podíem pro­cla­mar als qua­tre vents que havíem girat full, ens podíem ima­gi­nar que tot el que estava per fer era pos­si­ble, podíem... Sí, gai­rebé n’estàvem segurs: Espa­nya era una democràcia moderna, euro­pea, res­pec­tu­osa amb els opo­nents; un estat social de dret basat en la llei, el diàleg, el res­pecte, la soli­da­ri­tat, la igual­tat. El fran­quisme havia mort amb el seu cre­a­dor i, amb empen­tes i rodo­lons, havíem con­que­rit la nor­ma­li­tat euro­pea. És cert que sovint alguna cosa xer­ri­cava, alguna peça fallava, algun engra­natge sem­blava rove­llat. Però n’estàvem segurs: vivíem una democràcia de pri­mer nivell. Modèlica, enve­jada, mira­cu­lo­sa­ment con­que­rida.

Què ho va espat­llar? Ens estàvem enga­nyant? Com en el conte del dino­saure, el mons­tre era a la porta. Espe­rava el moment de treure’s la dis­fressa ama­ble i tor­nar a ense­nyar les dents. Els avi­sos van ser múlti­ples i diver­sos començant pel 23-F, amb uns guàrdia civils fent d’Espar­tero sense cavall, fins a la repressió del pri­mer d’octu­bre a Cata­lu­nya. Cal tenir-ho clar: una part impor­tant de la població espa­nyola que vota con­fon el patri­o­tisme amb el fran­quisme. Creu de cor que els poders de l’Estat hi són per asse­gu­rar la seva pròpia per­vivència i no pas per defen­sar els drets dels ciu­ta­dans. Amb bona fe o amb malícia con­fon l’Estat amb els pode­ro­sos que mani­pu­len en bene­fici propi el diner públic i les ins­ti­tu­ci­ons. Gent d’ordre, diuen, i no s’escan­da­lit­zen quan la cor­rupció arruïna l’eco­no­mia del país. Gent d’ordre, i callen quan des­a­pa­reix la sepa­ració de poders i se sen­ten pro­te­gits quan aquells que hau­rien de mode­rar del debat polític es con­ver­tei­xen en part bel·lige­rant en favor dels més pode­ro­sos.

Els fei­xis­mes neces­si­ten ene­mics, un ene­mic que uneixi. Qui millor que els cata­lans? Aquell Ribera d’esquer­res, que s’ali­men­tava de les engru­nes del PSC, ben aviat va ado­nar-se que el dis­curs anti­ca­ta­la­nista que ofe­ria a la menuda a Bar­ce­lona seria incen­di­ari a la resta d’Espa­nya: es podia ven­dre a l’engròs. Tots con­tra els cata­lans. La veda s’havia aixe­cat. Ja tenien ban­dera. Totes les ànimes enyo­ra­des del “Por el impe­rio hacia Dios” es bara­llen per l’exclu­siva de l’anti­ca­ta­la­nisme. Tots volen lide­rar l’“A por ellos” que tants vots pro­me­tia.

A Anda­lu­sia el dino­saure del fran­quisme sociològic s’ha repar­tit ami­ga­ble­ment entre els tres par­tits de la dreta, per pro­var d’apro­fi­tar l’opor­tu­ni­tat que els soci­a­lis­tes no poden com­pe­tir en la cursa perquè han de menes­ter vots cata­lans a las Cor­tes. I pot­ser perquè cre­uen en una sor­tida pac­tada del pro­blema ter­ri­to­rial. Sor­tida pac­tada? Franco s’ha aixe­cat de la tomba. Aquí ningú no pacta res. Els ciu­ta­dans i els popu­lars i, sobre­tot, els de Vox s’han afa­nyat a ven­dre la seva mer­ca­de­ria més res­clo­sida. Els tor­na­reu a veure cara al sol defen­sant la família tra­di­ci­o­nal, els ser­vei mili­tar, els toros, el Gibral­tar español i el cate­cisme a les esco­les. Con­tra el sobi­ra­nisme, uni­dad de des­tino en lo uni­ver­sal. La sagrada uni­dad de la patria, la len­gua común y la ban­dera. Europa calla. Té prou feina sense nosal­tres.