POLÍTICA
SANT JOAN DE VILATORRADA - 10 desembre 2018 2.00 h

JOSEP RULL 

EXCONSELLER DE TERRITORI I SOSTENIBILITAT EN VAGA DE FAM

“El TC imposa la unitat d’Espanya sobre els drets fonamentals”

 “El propòsit de la vaga és sacsejar consciències”

 “En el judici l’Estat no podrà actuar amb la impunitat amb què ha actuat fins ara”

 “Els processos com el nostre no són fàcils ni ràpids, ni tenen llibre d’instruccions, i la seva complexitat fa que de vegades aflorin preteses febleses o contradiccions”

 “Quan treballem des de la unitat sempre avancem”

JORDI ALEMANY - SANT JOAN DE VILATORRADA
Tot el camí pro­ces­sal fins avui augura una sentència con­dem­natòria. Si no està escrita, està pen­sada
Hi ha un pòsit de pre­venció con­tra les lli­ber­tats, here­tat del fran­quisme, del qual encara no s’han desprès
Hem après que hem de defu­gir el jou de ter­mi­nis inne­ces­sa­ris i de plan­te­ja­ments amb absència de mati­sos
A Europa la millor de les opci­ons seria una llista unitària del món sobi­ra­nista, plu­ral i diversa, però amb una sola veu

Avui és el setè dia que fa vaga de fam i el 294è que és a la presó. Diven­dres ens expli­cava què sen­tia i els motius de la pro­testa i repas­sava l’actu­a­li­tat.

Com està de salut?
Rao­na­ble­ment bé. Estic pas­sant totes les fases que els met­ges ens van expli­car. Els tres pri­mers dies la sen­sació de gana per­sis­teix amb molta inten­si­tat. El quart la sen­sació psi­cològica de men­jar s’ate­nua. Et sents com si flo­tes­sis i, tan­ma­teix, tens una forta per­cepció de luci­desa. I ara ens fan con­trols dia­ris de tensió arte­rial, pes i nivell de sucre.
Com és que va espe­rar tres dies a anun­ciar-la, després que ho fes­sin Sànchez i Turull?
Fer una vaga de fam és una decisió molt per­so­nal. T’endin­ses, lite­ral­ment, en allò més pro­fund de la teva ànima. A mi em va cos­tar fer el pas final. N’has d’estar molt con­vençut. I el teu entorn fami­liar evi­dent­ment et con­di­ci­ona, i t’hi ha d’acom­pa­nyar. D’altra banda, Jordi Sànchez i Jordi Turull tenien la sin­gu­la­ri­tat d’haver vist con­cul­cat el seu dret a sot­me­tre’s, ple­na­ment, a un debat d’inves­ti­dura a pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat.
Com valora la res­posta que està tenint de la soci­e­tat?
El propòsit és sac­se­jar consciències i moure volun­tats davant l’actu­ació deli­be­rada i pre­me­di­tada del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal (TC) per impe­dir-nos d’acce­dir a la justícia euro­pea. La res­posta d’una part impor­tantíssima de la soci­e­tat cata­lana i les expres­si­ons de suport inter­na­ci­o­nal han superat les nos­tres expec­ta­ti­ves. Ens com­mou que tanta gent se soli­da­ritzi amb nosal­tres. Ens envien car­tes, es mani­fes­ten, ens venen a dir bona nit, ens pre­gun­ten què més poden fer. I ara s’ha mul­ti­pli­cat per molt. D’altra banda, no ens can­sa­rem de dema­nar que totes les mobi­lit­za­ci­ons es duguin a terme de manera pacífica i, sobre­tot, aïllant sense com­ple­xos pro­vo­ca­dors, infil­trats i vio­lents.
S’espe­rava que després dels anun­cis el TC digués que ja estava revi­sant els recur­sos?
Una cosa és dir-ho i una altra és fer-ho. Aquí la qüestió relle­vant és que el TC actua con­tra­di­ent la seva pròpia juris­prudència sobre els ter­mi­nis de reso­lució de recur­sos, de 30 dies, quan hi ha una situ­ació de presó pre­ven­tiva. És un àrbi­tre que can­via les regles del joc segons li convé, impu­ne­ment. Vist com ha anat fins ara, el TC imposa la uni­tat d’Espa­nya per damunt de drets fona­men­tals.
Quants recur­sos ha pre­sen­tat?
Jordi Turull i jo, tres con­jun­ta­ment. Jordi Sànchez, set, i un d’aquests com­par­tit amb nosal­tres. Junts hem pre­sen­tat sis escrits d’impuls que ni tan sols han estat proveïts.
Què diria als que veuen estratègia con­tra ERC el fet que tots els que fan vaga siguin del PDe­CAT i de JxCAT?
La vaga de fam és una decisió per­so­nalíssima. No es pot dele­gar, no es pot plan­te­jar en ter­mes gre­ga­ris. Fer-ho així seria una irres­pon­sa­bi­li­tat. Es va posar damunt la taula i, dels set, cadascú va deci­dir, des del res­pecte escru­polós de tots cap a tots. Ens com­ple­men­tem.
Què va pen­sar en lle­gir els escrits d’acu­sació de la fis­ca­lia i l’advo­ca­cia de l’Estat?
Vaig pen­sar que era un pres polític, sense cap mena de dubte. Donen per bona una ins­trucció de Lla­rena que s’acosta, en molts aspec­tes, al deliri. Són argu­men­ta­ris polítics, sense pro­ves, per ava­lar uns delic­tes que no exis­tei­xen en el Codi Penal espa­nyol: la rebel·lió i la sedició sense violència. Res­pec­ti­va­ment, dema­nen per a mi 16 i 11 anys i 6 mesos de presó basant-se en les tres matei­xes acu­sa­ci­ons: haver ela­bo­rat un pro­grama elec­to­ral, haver assis­tit a reu­ni­ons per “pre­pa­rar la inde­pendència” i no haver auto­rit­zat que el vai­xell dels pio­lins amarrés al port de Palamós. És sim­ple­ment al·luci­nant que això pugui pas­sar en un estat de dret de l’Europa del segle XXI.
Què n’espera, del judici?
D’entrada no espero un judici just. Tot el camí pro­ces­sal fins avui augura una sentència con­dem­natòria. Si no està escrita, està pen­sada. L’únic que espero és tenir l’opor­tu­ni­tat de demos­trar que hi ha una causa gene­ral con­tra Cata­lu­nya perquè bona part de la seva població ha mani­fes­tat sense por que vol deci­dir lliu­re­ment el seu futur. Per això s’ha cons­truït arti­fi­ci­o­sa­ment un pro­ce­di­ment judi­cial a fi d’escar­men­tar la gent per aques­tes ànsies de lli­ber­tat. També espero demos­trar que aquesta barra lliure con­tra l’inde­pen­den­tisme és molt peri­llosa per a tot­hom, perquè quan s’obre aquesta porta, la vul­ne­ració de drets civils s’escampa ràpida­ment a tots els àmbits. De totes mane­res, cre­iem que el judici tindrà molt ressò inter­na­ci­o­nal, hi haurà obser­va­dors, i con­fiem que l’Estat no podrà actuar amb la impu­ni­tat amb què ha actuat fins ara.
Va pen­sar que amb Pedro Sánchez les coses podrien can­viar?
En relació amb el judici, no. De fet sem­pre hem posat com a pre­missa que no volem ser mone­des de canvi en cap nego­ci­ació política. Els acords polítics s’han de pro­duir en funció de l’interès gene­ral de Cata­lu­nya, de la cons­trucció d’aquest país nou en totes les seves face­tes que anhe­lem. Ini­ci­ada la via judi­cial, la nos­tra lli­ber­tat ha de venir per l’abso­lució, pel reco­nei­xe­ment que no hem comès cap delicte de rebel·lió, sedició o mal­ver­sació. Dit això, s’havia d’apro­fi­tar la pos­si­bi­li­tat de cen­su­rar i fer fora Rajoy i el seu govern en un exer­cici de dig­ni­tat democràtica, de dig­ni­tat col·lec­tiva.
El suport del Pde­CAT a la moció de cen­sura ha estat en va?
Insis­teixo, només per fer fora el PP del govern de l’Estat, per apar­tar de la vida pública una sèrie de per­so­nat­ges que ens mos­tra­ven el seu menys­preu cons­ta­ment, ja va pagar la pena. Però admeto que vam pen­sar que hi hau­ria prou valen­tia del PSOE per plan­te­jar solu­ci­ons polítiques a un pro­blema que és polític, i ara per ara no s’han plan­te­jat. Per això hem dit, alt i clar, que amb aques­tes con­di­ci­ons no podrem donar suport ni als pres­su­pos­tos ni a l’acció del seu govern. Mal­grat tot, per part nos­tra la porta per començar a dia­lo­gar sem­pre romandrà oberta.
Té atu­ra­dor la regressió de drets a Espa­nya?
Amb l’excusa de fer front al sepa­ra­tisme, que és l’expressió que uti­lit­zen per refe­rir-se al nos­tre legítim, irre­nun­ci­a­ble, pacífic i democràtic dret a deci­dir, hi ha hagut una regressió gene­ra­lit­zada de drets bàsics. Hem estat la víctima pro­pi­ciatòria d’aquesta regressió de drets, però no crec que s’acabi aquí. De fet, músics, artis­tes o humo­ris­tes ja han començat a ser per­se­guits per l’exer­cici de la lli­ber­tat d’expressió. Hi ha un pòsit de pre­venció con­tra les lli­ber­tats, here­tat del fran­quisme, del qual encara no s’han desprès les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les. I men­tre la soci­e­tat espa­nyola no faci net del fran­quisme, els valors democràtics tron­to­lla­ran. També per això aspi­rem a la inde­pendència, perquè no hi veiem solució.
Europa és real­ment la solució? Judici i sentències, fins a arri­bar a Estras­burg, pot durar anys...
Ha de ser part de la solució. Però aquesta passa, en pri­mera instància, per nosal­tres matei­xos. Ens hem de mobi­lit­zar, amb uni­tat, per pro­po­sar i exi­gir solu­ci­ons polítiques, i d’aquí ha de sor­gir una reacció d’Europa. Recórrer a Estras­burg pot durar anys, però no hem de pen­sar tant en el temps que es triga de manera ordinària com en la reacció que hem d’acon­se­guir amb la mobi­lit­zació. Des­taco dues bones notícies vin­gu­des del que en diem Europa: les res­pos­tes de les justícies belga i ale­ma­nya i les dades de l’Ins­ti­tut El Cano, que reflec­tei­xen un cor­rent impor­tant de descrèdit de l’auto­ri­ta­risme de l’Estat con­tra Cata­lu­nya en la població euro­pea.
Dona mol­tes vol­tes al que va pas­sar els últims anys que l’ha dut a la presó?
Sí. I arribo a la con­clusió que, mal­grat l’alt cost, aquest recor­re­gut haurà val­gut la pena en ter­mes històrics, però, sobre­tot, de futur. D’una banda tenim un patri­moni col·lec­tiu imma­te­rial, perenne, a l’entorn de l’1 d’octu­bre, d’una potència extra­or­dinària, i de l’altra, calia saber del cert què hi havia a l’altra banda del mur. Ara ja en tenim una car­to­gra­fia clara. Conei­xem quins camins són plau­si­bles i quins altres invi­a­bles. Sobre aques­tes bases hem de refer l’estratègia per asso­lir el mateix objec­tiu: la inde­pendència.
Sé que no es pene­deix de res, però hi ha alguna cosa que con­si­dera que no es va fer prou bé?
En podria dir dues. No vam tenir prou en compte la potència del “fac­tor por” des­ple­gat pels poders públics, econòmics i mediàtics de l’Estat, i alguns d’aquí, que va col­pe­jar sec­tors amplis de la soci­e­tat cata­lana. Por econòmica, por en ter­mes d’iden­ti­tat... i que ja ho tenim car­to­gra­fiat amb niti­desa. I, evi­dent­ment, hem après que hem de defu­gir el jou de ter­mi­nis inne­ces­sa­ris i de plan­te­ja­ments amb absència de mati­sos.
Quin ha de ser el camí per asso­lir la inde­pendència?
A Cata­lu­nya hi ha una gran majo­ria que cre­uen que tenim dret a deci­dir el nos­tre futur. Aquest és el camí, el de la democràcia, el de poder par­lar, pre­gun­tar, deci­dir. I hau­ria de pas­sar per una taula de nego­ci­ació amb l’Estat. Per apli­car el man­dat de l’1-O o, com han plan­te­jat els pre­si­dents Puig­de­mont i Torra, per obrir la pos­si­bi­li­tat de fer un referèndum pac­tat com el que s’han fet en altres estats més avançats que Espa­nya. Però no es pot tan­car cap via pacífica i democràtica.
Segueix intacta la volun­tat de res­ti­tuir Puig­de­mont de pre­si­dent? Hi ha estratègia?
La res­ti­tució del pre­si­dent i del govern legítim és la pedra angu­lar del pro­jecte de JxCAT. El 155 va ser un veri­ta­ble cop d’estat que hem de rever­tir i cre­iem que ho podrem fer llui­tant con­tra les nos­tres sus­pen­si­ons i amb la modi­fi­cació de la llei de pre­sidència, però, sobre­tot, amb la uni­tat d’acció de les for­ces democràtiques del país.
Què pensa quan sent que l’inde­pen­den­tisme està divi­dit, que no hi ha full de ruta, que ERC i JxCat estan enfron­tats, que el govern de Torra és auto­no­mista, que no hi havia estruc­tu­res d’Estat pre­pa­ra­des, que viuen del pro­ces­sisme...?
Que els pro­ces­sos com el nos­tre no són fàcils ni ràpids, ni tenen lli­bre d’ins­truc­ci­ons, i que la seva com­ple­xi­tat fa que de vega­des aflo­rin pre­te­ses feble­ses o con­tra­dic­ci­ons. Però les anem ges­ti­o­nant i les anem solu­ci­o­nant. Prova d’això és que a Cata­lu­nya hi ha una gran majo­ria de per­so­nes que coin­ci­dei­xen en grans con­sen­sos: que tenim dret a deci­dir, el rebuig a la repressió que patim t i, un de molt impor­tant i sig­ni­fi­ca­tiu, que con­si­de­ren que la monar­quia ja no els repre­senta. Si no hi hagués full de ruta no hauríem arri­bat a aquests con­sen­sos.
Es va adhe­rir a la Crida des de l’inici i estan par­lant, a través d’una comissió, de l’encaix amb el PDe­CAT. Quin ha de ser?
La Crida és un pro­jecte com­pa­ti­ble amb el PDe­CAT. És un pro­jecte d’adhesió indi­vi­dual. Reflec­teix la volun­tat d’orga­nit­zar un movi­ment ampli, divers, plu­ral, que res­pon­gui a l’espe­rit de l’11 de setem­bre i de l’1-O, i que pugui mos­trar-se elec­to­ral­ment com a garan­tia d’una impres­cin­di­ble uni­tat d’acció. I, el més impor­tant, és un pro­jecte que neix amb una volun­tat efímera. Quan asso­lim el nos­tre objec­tiu, ser un país millor en forma de república, haurà de des­a­parèixer per donar pas de nou a cada sen­si­bi­li­tat ideològica. Un ins­tru­ment excep­ci­o­nal per a un moment d’excepció. En aquest con­text, el Pde­CAT ha de con­ti­nuar fent política. I a l’assem­blea naci­o­nal es va esco­llir una comissió dele­gada on hi soc jun­ta­ment amb Lluís Puig, Jordi Turull i Quim Forn, per esta­blir els nivells de coor­di­nació amb la Crida. Des de la presó ens hi estem abo­cant. Volem donar valor a allò que repre­senta el PDe­CAT per bagatge, capi­tal humà, soli­desa, i l’opor­tu­ni­tat de futur de la Crida com a ins­tru­ment d’expressió molt majo­ritària.
Ha tor­nat el debat sobre la uni­tat de llis­tes per les euro­pees.
Pre­ci­sa­ment davant d’Europa és on fa falta més uni­tat. Per tant crec que la millor de les opci­ons seria una llista unitària del món sobi­ra­nista, plu­ral i diversa, però amb una sola veu.
Dife­reix molt el con­cepte d’uni­tat a dins a Lle­do­ners del que tenen els par­tits a fora?
La uni­tat és sem­pre sen­zi­lla d’enten­dre, a dins i a fora: és el resul­tat de deba­tre, nego­ciar i acor­dar una posició comuna. Quan tre­ba­llem des de la uni­tat sem­pre avan­cem.
LA CRÒNICA

Ni matar una mosca

JORDI ALEMANY

Locutori 4 de la presó de Lledoners a les 4 de la tarda. Solitud. N’hi ha 32 més, buits. S’hi arriba després de creuar unes vuit portes i reixes que es tanquen mentre t’acompanya un funcionari de presons i enfiles passadissos, escales i un pati interior. Al final acaben dividint el grup i dirigeixen tots els altres –entre ells un conseller i una exdiputada europea– perquè facin el seu vis-a-vis amb algun dels altres set presos polítics engarjolats preventivament. Un servidor espera Josep Rull en un locutori que imposa i cohibeix però que és molt més gran que els vistos en sèries i pel·lícules. És el seu quart dia de vaga de fam i estic expectant. Apareix i s’esvaeixen els dubtes. Més prim, però fent bona cara, només el delaten els ulls vermells. Ens saludem mà contra mà amb un vidre al mig que està brut de tantes empremtes de salutació. Però no ha perdut la rialla ni l’humor que sempre ha lluït des que el vaig conèixer, a finals del segle passat, quan recorria les poblacions del Vallès explicant les inversions de la Generalitat i, ja el 2003, quan es va presentar per primera vegada d’alcaldable a Terrassa.

I el primer que fa és preguntar per la cocapital vallesana l’endemà dels aldarulls per la concentració de Vox, dels quals comença a voler saber-ne coses, i em pregunta on tenen la seu, qui són... I diu: “Pobre barri de Sant Pere Nord”, que és on van fer l’acte els de la ultradreta, i immediatament recorda: “És on Navarro [PSC] em va guanyar unes eleccions.”

Parla de com es troba, dels controls de salut que li fan, de la quantitat d’aigua que beu i de les visites al lavabo, de com li va dir a un dels funcionaris que li guardés galetes i succedanis de Nocilla que es poden comprar a l’economat per no caure en temptacions. Dirigeix la conversa, com sempre, i reconeix que trobarà a faltar les estones de spinning o ping-pong, però li queda el teatre i intenta evadir-se de tanta actualitat i pressió per la preparació del judici escoltant emissores de ràdio musical. Es mostra agraït de les cartes que reben –tenen un rànquing de procedència i diu amb orgull que guanya Terrassa– i de les visites, també de socialistes. I tota l’estona el ronda una mosca. Li obre la porta perquè marxi, i et preguntes què hi fa a la presó un home que és incapaç de matar una mosca.