No és res d'estrany que la majoria de balanços que es fan aquests dies per posar en context com el fins ara alcalde de Girona, Carles Puigdemont, va arribar ahir a la presidència de la Generalitat arrenquin aquell 11 de setembre del 2012. La Diada del 2012 va passar a la història com la jornada en què la societat civil va agafar els rems de l'autodeterminació. Va ser llavors quan, després que un milió i mig de persones, segons dades de la Guàrdia Urbana, es manifestessin per Barcelona reclamant la independència amb el lema Catalunya, un nou estat d'Europa, Artur Mas va fer el pas –un pas endavant– per intentar assumir el lideratge del procés sobiranista. Una decisió que al cap d'una mica més de tres anys el va dur dissabte a fer “un pas al costat”, segons les seves pròpies paraules.
“No és un punt final,el procés continua”, va dir Mas el 2014 després del no del Congrés a facilitar la consulta
Aquell setembre, amb el clam independentista al carrer, les coses van començar a anar de pressa: el dia 20, Mas i el president espanyol, Mariano Rajoy, es van reunir a La Moncloa per parlar del pacte fiscal, però la cita no va anar bé i al cap de pocs dies Mas va convocar eleccions anticipades. CiU va revalidar la victòria a les urnes el 25 de novembre, tot i que es va veure forçada a pactar amb ERC per formar govern. La coalició liderada per Mas va perdre dotze escons, la majoria dels quals van anar a l'ERC d'Oriol Junqueras, que havia fet campanya amb un discurs que defensava la independència d'una manera molt més descarada.
Aquell Catalunya, un nou estat d'Europa, es va convertir la Diada del 2013 en una Via Catalana que va congregar 1,6 milions de persones agafades de les mans en els 400 quilòmetres que separen el Pertús, al nord, amb Alcanar, al sud. La mobilització social de la ciutadania es va tornar a repetir i fins i tot es va fer més gran que l'any abans, perquè la gent volia mostrar als dirigents polítics que no es podia defallir, tot i que des del principi del 2013 ja va entrar en joc el Tribunal Constitucional per posar bastons a les rodes. Només de començar l'any, el Parlament va aprovar la declaració de sobirania presentada per CiU, ERC i ICV. Cinc diputats del PSC van trencar la disciplina de vot i no van participar en la votació.
Eren dies de buscar la manera de dialogar per acordar amb l'Estat una consulta legal pel dret a decidir i paral·lelament es va constituir el Consell Assessor per a la Transició Nacional, l'òrgan format per acadèmics i professionals de prestigi i de diferents àmbits amb l'encàrrec de preparar el full de ruta cap a la consulta sobiranista. I la resposta als passos endavant fent camí cap al procés sobiranista va arribar de l'Estat amb forma de resolució del Tribunal Constitucional: va suspendre la declaració de sobirania del Parlament i va admetre a tràmit la impugnació del govern espanyol.
Malgrat això, al juny es va constituir el Pacte Nacional pel Dret a Decidir per visualitzar la unitat entre desenes d'entitats i partits. Mas va anunciar que demanaria per carta a Rajoy la sol·licitud per celebrar la consulta sobre el futur de Catalunya al llarg del 2014. Les mostres de suport del carrer van tornar a arribar tant amb el Concert per la Llibertat al Camp Nou –amb més de 90.000 espectadors– com amb la Via Catalana i les samarretes d'Ara és l'hora.
Via Catalana, la via romana
Emmirallant-se en la Cadena Bàltica de 1989, els manifestants van donar forma a la Via Catalana donant-se les mans resseguint el traçat de l'antiga Via Augusta romana, entre la frontera amb la Catalunya del Nord i la del País Valencià. La convocatòria ciutadana es va desbordar i els mitjans de comunicació de tot el món se'n van fer ressò. El referèndum, però, continuava sense concretar-se, Rajoy responia a Mas, també per carta, que l'Estat estava disposat a dialogar “amb respecte al marc jurídic”. Aquell 2013 es va tancar amb una de les piruetes polítiques del procés a última hora i en l'últim moment: la famosa doble pregunta. El 12 de desembre, el president de la Generalitat va convocar el referèndum per al 9 de novembre del 2014, d'acord amb el govern espanyol o de manera tolerada. Flanquejat per dirigents de CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP, va anunciar que la polèmica i mil voltes posada en dubte pregunta seria doble: “Vol que Catalunya esdevingui un Estat?” I, si és un sí: “Vol que sigui un Estat independent?”
Aquella Catalunya, un nou estat d'Europa del 2012 i aquella Via Catalana de 400 quilòmetres de punta a punta del Principat del 2013 es van tornar a superar la Diada del 2014 amb la construcció d'una gegantina V –de voluntat, vot i victòria– per les avingudes Diagonal i Gran Via de Barcelona. L'ANC i Òmnium van tornar-se a fer sentir per reclamar que les institucions polítiques mantinguessin ferm el camí cap al referèndum.
Només de començar el 2014 –el que havia de ser l'any de la votació de sí o no a la independència, segons el full de ruta–, el Parlament va aprovar demanar al Congrés la competència per poder convocar el referèndum. Va tornar a entrar en acció el Tribunal Constitucional per tombar per unanimitat la declaració de sobirania del Parlament i ho va rematar el Congrés dient no a la transferència a la Generalitat de les competències pel 9-N. “No és un punt final, el procés continua”, va declarar Mas.
Amb unes eleccions europees pel mig, en què ERC va superar CiU a Catalunya, i amb la CUP aixecant la veu apel·lant a la desobediència civil en cas que no es pogues fer la votació sobre el futur del país, una setmana després de la Diada de la V –una imatge molt plàstica que havia aconseguit internacionalitzar encara més el procés– el Parlament va aprovar la llei de consultes. La llavors presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, va pronunciar l'ara encara recordat discurs: “Parlament, govern i president, posin les urnes.” I Òmnium havia dut diferents colles castelleres a fer la volta al món. El govern Rajoy va continuar tot l'any amb l'actitud immobilista i la minsa predisposició al diàleg. Mas es va acabant traient del barret el procés participatiu que, tot i no tenir cap valor jurídic, va convertir en tot un símbol el 9-N. La consulta es va celebrar i va aconseguir mobilitzar 2,3 milions de votants, 1,8 milions dels quals ho van fer a favor de la independència. La querella contra Mas i les conselleres Irene Rigau i Joan Ortega es va admetre a tràmit i la societat va tornar a reaccionar amb una campanya d'autoinculpacions promoguda per l'ANC.
Amb el calaix dels records cada cop més ple –la suma de la manifestació Catalunya, un nou estat d'Europa del 2012; la Via Catalana de 400 quilòmetres de punta a punta del Principat del 2013; la V gegantina (de voluntat, vot i victòria) per les avingudes Diagonal i Gran Via de Barcelona el 2014–, va arribar la quarta prova de força ciutadana. L'ANC i Òmnium van plantejar l'11 de setembre del 2015, coincidint amb l'obertura de la campanya electoral del 27-S, tot i que no per a tothom, com un plebiscit. La campanya va quedar en un segon pla i l'independentisme va omplir l'avinguda Meridiana, escollida per ser símbol de l'heterogeneïtat i per dir així que el nou estat que s'aspira a construir també vol ser heterogeni.
Les eleccions del 2015 havien de ser el referèndum definitiu sobre la independència i Mas va lluitar des del primer moment per construir una candidatura sobiranista unitària. Després de mesos d'estira-i-arronsa, Junts pel Sí –amb participació de CDC, ERC i membres de les entitats sobiranistes– es va concretar el juliol del 2015. Amb Raül Romeva de cap de llista i Mas en el numero 4, JxSí va guanyar el 27-S, però sense majoria absoluta. Van necessitar la CUP per posar fil a l'agulla al full de ruta independentista. Mas no va retenir el control del projecte sobiranista ni tampoc el seu futur polític. Els cupaires s'han mantingut en el vet a la seva investidura. L'acord de govern in extremis per evitar noves eleccions va arribar dissabte. Ahir Mas es va acomiadar.
