OPINIÓ
SOCIÒLEG I ALCALDE VILASSAR DE DALT - 11 gener 2019 2.00 h

XAVIER GODÀS

 

SOCIÒLEG I ALCALDE VILASSAR DE DALT

L’extrema dreta espanyola és una qüestió catalana

XAVIER GODÀS - SOCIÒLEG I ALCALDE VILASSAR DE DALT
Des d’un punt de vista de defensa de la democràcia no es pot fer veure que el que passi a Espa­nya no ens incum­beix

L’ auge de les for­ma­ci­ons polítiques i els movi­ments d’extrema dreta a Europa i al món ens inter­pel·len a Cata­lu­nya i a l’Estat. A Cata­lu­nya és públic i notori que des de l’1 d’octu­bre del 2017 hi ha un incre­ment de l’acti­vi­tat ultra que porta un reguit­zell fins ara impune d’agres­si­ons i asse­nya­la­ments. El PP i Ciu­ta­dans han estat enco­bri­dors d’aquesta hiperac­ti­vi­tat fei­xis­tit­zant. A l’Estat, l’emergència de Vox després de les elec­ci­ons a Anda­lu­sia ha con­fi­gu­rat una tríada de dreta intran­si­gent que es des­plaça en bloc cap a l’extrem. Es con­fi­gura una ofen­siva en tota regla con­tra els objec­tius de progrés de l’esquerra, el movi­ment femi­nista i les naci­ons sense estat dins l’Estat. Recon­fi­gu­ració cen­tra­lista d’Espa­nya, retrocés de les lli­ber­tats civils, apun­ta­la­ment del capi­ta­lisme finan­cer i els interes­sos de l’Íbex 35 con­tra els interes­sos de vida digna i plena de les majo­ries soci­als.

Cen­trant-nos en Espa­nya, l’esce­nari que s’albira és enor­me­ment pre­o­cu­pant. La mateixa pre­o­cu­pació que devien sen­tir el pre­si­dent Com­panys i tota la resta el 1934, quan la República fou usur­pada per la CEDA i els obrers astu­ri­ans i la Gene­ra­li­tat repu­bli­cana es van plan­tar amb les con­seqüències per tots cone­gu­des. La història ens ense­nya que des del punt de vista de totes les for­ces polítiques democràtiques cata­la­nes que s’auto­de­no­mi­nen repu­bli­ca­nes (no només les inde­pen­den­tis­tes), res d’allò que passi a Espa­nya en relació amb l’avenç de l’extrema dreta ens és aliè. És una sim­ple qüestió de sen­tit comú: la hipotètica nova hege­mo­nia a Espa­nya d’un marc de dreta esco­rat a la banda extrema pro­dui­ria un con­text polític d’acar­nis­sa­ment encara més ferotge con­tra les aspi­ra­ci­ons d’auto­de­ter­mi­nació cata­la­nes i de les bas­ques. Des d’un punt de vista de defensa de la democràcia, doncs, és evi­dent que a Cata­lu­nya no es pot fer veure que el que passi a Espa­nya no ens incum­beix.

L’extrema dreta espa­nyola és una qüestió cata­lana perquè beu de la doble ofen­siva con­tra el progrés social i les deman­des perifèriques d’alli­be­ra­ment naci­o­nal que ja sus­ten­ta­ren la reacció fei­xista del cop d’estat del 1936. És una qüestió cata­lana perquè, si aquí pre­te­nem resol­dre el con­flicte polític amb l’Estat per la via democràtica, qual­se­vol afe­bli­ment més del ja prou malmès marc democràtic ens fa anar de dret cap a una major sub­missió. I és una qüestió cata­lana perquè des del punt de vista de les for­ces polítiques de progrés mai hem de donar l’esquena a la gent democràtica i pro­gres­sista que als pobles d’Espa­nya estan dis­po­sa­des a plan­tar cara a l’ofen­siva ultra. Podem dis­cre­par sobre la solució al con­tenciós català, però per fer front a l’embat de l’extrema dreta som ali­ats, com ho vam ser amb l’opo­sició a la CEDA i la con­fi­gu­ració dels fronts popu­lars.

L’inde­pen­den­tisme català mai no pot ser aïlla­ci­o­nista. Pri­mer, perquè hem de fer de la soli­da­ri­tat més ele­men­tal un dels trets carac­terístics dels que som favo­ra­bles a exer­cir el dret d’auto­de­ter­mi­nació; segon, perquè és fàcti­ca­ment impos­si­ble aïllar-se de les rela­ci­ons de força polítiques que es donen en el marc de l’Estat en què encara som; ter­cer, perquè en ple segle XXI l’aïlla­ci­o­nisme és pura fan­ta­sia.

Com a home d’esquer­res que pre­tenc poder exer­cir el dret d’auto­de­ter­mi­nació a Cata­lu­nya, em declaro soli­dari amb totes les dones que ara encara es poden veure més des­pro­te­gi­des per la revisió de les lleis con­tra la violència mas­clista impul­sada per Vox i secun­dada pel PP; amb totes les naci­ons sense estat que sen­ten peri­llar fins i tot les seves auto­no­mies limi­ta­des; amb els tre­ba­lla­dors i les tre­ba­lla­do­res que veuen com se’ls dis­cu­teix un incre­ment encara ridícul del salari mínim inter­pro­fes­si­o­nal; amb tots aquells i aque­lles que havien sor­tit de la por a expres­sar la seva sexu­a­li­tat i que ara volen tor­nar a recloure en arma­ris d’inti­mi­tats pro­hi­bi­des; amb tota la pro­fessió del peri­o­disme que con­trasta fets i que explica crítica­ment el món perquè en l’horitzó hi ha que pugui aca­bar ven­cent la men­tida difosa con­tra les veri­tats com­pro­va­bles. Podríem con­ti­nuar amb altres exem­ples.

Soc soli­dari amb totes aques­tes gents de les espa­nyes, d’Europa, del món. I a mi aquí em tenen de com­pany.