OPINIÓ
11 gener 2019 2.00 h

KEEP CALM

La força de Junqueras

ANDREU PUJOL
Aquesta capa­ci­tat d’ultra­pas­sar coti­lles i clixés ha estat la prin­ci­pal força de l’inde­pen­den­tisme

Entre tanta far­ta­nera i reunió fami­liar, les cele­bra­ci­ons nada­len­ques també ens ofe­rei­xen una pausa. Aquesta dèria tan gene­ra­lit­zada de dei­xar-ho tot per “pas­sat fes­tes” és la manera d’exer­cir el ter­cer mana­ment, el que ens insta a san­ti­fi­car-les. Durant aquests dies de repòs i reco­lli­ment podem apro­fi­tar per reduir uns quants centímetres la pila de les lec­tu­res pen­dents, amb un ritme una mica més acce­le­rat que el que per­me­ten les esto­nes fur­ti­ves roba­des a la rutina. Així és com m’he pogut ven­ti­lar, entre d’altres, el lli­bre d’en Sergi Sol titu­lat Oriol Jun­que­ras. Fins que siguem lliu­res, que ja enca­dena diver­ses edi­ci­ons i que ha tret el cap durant unes quan­tes set­ma­nes a les llis­tes dels èxits edi­to­ri­als. El fet que l’autor sigui un dels col·labo­ra­dors més pro­pers del líder polític, avui empre­so­nat arbitrària­ment, fa que ens pugui ofe­rir un punt de vista pro­per –gai­rebé microscòpic– del per­so­natge, a par­tir del qual podem pro­jec­tar una visió glo­bal del seu pen­sa­ment, con­ver­tint en cate­go­ria la mul­ti­pli­ci­tat d’anècdo­tes que s’hi cusen. El Jun­que­ras de Sant Vicenç dels Horts és indes­tri­a­ble del Jun­que­ras del govern que impulsa el referèndum de l’1 d’octu­bre. És per això que en aquest relat s’hi inter­ca­len les històries vicen­ti­nes, les dels amics d’orígens diver­sos que el van aju­dar a ser alcalde i que avui con­ti­nuen essent els seus defen­sors més lle­ials, amb l’intens relat del seu paper deter­mi­nant en la vida política del país com a vice­pre­si­dent, com a ideòleg i com a pres polític. Hi ente­nem que, tant en la seva acció política local com en la naci­o­nal, hi ha la mateixa consciència de for­mar part d’una comu­ni­tat que és plu­ral, però que té un futur en comú i que té dret a con­fec­ci­o­nar-lo. Aquesta capa­ci­tat d’ultra­pas­sar coti­lles i clixés ha estat la prin­ci­pal força de l’inde­pen­den­tisme, perquè li ha permès anar a inter­pel·lar més enllà de les seves tra­di­ci­o­nals fron­te­res. Així ha de seguir essent.