OPINIÓ
11 febrer 2019 2.00 h

LA GALERIA

La Comissió Europea

JOSEP M. LOSTE
La Comissió Euro­pea no pot con­ti­nuar fent l’orni res­pecte al cas català

El pas­sat diven­dres 1 de febrer d’enguany una vin­tena d’acti­vis­tes de l’ANC van ocu­par –d’una forma escru­po­lo­sa­ment pacífica i cívica– la dele­gació a Bar­ce­lona de la Comissió Euro­pea, en pro­testa, per tal d’exi­gir la lli­ber­tat dels pre­sos polítics cata­lans, con­tra una presó pro­vi­si­o­nal exces­siva i arbitrària, i perquè tin­gues­sin temps per pre­pa­rar el judici. No hi ha dubte que la Comissió Euro­pea és una ins­ti­tució clau de la UE que té, hau­ria de tenir, molt a dir –hau­ria d’impli­car-se de debò– en l’actual con­tenciós català. De fet, la Comissió Euro­pea, per defi­nició, és una ins­ti­tució inde­pen­dent dels estats mem­bres, que repre­senta la UE en el seu con­junt; a més és res­pon­sa­ble –mal­grat les greus irres­pon­sa­bi­li­tats del seu actual pre­si­dent– davant del Par­la­ment Euro­peu i, jun­ta­ment amb el Tri­bu­nal Euro­peu de Luxem­burg, ha de fer com­plir la legis­lació euro­pea. De fet, la Comissió Euro­pea té un cert grau de res­pon­sa­bi­li­tat per tal de mediar en la causa –democràtica, social i naci­o­nal– cata­lana, que ja actu­al­ment és una pro­blemàtica, que ultra­passa el marc ins­ti­tu­ci­o­nal i legis­la­tiu espa­nyol, i és clara­ment d’abast euro­peu.

Ningú no pot negar que el punt clau –en què la ins­ti­tució que pre­si­deix el luxem­burguès Jean-Claude Juncker s’hau­ria de mullar de debò– és en la qüestió de l’auto­de­ter­mi­nació; en el sen­tit de fer pos­si­ble un referèndum acor­dat que per­meti saber exac­ta­ment què pen­sen els cata­lans sobre el seu futur col·lec­tiu. Cal dir, alt i clar, que l’auto­de­ter­mi­nació no és cap delicte, sinó més aviat tot el con­trari. L’auto­de­ter­mi­nació és l’ins­tru­ment clau per tal de resol­dre un con­flicte que fa més de tres segles que dura. L’auto­de­ter­mi­nació, sense cap mena de dub­tes, és sinònim de lli­ber­tat i democràcia. A hores d’ara és incom­pren­si­ble que dotze per­so­nes inno­cents siguin acu­sa­des pel minis­teri fis­cal per uns delic­tes que no han comès –atesa la manca de violència dels esde­ve­ni­ments del 1-O i el 3-O de 2017. Per altra banda, en aquest cas la presó pre­ven­tiva/pro­vi­si­o­nal ha esde­vin­gut una autèntica ven­jança política; a més a més, els nos­tres pre­sos polítics cata­lans, si han de ser jut­jats, ho hau­rien de ser pel TSJC a Bar­ce­lona i no pas pel Tri­bu­nal Suprem a Madrid. De tot això, a l’entorn del con­tenciós català apli­cat amb fake jus­tice, la Comissió Euro­pea no pot con­ti­nuar fent l’orni; en qual­se­vol cas, el que queda clar és que la res­posta del poble català ha de ser pacífica, de deso­bediència cívica i deci­dida, amb uni­tat d’acció de par­tits polítics i enti­tats sobi­ra­nis­tes.