EPIGRAFE

  • Artículo de

    logo

Llengües i política

La Vanguardia en català | 11/05/2015 - 00:00h


No cal ser partidari de la independència per lamentar l'antiquíssima incomoditat espanyola amb la llengua catalana. És per això que el ministre Wert pot fer electoralisme: exigint al TSJC la imposició del 25% les classes vehiculars en castellà i demanant que es modifiqui el procés de preinscripció escolar. És evident que el PP busca desviar l'atenció dels seus corruptes: la guerra de les llengües sempre ajuda a escalfar els cors dels votants de­cebuts. Ho vèiem també el més de març passat a les Corts Valencianes: divide et impera. Menys evidents, però igualment sospitoses són les sentències que sobre Catalunya emeten el Suprem i el Cons­titucional.

No calia formar part del grup d'historiadors d'aquell inútilment bel·licós, polititzat i poc intel·ligent simposi "Espanya contra Catalunya" per tenir notícia d'una llista infinita de prohibicions i ac­cions repressives que la llengua catalana ha sofert al llarg de segles. No és una qüestió opinable: l'inventari de lleis, normes i do­cuments repressius ha estat publicat i consta en els repertoris legals del nostre Estat (i de l'Estat francès). Tot el que l'Espanya democràtica opina i fa amb relació a les llengües que no són la castellana hauria de partir de la consciència d'aquella llarga persecució, de la qual el franquisme va ser un de tants capítols.

Quan el rei Joan Carles anys enrere va pronunciar un discurs afirmant que el ­castellà ha estat sempre llengua d'unió i trobada, es va produir una discussió en­ganyosa. Als mèdia de la capital, es va defensar la idea que el castellà no ha estat mai imposat, atès que és present en la vida cultural i econòmica catalana des del segle XV. Per als mitjans catalans, en canvi, que recordaven les persecucions històriques, aquella afirmació va ferir com una burla. El fet és que el funcionari redactor del ­discurs del Rei havia llegit, sense gaire atenció, un llibre de Juan R. Lodares: ­Cervantes, historia humana del español, que sosté el següent: el castellà va ser ­llengua d'atracció econòmica a Catalunya des del segle XV. Lodares, que va morir d'accident en plena producció intel·lec­tual, va escriure un relat darwinista i neoliberal de les llengües peninsulars i, per concloure, es preguntava: si el castellà s'ha convertit en una gran autopista interna­cional: ¿quin sentit té persistir en la utilització de camins arcaics i sense asfaltar com el català? Per explicar l'expansió del castellà a Ca­talunya, Lodares sostenia: "Més important va ser l'or que l'espasa". Cito a Lodares només per recordar que fins i tot qui amb més habilitat va explicar la presència històrica del castellà a Catalunya per ­raons pragmàtiques (or), no va negar la importància de la violència d'Estat (espasa).

És evident que els castellanoparlants d'avui no són responsables d'aquells abusos històrics passats, però sembla just ­demanar-los que es distanciïn dels plantejaments cínics. És cínic i avantatgista comparar els segles de repressió i persecució que ha sofert el català amb la política lingüística catalana actual (oblidant que ha estat elaborada democràticament i que s'acosta, sense arribar-hi, a la de països tan democràtics com Suïssa).

Ara bé, la reflexió sobre la política lingüística catalana no seria precisa ni democràtica, si oblidés, com fa constantment el catalanisme, que el castellà és la llengua pròpia i habitual d'una gran majoria de catalans (50,73% segons el darrer estudi en contrast amb el 36,29% de catalanoparlants). El castellà no pot ser tractat com una llengua aliena o estranya. Cada vegada que les institucions catalanes s'oposen a la introducció de la llengua castellana com a vehicle d'aprenentatge escolar estan, no contradient un ministre destraler, només. També estant burxant la sensi­bilitat dels castellanoparlants de Catalunya. Oi més quan, llegint la programació lingüística de moltes escoles d'elit (Aula, per exemple, de la qual va ser alumne el president Mas), es constata que, pel que fa a les llengües, funcionen exactament com proposa C's.

La política lingüística busca protegir la llengua feble. En això hi està d'acord fins i tot el Tribunal Constitucional (sentència del 2010). Però la protecció només s'aguanta sobre el fonament d'un gran consens, sobre un gran pacte de la ­societat catalana amb ella mateixa. Aquest pacte hi va ser. Però ja no és clar que encara hi sigui (veurem quin mapa dóna el cicle electoral d'aquest any).

En contra del que tòpicament s'afirma, la independència complicaria el futur del català, atès que, com ha estu­diat el professor Branchadell, la reclamació per part dels castellanoparlants d'un xarxa escolar pròpia (i de moltes altres singularitats) estaria protegida pel dret internacional. Ara bé, especulacions al marge, és un fet que la llengua catalana ja és el perjudicat més clar del maniqueisme que ha introduït l'independentisme: s'està esquerdant el consens que la societat catalana havia construït entorn de la política lingüística (només qüestionat tradicionalment pel PP i, en els últims anys, per C's). És per això que alguns ens oposàvem a una tria binària: o sí o no. I és que el plantejament binari, sigui quin sigui el resultat, inevitablement erosiona l'acord transversal que ha fet possible els anys d'immersió. La política lingüística ja no només s'impugna des de Madrid. Si el previsible augment de C's es confirma, per primera vegada a l'interior de la Catalunya contemporània, els opositors a la protecció del català tindran un suport no només decidit, també determinant.