Què sabia Jordi Pujol?

11/05/2017 00:17 | Actualizado a 11/05/2017 03:08

Després de la tragèdia pot arribar el ridícul. La nota manuscrita en la qual Marta Ferrusola seria “la mare superiora” contri­bueix a transformar el drama en un vodevil grotesc. A efectes d’impacte sobre l’opinió pública, importa poc si aquest document és autèntic, fals o manipulat per algú, el que compta és la percepció de conjunt. Tampoc importen els motius reals dels germans Cierco per lliurar aquest material a la Fiscalia, ni el fet que aquests banquers ­andorrans estiguin assessorats per l’ex­comissari de policia Villarejo, el de l’anomenada “brigada política” de Fernández Díaz a Interior. Tot això es difumina.

El que pesa és l’ensulsiada política i moral del polític més important de la Catalunya del segle XX, una figura de relleu europeu que acaba els seus dies enmig de la ­vergonya, de l’escarni i –ara també– del ridícul més feridor. Pujol està escrivint ara sobre l’honor, és una forma d’enfrontar-se a les tenebres domèstiques. Malgrat la seva disciplina i fortalesa mental no crec que l’expresident estigui preparat –en canvi– per contemplar com aquesta història acaba reduïda als seus contorns més bufonescos i autoparòdics. Una cosa és el deshonor i una altra és veure com el joc d’impostures esdevé combustible de la conyeta col·lectiva. Val a dir que els primers fabricants d’acudits sobre la situació han estat Marta Ferrusola i Jordi Pujol Ferrusola, només cal recordar les seves compareixences a la comissió d’investigació parlamentària.

El ridícul de certs detalls té l’efecte de ­refrescar les preguntes que ja es van fer a partir del vespre del 25 de juliol del 2014, quan Pujol va difondre –seguint l’estratègia de la seva dona i del seu primogènit– una nota breu per confessar que havia tingut durant anys diners no declarats d’una herència del seu pare, Florenci Pujol, a l’estranger, la qual cosa el converteix a ulls de tothom en un evasor fiscal i en algú que predicava el que no feia. De totes les preguntes, n’hi ha una que domina: què sabia Jordi Pujol? Sabia tot el que feien la seva dona i els seus fills? En sabia només una part? No ho volia saber? Feia veure que no ho sabia? Deixava fer sense preguntar? Deixava fer algunes coses i altres no? Aclarir aquest punt és fonamental, per bé que la resposta –sigui la que sigui– no llevaria ni un gram de l’enorme responsabilitat política del líder nacionalista. Responsabilitat per haver permès tot el que passava al seu voltant.

A finals del 2002, un ex-alt càrrec de la Generalitat va explicar-me el següent, un testimoni que vaig publicar el 2003, en la primera edició del llibre Ara sí que toca!: “Pujol va dilapidar, mentre tirava endavant les seves iniciatives en favor del país, els diners de l’avi Florenci i, alhora, no va pensar a fer diners per als fills, enderiat com estava a reconstruir Catalunya. Els fills creuen que Pujol els va fer una mala passada a tots plegats, a l’avi i a ells mateixos i, llavors, reclamen el dret a fer diners pel seu compte, i com més millor.

(Getty)

En aquesta argumentació troben una­ ­aliada formidable en la mare, la Marta, que pressiona perquè el pare comprengui i ­toleri les activitats dels fills. El missatge que Marta Ferrusola i els seus fills –els grans, principalment– fan entendre a Pujol és que, en certa manera, ell ja no té dret a dir res ni a queixar-se, a causa de la dimissió del paper que li tocava al seu dia com a pare proveïdor”.

És una fotografia plausible, descarnada, que encaixa amb altres dades sobre la família Pujol Ferrusola i que, a més, té l’afegit –important– d’introduir un dubte raonable sobre l’existència de la deixa del pare de Pujol, un extrem apuntat per fonts properes a l’expresident.

Per completar aquesta possible resposta, recupero també les paraules antigues d’un altre càrrec rellevant de Convergència aquells anys: “Marta Ferrusola és la protectora oficial de la família, sempre ho ha estat, des que el pare va ser a la presó; avui segueix sent el cap pensant del clan i la millor organitzadora”. I els mots de Josep Pujol Ferrusola, recollits l’any 2002, sobre ell i els seus germans: “Tots som profundament nacionalistes, per la via materna. La versió del Pujol en estat pur és la Ferrusola i nosaltres hem estat educats per ella”. Més enllà de la ­dimensió judicial i del soroll, el quadre familiar apareix clarament perfilat.

Tot això s’ha de posar al costat de dues realitats que eren conegudes a partir dels anys noranta. Primera: després de la pugna entre Jordi Pujol i Miquel Roca per la successió en el lideratge i pel control del partit (crisi de 1992-93), el primogènit va agafar un paper essencial dins de CDC en tot allò que tenia relació amb el finançament de l’organització, mentre els roquistes van ser apartats. Segona: l’expresident va ordenar a Xavier Trias i Joaquim Triadú que vi­gilessin els possibles excessos del seu ­primogènit i, alhora, mai no va permetre comentaris de tercers sobre les activitats poc clares de membres de la seva família, cosa paradoxal.

Què sabia Jordi Pujol? Si algun dia vol explicar-se de debò, no podrà eludir aquesta pregunta.