Sense mapa ni calendari

11/05/2017 00:17

Un dels trets de la política democràtica és donar respostes a les qüestions que han de ser de domini públic. La transparència no és cap altra cosa que traslladar als ciutadans com es gestiona la cosa pública. Una societat desinformada cau en la confusió i el desconcert.

Un dels requisits és disposar de calendaris previsibles. A la Gran Bretanya hi haurà eleccions el 8 de juny. També al juny se celebraran les legislatives a França per saber quins suports té Macron a l’ Assemblea Nacional. El Bundestag s’elegirà el 24 de setembre a Alemanya i sabrem si Àngela Merkel reva­lidarà per quarta vegada el seu càrrec.

A Espanya la corrupció ha pujat a cotes insospitades, hi ha centenars de casos en els tribunals, algú compleix penes de presó i n’hi ha també que eviten entrar al presidi tornant tot o part dels diners que han defraudat com a conseqüència de pactes d’última hora amb la fiscalia. Les democràcies no són ni perfectes ni exemplars. Però si la llibertat actua a camp obert té tots els elements per corregir els abusos i castigar o fer fora els seus responsables.

Escoltava l’altre dia una alta personalitat institucional assegurant que en una Catalunya independent no hi hauria corrupció. Quina ignorància tan gran sobre la condició humana de tots els temps i a tot arreu. Una altra cosa seria prometre que es perseguiria la corrupció i s’exigirien responsabilitats davant els tribunals. Com a tot arreu.

Però aquí ens falten els calendaris i els mapes. S’han segrestat els fets, les lleis i les intencions. La CUP sosté el Govern i és la que exigeix que al setembre, o abans, se celebri el referèndum. L’antiga Convergència es plega a les exigències dels cupaires i promet el que els de­manen encara que després es resisteix a posar-ho en pràctica. Oriol Junqueras parla en veu baixa de les urnes per al ­referèndum i la portaveu Neus Munté afirma que ja es dirà més endavant qui firma la comanda de la compra d’urnes. Com a societat adulta mereixem més explicacions. Ningú no és l’amo de res. Potser ja n’hi ha prou de fer comèdia.

La llei de la transitorietat jurídica la coneixen molt poques persones. Ni tan sols els grups de l’oposició han tingut el privilegi de fer-hi un cop d’ull. Està amagada en un calaix. Això no és seriós. Però, sobretot, no és dins del marc dels usos democràtics de qualsevol país europeu. La comissió sobre el jutge Vidal es va ventilar en una primera sessió imposant el veto a totes les compareixences. Amb aquest tarannà i aquestes formes no es pot arribar gaire lluny. Però tot sigui per la causa.

És cert que Rajoy s’ha instal·lat en el quietisme pensant que el conflicte es resoldrà a cop de lleis i tribunals. Cap de les dues parts no facilita una sortida ­política. A Madrid perquè es consideren més forts i aquí perquè es pensa guanyar amb l’astúcia. Mentrestant, han transcorregut cinc anys amb un sol tema en el debat polític. I no sabem on som. Ho sap el president Puigdemont? El vicepresident Junqueras, possiblement, en té una certa idea. O no. El temps ens ho dirà.