El cas de Convergència i Unió és bastant atípic. Les aliances estables entre partits no són habituals perquè solen durar poc temps. I si duren poc és perquè tendeixen a trencar-se ràpidament, perquè el partit més gran acostuma a absorbir el més petit o perquè els partits integrants decideixen desaparèixer i es fonen en un de nou. Però res d'això ha passat fins ara en el cas de CiU, una aliança que aquest any ha de complir els 37 anys de vida. Certament, ha experimentat nombroses crisis i ha patit canvis -el 2001, coincidint amb la retirada de Pujol, va passar de ser una simple coalició a convertir-se en una federació de partits-, però l'essència de l'aliança s'ha mantingut invariable tots aquests anys, i això ajuda a entendre el perquè del seu manteniment i també per què la seva continuïtat ara es veu amenaçada. CiU era inicialment una aliança entre partits molt desiguals pel que fa a força, dimensions i lideratge, i complementaris des del punt de vista ideològic. Eren desiguals perquè en les primeres eleccions democràtiques a Unió li havia anat molt pitjor que a CDC i estava sumida en una profunda crisi interna que no es donaria plenament per resolta fins a mitjans dels anys 80. I eren complementaris perquè CDC aportava un conglomerat ideològic que incloïa des de la socialdemocràcia fins al liberalisme, i Unió hi contribuïa amb el pedigrí democristià. I en la qüestió nacional, encara que tots dos partits es definien com a nacionalistes, CDC no tenia una posició inequívoca respecte al model d'Estat i Unió, fidel als seus orígens, defensava la solució confederal. Amb el pas dels anys la complementarietat es va mantenir però l'asimetria es va anar reduint, particularment gràcies al lideratge exercit per Duran Lleida, un lideratge que va permetre contrarestar la desigualtat en les dimensions i que va evitar que Unió fos absorbida per CDC, que mai ha renunciat a convertir-se en el pal de paller. Tant es va reduir la diferència que el líder del partit petit fins i tot es va postular per succeir Jordi Pujol, i si no ho va aconseguir va ser, en part, perquè no va voler fer-ho a canvi de vendre Unió. Resolt el problema organitzatiu i de lideratge el 2001 a través de la federació, les disputes entre socis es van traslladar sobretot al terreny ideològic. De fet, tot l'embolic es remunta a mitjans dels anys 90, quan Convergència va començar el seu llarg trànsit cap al sobiranisme, un camí que previsiblement ha de culminar en la conferència que celebrarà aquest juliol i en la qual ha d'oficialitzar la seva aposta pel secessionisme. Unió, en canvi, llavors ja va optar per recollir el testimoni del roquisme i per erigir-se en el contrapunt moderat de CDC apostant per una Espanya plurinacional i confederal, molt en la línia dels seus principis fundacionals. Fins al 2012 l'equilibri, tot i que precari, es va mantenir, i també la complementarietat. Però des d'aleshores l'evolució del procés sobiranista, i sobretot la radicalització de CDC amb la seva ferma aposta per la independència, han posat fi a la complementarietat ideològica de l'aliança. Però queda per veure en quin sentit: si perquè les posicions entre tots dos partits difereixen o si perquè són idèntiques. Diumenge que ve, 14 de juny, quan Unió portarà a terme la seva consulta interna, tindrem la resposta. Si guanya el sí, la posició defensada per la majoria de la direcció no solament s'haurà vist avalada per la militància, sinó que haurà quedat definitivament aclarida quina és la postura del partit respecte del procés: permanència irrenunciable a la Unió Europea, manteniment del diàleg amb el Govern d'Espanya, defensa de la legalitat, rebuig de la declaració unilateral d'independència i primacia dels vots per sobre dels escons. Una posició que posa límits, que clarifica el com i que difícilment és compatible amb la defensada per CDC i amb la fins ara establerta en un full de ruta que, dit sigui de passada, cada vegada està més allunyat del consens. Al contrari, si guanya el no i si, tal com pretenen els que fan campanya perquè això passi, aquest no equival a un sí a la independència, Unió haurà perdut el seu valor afegit respecte a CDC, almenys pel que fa a la qüestió nacional, convertida ara en qüestió principal. El problema és que sense valor afegit, amb una direcció derrotada i amb una CDC en ple procés de refundació, a Unió li resultarà molt difícil poder evitar la fagocitació. Mal assumpte en qualsevol cas. El sí converteix CDC i UDC en partits contradictoris i amenaça la continuïtat de la federació, mentre que el no acaba amb el seu valor afegit i el que amenaça és la continuïtat de la mateixa Unió. Professora de Ciència Política (UV). Membre d'Agenda Pública |
|
|
