L'embolic

La Vanguardia en català | 11/06/2015 - 00:00h


Pilar Rahola


L'embolic monumental en què s'ha ficat la direcció d'Unió amb la pregunta-llençol que ha perpetrat encara s'ha complicat més. Era previsible, perquè el que comença malament només pot anar a pitjor. Per molt que Espadaler intenti desplegar la seva traça dialèctica, aquesta pregunta només ajuda a la confusió i, en conseqüència, a l'enuig. Realment aquests dirigents d'Unió estan tan allunyats de la realitat que no han previst el que podia passar? Perquè els signes del moment són clars per a qui vulgui ­llegir-los, per bé que sembla que Unió ha perdut el diccionari. I ara, en un intent de salvar els mobles, el mateix Duran fa un envit a la militància, ­lligant el seu futur polític al sí. És una jugada molt arriscada, perquè tant pot espantar els seus com animar els altres en contra seu.

Duran està segur que manté intacta la capacitat de seducció d'altres èpoques? I, de tot plegat, se'n deriva una pregunta: aquesta és la manera com es vol retirar, si això es produeix? Estranya porta del darrere, que ningú no imaginaria per a una carrera política tan influent. Però, fins i tot si guanya el sí amb una forta dissidència interior, Duran es veu quedant-se a torejar una ofensiva tan important? Tampoc no sembla imaginable, de manera que el laberint és endimoniat.

En qualsevol cas, l'absurd de la pregunta ha obert la capsa de Pandora d'una UDC que, fins ara, havia aconseguit posar sordina a la dissidència. I ho ha fet ad hoc, amb tot el terra­bastall imaginable, històrics de pes ­inclosos, enfrontats obertament a la direcció.

Certament, ni en els pensaments més eroticofestius era imaginable que una Núria de Gispert o un Joan Rigol es convertissin en els capdavanters de la rebel·lió anti-Duran, a favor de la independència.

Però és el que comporta el procés, que obliga tothom a trobar el seu lloc. I si el lloc d'alguns és clar, cada vegada sembla menys clar on és el lloc del mateix Duran.

La qüestió és com gestionarà UDC el resultat de la pregunta, perquè totes les respostes són dolentes. Si guanya el no, és evident que es tracta d'una esmena frontal a la direcció. Si guanya el sí, però amb un no important, el partit està trencat. I si guanya el sí obertament, i l'oposició es queda en res, UDC també ho té malament, perquè ningú no sap on trobarà el seu lloc sota el sol.

El sí és un no a Artur Mas. El sí però no és un no se sap, però se sap que és un embolic. I amb el procés en fase accelerada, sobretot si arrela la llista de país, UDC sembla que deixa de tenir sentit. Tot plegat dibuixa un canvi de paradigma que arrossega, en el tsunami, tothom que no troba el seu lloc al sol, especialment si encara volen xi­pollejar en l'ambigüitat. Per això la pregunta s'ha convertit en un tret al peu per a UDC, perquè, volent-se escapar del compromís, acabaran sent deglutits per la manca de compromís. I serà ­ràpid.