ramon-espadaler

RAMON ESPADALER

Secretari general del comitè de govern d'Unió

'President, posi les urnes!'

@Ramon_Espadaler

Hi ha una exigència ètica i política que hauria d'empènyer el Govern a buscar suports parlamentaris diferents del de la CUP per aprovar els pressupostos


DIVENDRES, 10 DE JUNY DEL 2016 - 21:13 CEST

La CUP ha pogut decidir que el Govern no tingui Pressupostos, perquè en el seu dia Junts pel Sí va decidir donar-li la clau de la legislatura. Amb la resolució rupturista dictada per la CUP i votada per Junts pel Sí el 9 de novembre passat, aquests van posar el Govern de Catalunya (aleshores encara no nat) en mans dels anticapitalistes. La resolució no sols assenyalava les fites de l’itinerari rupturista, sinó que, a més, impedia a Junts pel Sí contemplar qualsevol altra possibilitat de pacte més enllà de la CUP que pogués sorgir  d’una aritmètica parlamentària certament complexa. D’aleshores ençà, la història és prou coneguda: els cupaires han marcat el tempo i han decidit els continguts de l’agenda política catalana.

Arribats aquí, s’obren alguns interrogants. El primer i més important és saber si el Govern està o no disposat a cercar suports alternatius al de la CUP per aprovar els pressupostos i per continuar governant. Abans d’ahir, el vicepresident Junqueras advertia de les conseqüències gravíssimes i extremadament severes per a l’impuls de l’activitat econòmica i per a la garantia dels serveis socials que tindrà la no aprovació dels pressupostos (la cita és literal). Ahir, els consellers Comín, Rull o Bassa proclamaven des del Parlament que, sense els nous pressupostos, no podien fer front als compromisos que havien contret en àmbits tan sensibles com el de les llistes d’espera o de la dependència. No els falta raó, però, precisament perquè es tracta d’abordar temes tan sensibles, tant el Govern com Junts pel Sí tenen l’obligació política i ètica de cercar suports alternatius a la CUP per donar vida a uns pressupostos que són objectivament millors que la pròrroga dels actuals. Certament, aquesta és una qüestió que interpel·la també la resta de grups parlamentaris, però qui ha de prendre la iniciativa és el Govern.

Amb l’anunci de la qüestió de confiança, el president Puigdemont va donar per trencat el pacte amb la CUP (irònicament anomenat d’estabilitat), obrint un temps mort des d’ara fins al setembre. Un temps que Junts pel Sí pot  aprofitar per buscar suports més enllà de la CUP i governar des de l’estabilitat o per pressionar els anticapitalistes per tal de legitimar-se davant d’un més que probable avançament electoral. Aviat sortirem de dubtes. La disjuntiva és ben senzilla: o es governa o comencem una nova campanya electoral (la quarta en sis anys). Tot dependrà de quina sigui la prioritat. A mi em sembla que, arribats a aquest punt, la prioritat és atendre les necessitats que tan bé han identificat els consellers. Potser aquesta opció és menys èpica, però estic segur que intentar-ho és molt més ètic. El problema, molt em temo, és que l’estructura interna de Junts pel Sí no està en condicions d’acceptar un soci diferent de la CUP. Si això és així, potser el més sensat és allò de “¡president, posi les urnes!”. ¿Ho recorden?

Ramon Espadaler, secretari general del comitè de govern d’Uni
ó