Jo no soc digne de la República

11/06/2017 - 01:47h

Definitivament, no soc digne d’aquesta República. Està feta per als millors, per a gent d’una altra pasta i una altra categoria moral. Em falten tantes qualitats, en suma, que ja és hora de dir-ho, no sense abans avançar la meva abstenció per activa i per passiva.

No seré mai un bon català.

Ho escric sense befa. I el curiós és que em comença a importar poc: accepto la inferioritat davant una gent que o imposen la seva voluntat o em continuaran amargant els dies i algunes nits de la meva vida.

Matinar divendres, voler saber què van votar els britànics i veure TV3 va ser prendre cafè amb mala llet. I la mala llet no és bona per al cos: vet aquí l’única televisió pública d’Europa capaç de presentar la desfeta electoral de l’SNP com un pas positiu i un avenç tàctic de l’independentisme escocès. Si així ha de ser la BBC de la República...

No vull donar-li voltes a l’anunci del referèndum de l’1 d’octubre. Solemne, com tot. Disposin el que vulguin. Soc d’aquells catalans –o ja hauria d’escriure excatalans o catalans de segona o catalans renegats?– “antidemòcrates” perquè ni crec ni defenso el simplisme que “dret a decidir” és igual a referèndum. Tants anys viatjant i cobrint l’actualitat internacional no són res al costat de la rotunditat de molts dirigents comarcals: només un antidemòcrata pot discrepar del referèndum unilateral!

Continuo sense entendre –i ja han passat molts mesos– com els resultats del “plebiscit” (47,8% dels vots emesos a favor del “full de ruta” que havia de desconnectar sense més Catalunya en 18 mesos) concedeixen tanta autoritat, tanta solemnitat i tanta veritat per reclamar el dret a barra lliure legal, jurídica, informativa, política...

Qui tingués aquestes conviccions encara que en el meu cas seria perillós perquè em convertiria en un fanàtic!

Un s’ha atipat d’escoltar que el Govern del PP és una fàbrica d’independentistes. Els mateixos que ho repeteixen ni s’imaginen que reprodueixen l’error diàriament amb un procés esbojarrat que ja va començar fatal –desautoritzant Artur Mas el desembre del 2012, com avui els britànics amb Theresa May– i que està farcit de menyspreus, insolències i mostres de fanfarroneria condescendent cap als que discrepem.

Em neguiteja que molts sobiranistes somiïn una columna de tancs a l’avinguda Diagonal. Quina il·lusió! Ho sento per ells, però no passarà. No tor­narem mai al 1939. I, en paral·lel, ­creixen i creixen les “estructures d’ Estat”: subvencions, prebendes, viatges vergonyosos a l’estranger, llocs de ­treball per als amics, organismes innecessaris i cinc minuts de glòria per a personatgets.

Tinc la sort que si deixo de sentir-me català i em faig apàtrida igual fins i tot visc millor. Don Mariano Rajoy: un s’ha mullat i espero que vostè ho faci quan passi el xantatge del referèndum de l’1 d’octubre.