OPINIÓ
PERIODISTA - 11 juny 2017 2.00 h

TRIBUNA

Diccionari enutjós

JAUME NOLLA - PERIODISTA
“No hauria estat més lògic primer declarar-nos estat independent i després, si cal, república?

BONISME. Malaltia perversa i contemporània que irrita profundament aquells a qui fas adonar-se que la pateixen. Confonen la solidaritat, l’empatia, la justícia social i l’amor al proïsme amb una estupidesa innata construïda a còpia de creure’s consignes presumptament verdaderes. Ser d’un país determinat, d’una raça determinada o un defensor d’alguns animals concrets no t’atorga el benefici d’ésser tocat per la gràcia de la bondat. El bonisme no és bondat. La bondat és una virtut que no fa cap mal, ans al contrari. El bonisme és una perversió d’aquesta virtut que pot conduir moltes societats al desastre. Pensar que tothom és bona persona és ser curt de gambals. Cal recordar que un dels tarannàs tradicionals del català és el de la malfiança. Si realment volem ser independents, recuperem aquesta qualitat que, sovint, té aires de virtut.

DEPORTACIÓ. Vet aquí una paraula que planava des de feia temps en certs estaments europeus, però que fins ara ningú no gosava pronunciar. Aquesta setmana, Theresa May, en plena campanya electoral britànica i amb el neguit dels atacs de l’islamisme radical cada cop més imprevisible, no ha tingut pèls a la llengua: “Davant l’evolució de les amenaces hem d’assegurar-nos que els cossos de seguretat tenen tots els poders que necessiten, i això vol dir sentències de presó més llargues per als condemnats per terrorisme, però també facilitar les deportacions i fer més per restringir els moviments d’aquells que són sospitosos de preparar atacs. I si les nostres lleis sobre els drets humans ens ho impedeixen les canviarem perquè ens ho permetin.” Vet aquí la victòria de l’islamisme radical en aquesta guerra encoberta. Occident és a un pas preocupant de perdre els drets humans que tant ha costat assolir. Europa camina pel caire del penya-segat. No és populisme; serà el mateix poble que s’alçarà per exigir als seus governants que actuïn contra aquella població que no els permet ni anar tranquils a un concert de música. May és conscient que la deportació de certes persones acabarà sent ben vista per una àmplia majoria. I aquí entrarem en una espiral de conseqüències imprevisibles. Allò més inquietant és que aquest futur més o menys possible ja va ser pronosticat pel vident i astròleg Nostradamus, en algunes de les seves famoses quartetes. Somriu, foteta, el lector? Li’n recomano la lectura. És la manera d’acabar tenint un neguit que abans no tenia.

REPÚBLICA. La forma de govern que se’ns demana votar el proper 1 d’octubre, un mes en què la nostra història recent –a part que un 23 d’octubre el president Tarradellas tornava a Barcelona de l’exili– està farcida de notes tràgiques: l’execució de Ferrer i Guàrdia, l’afusellament de Companys i el famós 6 d’octubre del 1934 amb el qual es faran paral·lelismes a tort i a dret. No és ni la mateixa època, ni la mateixa circumstància, i qualsevol comparança serà gratuïta i innecessària. No hauria estat més lògic primer declarar-nos estat independent i després, si cal, república? I si volguéssim tornar a l’estat d’abans? I si a través de l’ADN trobéssim el legítim hereu de la corona del Casal de Barcelona o d’Urgell? Per què no? Una forma de monarquia parlamentària a l’estil britànic, lluny de la baixesa moral dels borbons. En cas que a l’Estat espanyol no se li giri el cervell i en cas que puguem votar i surti el sí, algú ha rumiat que aquesta no serà pas la primera República Catalana? Depèn de com ho comptem, serà la quarta o la sisena. Fem un repàs: la primera la va proclamar la Junta de Braços, presidida per Pau Claris, el 17 de gener del 1641. Va durar una setmana. La segona, del 1810 al 1812, quan Napoleó ens concedí la independència sota tutela de França. La tercera, del març al juny del 1873: es proclama l’Estat Català amb Baldomer Lostau com a primer president provisional. Alguns historiadors no la consideren ni república ni estat perquè en teoria no va ser un procés de tot el poble. La quarta: Francesc Macià la proclamà de manera unilateral el dia 14 d’abril del 1931. Va durar fins al dia 17. I la cinquena el 6 d’octubre de 1934, quan Lluís Companys va tornar a proclamar l’Estat Català dins la República Espanyola. Amb prou feines va durar un dia. Potser en aquest cas tampoc no es pot parlar de república. Aquesta darrera, malgrat la pàtina d’heroïcitat que alguns historiadors ens han volgut vendre, la realitat és que tot plegat va ser un nyap. Esperem que ara la història ens hagi ensenyat alguna cosa i després de tants dies de processisme estiguem ben preparats davant l’atac inevitable dels nostres estimats enemics espanyols.