OPINIÓ
ESCRIPTOR - 11 desembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

Via eslovena o via francesa

JORDI CABRÉ - ESCRIPTOR
“La via eslo­vena és la uni­la­te­ra­li­tat i pot deri­var en con­flicte físic si Espa­nya és com Sèrbia, vull dir si Espa­nya és com Espa­nya “La via eslo­vena és la uni­la­te­ra­li­tat i pot deri­var en con­flicte físic si Espa­nya és com Sèrbia, vull dir si Espa­nya és com Espa­nya

No cal entrar a deba­tre sobre els morts, perquè d’aquests només en parla Espa­nya. Com quan Rajoy deia allò de “no me hagan hacer lo que no qui­ero hacer”. Sí que és impor­tant, però, tenir en compte que Mar­ga­llo deia pro­ba­ble­ment la veri­tat quan deia que Espa­nya no adme­tria una secessió de forma pacífica. Al cap­da­vall, tenir milers de poli­cies atra­cats al port de Bar­ce­lona ja era per si sol un avís, i només és així com s’ente­nen les llàgri­mes de Gerard Piqué valo­rant l’1-O quan els peri­o­dis­tes li van posar un micròfon a la boca. Aque­lles llàgri­mes no s’ente­nen pel fet que uns poli­cies havien ato­nyi­nat uns ciu­ta­dans, perquè això és una cosa que passa sovint i arreu: aque­lles llàgri­mes venien del fet de cons­ta­tar que, quan es tracta aquesta temàtica (Cata­lu­nya ver­sus Espa­nya), la pulsió bèl·lica i/o auto­ritària sem­pre acaba apa­rei­xent. Les llàgri­mes de Piqué eren de por i de ràbia en veure com Espa­nya mos­trava, sense cap pudor, que si con­ve­nia i quan con­ve­nia ocu­pava Cata­lu­nya. Física­ment. Tot per la pàtria.

Avi­sats estem, i tot i així cal pen­sar en les sor­ti­des. La via eslo­vena és aque­lla que en Ramon Tre­mosa ens va insi­nuar a en Grau­pera i a mi, a l’escala del Par­la­ment, el 10 d’octu­bre de l’any pas­sat: una inde­pendència uni­la­te­ral i en dos temps. Demanda de diàleg, nega­tiva de diàleg, referèndum, decla­ració d’inde­pendència (pri­mer temps) i, pas­sats uns mesos o pot­ser anys, efec­ti­vi­tat de la mateixa (segon temps). En el cas d’Eslovènia aquests mesos es van omplir de con­flicte bèl·lic entre unes milícies eslo­ve­nes i l’armada sèrbia, perquè els eslo­vens havien pre­vist la neces­si­tat de comp­tar amb algun tipus de defensa, perquè Sèrbia és tan ani­mal com Espa­nya i perquè hi ha moments en què els minis­te­ris de Defensa pas­sen a ser minis­te­ris d’Atac. Final­ment, inter­venció de la ONU i alto el foc. I reco­nei­xe­ment de la inde­pendència, i inte­gració dins la UE, uns extrems que fins ales­ho­res tots els caps de govern i pre­si­dents de la UE havien negat que suc­cei­ria. És a dir: la via eslo­vena és la uni­la­te­ra­li­tat, quan no s’albira cap altra opció digna. I pot deri­var en con­flicte físic si Espa­nya és com Sèrbia, vull dir si Espa­nya és com Espa­nya. És a dir, donem-ho per fet. I és una via feta des de dalt, pro­ta­go­nit­zada per pre­si­dents i par­la­ments, pels poders públics orga­nit­zats. Una via que demana molta força i molta capa­ci­tat de resistència. I un sen­ti­ment (un vot) molt majo­ri­tari. Difícil i deli­cada. D’acord.

Però hi ha la via fran­cesa. La via armi­lles gro­gues. Aquest tipus d’acció va de baix a dalt, no compta amb el govern (ni el neces­sita) sinó tot el con­trari: s’hi enfronta. Esgri­meix raons repu­bli­ca­nes con­tra (o mal­grat) el govern de la república. No és vio­lenta, però sí física: atu­rar car­re­te­res i ports i aero­ports, apu­jar bar­re­res de peat­ges, deso­beir fis­cal­ment, con­su­mir amb cri­teri, fer vagues de fam, fer vagues, ocu­par par­la­ments, etcètera. Aquesta via té l’avan­tatge que exculpa el govern de mol­tes acci­ons, o com a màxim podria ser dis­cu­tit per alguna supo­sada “pas­si­vi­tat” de les for­ces poli­ci­als (això de la pro­por­ci­o­na­li­tat va segons les cul­tu­res democràtiques de cadascú), i neces­sita que en tot cas sigui el govern (català) qui acabi posant ordre. Del que es trac­ta­ria és que, davant d’un even­tual caos, s’hagi d’inter­ve­nir. I en aquest cas no espe­rar la inter­venció d’Espa­nya (el 155 no seria apli­ca­ble perquè el govern no és pro­ta­go­nista), sinó el govern de la Gene­ra­li­tat. I i no pre­ci­sa­ment per a tor­nar al “sta­tus quo”: posar ordre, sí, però un altre ordre. Si no és un referèndum pac­tat amb l’Estat, publi­car la DUI al DOGC, abai­xar ban­de­res i (ales­ho­res sí) dema­nar reco­nei­xe­ments inter­na­ci­o­nals. Per a evi­tar, pre­ci­sa­ment, mals majors. Si a això s’hi sumés una àmplia majo­ria obtin­guda en unes even­tu­als elec­ci­ons refe­rendàries i/o cons­ti­tu­ents, es faci­li­ta­rien (moltíssim) els neces­sa­ris reco­nei­xe­ments inter­na­ci­o­nals. Sumem-hi el tipus de res­posta de la pre­vi­si­ble ira espa­nyola. Que sem­pre pot con­for­mar, per més inri, una defi­ni­tiva “causa justa”.

Una via és de dalt a baix (i amb violència pro­ba­ble), i l’altra és de baix a dalt (amb fac­tors deses­ta­bi­lit­za­dors que cal­gui resol­dre): i en el moment en què ens tro­bem la política cata­lana es troba massa feble i divi­dida com per no pre­fe­rir que sigui la ciu­ta­da­nia qui comenci el ball. De fet ja ha començat a pas­sar, i la cosa anirà a més si ningú a Espa­nya (ni a Cata­lu­nya) no sap tro­bar una via de solució política. Sí, enfants de la patrie: ho hau­rem de fer nosal­tres.

No cal entrar a deba­tre sobre els morts, perquè d’aquests només en parla Espa­nya. Com quan Rajoy deia allò de “no me hagan hacer lo que no qui­ero hacer”. Sí que és impor­tant, però, tenir en compte que Mar­ga­llo deia pro­ba­ble­ment la veri­tat quan deia que Espa­nya no adme­tria una secessió de forma pacífica. Al cap­da­vall, tenir milers de poli­cies atra­cats al port de Bar­ce­lona ja era per si sol un avís, i només és així com s’ente­nen les llàgri­mes de Gerard Piqué valo­rant l’1-O quan els peri­o­dis­tes li van posar un micròfon a la boca. Aque­lles llàgri­mes no s’ente­nen pel fet que uns poli­cies havien ato­nyi­nat uns ciu­ta­dans, perquè això és una cosa que passa sovint i arreu: aque­lles llàgri­mes venien del fet de cons­ta­tar que, quan es tracta aquesta temàtica (Cata­lu­nya ver­sus Espa­nya), la pulsió bèl·lica i/o auto­ritària sem­pre acaba apa­rei­xent. Les llàgri­mes de Piqué eren de por i de ràbia en veure com Espa­nya mos­trava, sense cap pudor, que si con­ve­nia i quan con­ve­nia ocu­pava Cata­lu­nya. Física­ment. Tot per la pàtria.

Avi­sats estem, i tot i així cal pen­sar en les sor­ti­des. La via eslo­vena és aque­lla que en Ramon Tre­mosa ens va insi­nuar a en Grau­pera i a mi, a l’escala del Par­la­ment, el 10 d’octu­bre de l’any pas­sat: una inde­pendència uni­la­te­ral i en dos temps. Demanda de diàleg, nega­tiva de diàleg, referèndum, decla­ració d’inde­pendència (pri­mer temps) i, pas­sats uns mesos o pot­ser anys, efec­ti­vi­tat de la mateixa (segon temps). En el cas d’Eslovènia aquests mesos es van omplir de con­flicte bèl·lic entre unes milícies eslo­ve­nes i l’armada sèrbia, perquè els eslo­vens havien pre­vist la neces­si­tat de comp­tar amb algun tipus de defensa, perquè Sèrbia és tan ani­mal com Espa­nya i perquè hi ha moments en què els minis­te­ris de Defensa pas­sen a ser minis­te­ris d’Atac. Final­ment, inter­venció de la ONU i alto el foc. I reco­nei­xe­ment de la inde­pendència, i inte­gració dins la UE, uns extrems que fins ales­ho­res tots els caps de govern i pre­si­dents de la UE havien negat que suc­cei­ria. És a dir: la via eslo­vena és la uni­la­te­ra­li­tat, quan no s’albira cap altra opció digna. I pot deri­var en con­flicte físic si Espa­nya és com Sèrbia, vull dir si Espa­nya és com Espa­nya. És a dir, donem-ho per fet. I és una via feta des de dalt, pro­ta­go­nit­zada per pre­si­dents i par­la­ments, pels poders públics orga­nit­zats. Una via que demana molta força i molta capa­ci­tat de resistència. I un sen­ti­ment (un vot) molt majo­ri­tari. Difícil i deli­cada. D’acord.

Però hi ha la via fran­cesa. La via armi­lles gro­gues. Aquest tipus d’acció va de baix a dalt, no compta amb el govern (ni el neces­sita) sinó tot el con­trari: s’hi enfronta. Esgri­meix raons repu­bli­ca­nes con­tra (o mal­grat) el govern de la república. No és vio­lenta, però sí física: atu­rar car­re­te­res i ports i aero­ports, apu­jar bar­re­res de peat­ges, deso­beir fis­cal­ment, con­su­mir amb cri­teri, fer vagues de fam, fer vagues, ocu­par par­la­ments, etcètera. Aquesta via té l’avan­tatge que exculpa el govern de mol­tes acci­ons, o com a màxim podria ser dis­cu­tit per alguna supo­sada “pas­si­vi­tat” de les for­ces poli­ci­als (això de la pro­por­ci­o­na­li­tat va segons les cul­tu­res democràtiques de cadascú), i neces­sita que en tot cas sigui el govern (català) qui acabi posant ordre. Del que es trac­ta­ria és que, davant d’un even­tual caos, s’hagi d’inter­ve­nir. I en aquest cas no espe­rar la inter­venció d’Espa­nya (el 155 no seria apli­ca­ble perquè el govern no és pro­ta­go­nista), sinó el govern de la Gene­ra­li­tat. I i no pre­ci­sa­ment per a tor­nar al “sta­tus quo”: posar ordre, sí, però un altre ordre. Si no és un referèndum pac­tat amb l’Estat, publi­car la DUI al DOGC, abai­xar ban­de­res i (ales­ho­res sí) dema­nar reco­nei­xe­ments inter­na­ci­o­nals. Per a evi­tar, pre­ci­sa­ment, mals majors. Si a això s’hi sumés una àmplia majo­ria obtin­guda en unes even­tu­als elec­ci­ons refe­rendàries i/o cons­ti­tu­ents, es faci­li­ta­rien (moltíssim) els neces­sa­ris reco­nei­xe­ments inter­na­ci­o­nals. Sumem-hi el tipus de res­posta de la pre­vi­si­ble ira espa­nyola. Que sem­pre pot con­for­mar, per més inri, una defi­ni­tiva “causa justa”.

Una via és de dalt a baix (i amb violència pro­ba­ble), i l’altra és de baix a dalt (amb fac­tors deses­ta­bi­lit­za­dors que cal­gui resol­dre): i en el moment en què ens tro­bem la política cata­lana es troba massa feble i divi­dida com per no pre­fe­rir que sigui la ciu­ta­da­nia qui comenci el ball. De fet ja ha començat a pas­sar, i la cosa anirà a més si ningú a Espa­nya (ni a Cata­lu­nya) no sap tro­bar una via de solució política. Sí, enfants de la patrie: ho hau­rem de fer nosal­tres.