Els costos de l’estupidesa

11/10/2018 00:35 | Actualizado a 11/10/2018 06:20

Ha fet trenta anys que es va publicar el llibre Allegro ma non troppo, del professor d’història econòmica Carlo M. Cipolla, en el qual va elaborar una teoria sobre els costos de l’estupidesa i va definir de forma enginyosa les “lleis fonamentals de l’estupidesa humana” per descriure els grans patrons de comportament en la presa de decisions.

Concretament, va identificar quatre tipologies d’individus: les persones incautes com aquelles que són capaces de beneficiar els altres tot perjudicant-se; les persones intel·ligents, que prenen les decisions més precises per beneficiar-se a elles i també els altres; les persones malvades, que actuen pel benefici propi sense que els importi perjudicar els altres; i les persones estúpides, que són capaces de perjudicar els altres sense obtenir-ne cap benefici i fins i tot perjudicant-se.

Dels quatre individus descrits, els incauts, els intel·ligents, els malvats i els estúpids, Cipolla conclou que els més nocius, els que generen més costos, són aquests darrers, i ho sosté a partir de les lleis fonamentals de l’estupidesa humana que va definir.

La primera llei diu que sempre i inevitablement tots subestimem el nombre d’individus estúpids en circulació; la segona llei assenyala que la probabilitat que una persona sigui es­túpida és independent de qualsevol altra característica d’aquesta persona; la tercera llei afirma que la persona estúpida es causa un dany a ella mateixa o a un col·lectiu sense obtenir res a canvi i fins i tot ho fa perjudi­cant-se; finalment, la quarta llei sosté que les persones que no actuen de forma estúpida sempre sub- ­estimen el potencial nociu d’aquestes perquè en qualsevol moment, en qualsevol lloc i en qualsevol circumstància, asso­ciar-se amb in­dividus estúpids constitueix inva­riablement un error molt costós.

És inevitable que, quan pensem en el moment polític en el qual estem immersos, tinguem la temptació de situar els diferents actors i organitzacions polítiques en les diverses tipologies descrites per Cipolla.

Deixo que siguin els lectors els que situïn a cadascú on considerin més adequat, però segur que podem reconèixer el comportament de l’incaut, de l’intel·ligent, del malvat i de l’estúpid en l’actuació de l’últim cicle polític.

(Getty)

És evident que per anar endavant només ens en sortirem si es prioritza el comportament intel·ligent, el que pren decisions beneficiant-se’n ell mateix però també els altres. El conflicte polític que existeix entre Catalunya i l’Estat espanyol obliga, en primer lloc, a reco­nèixer l’altre.

Negar la condició de nació, negar el dret a decidir a les urnes el futur polític i negar l’existència d’una majoria que reclama solucions polítiques és un comportament estúpid. Alhora, afirmar que la solució política es pot aconseguir sense comptar amb els que estan en contra de la independència no és intel·ligent.

Per sortir del fangar, és una condició necessària que tinguem bons lideratges. No hi ha lideratge sense presa de deci­sions, i prendre decisions és òbviament prendre riscos. El lideratge és imprescindible en qualsevol procés polític perquè permet entendre que les contradiccions s’han de poder gestionar sense ser enteses com una renúncia. Dir a la gent només allò que vol sentir no és propi del lideratge. Quan es confon el carisma amb el lideratge és quan ens situem en el terreny del populisme.

Liderar és convèncer. I per convèncer calen raons i també emocions, però sobretot cal un element imprescindible: la confiança. El bon lideratge ha de ser previsible, ha de fugir dels cops de volant i les ocurrències, ha de traçar un recorregut que es pugui reconèixer i que no negui les dificultats.

Ha de tenir el que en dret romà es definia com a auc­toritas, que era la qualitat que provenia del reconei­xement d’una certa legitimació so­cial i que tenia la capacitat moral per emetre una opinió qualificada sobre una decisió.

Avui, a més, els lideratges forts es caracteritzen per la trajectòria, la credibilitat per gestionar les contradiccions, l’honestedat, la capacitat de comunicar, la humilitat i la claredat en la definició dels projectes i objectius.

La solució de la qüestió política actual requereix sens dubte lideratges forts a Catalunya i a Espanya, que parlin clar als ciutadans catalans i espanyols, i que no tinguin por de dir la veritat en veu alta, encara que sigui incòmoda.

Que alguns dels líders polítics i socials que han de formar part de la solució estiguin a la presó o lluny de casa és una estupidesa que té uns costos altíssims.